El Dret a Decidir, una necessitat vital

dret a decidir

Antoni Infante

Des que, el juny de 1707, Felip V va fer promulgar el Decret de Nova Planta pel qual suprimia les nostres institucions autòctones, conjuntament amb les d’Aragó (que s’ampliaria el novembre del 1715 i gener del 1716 a Balears i Catalunya) el nostre poble pateix, almenys, tres grans tipus de problemes:

a) El nostre cos social no s’ha pogut  desenvolupar amb la normalitat d’un poble autocentrat.  Tot el que des d’aleshores hem fet estava i està condicionat per les necessitats de Madrid/Espanya, per a qui no som altra cosa que el seu hinterland, colònia interior o espai d’on extraure guanys.

b) Poc a poc, hem anat assumint una espècie de minoria d’edat  a perpetuïtat que fa que ens comportem com a col·lectivitat sense drets. Són altres que poden decidir per nosaltres.  Són altres que determinen el que és bo o dolent per a nosaltres.  Son altres que ens diuen que no som poble, sinó una simple comunitat regional d’una nació que després de la derrota militar i la subsegüent repressió, ens va imposar les seves lleis, usos i costums.  Ja ens agradaria que els fets foren només un relat als llibres d’història, però la gravetat del tema rau en què  les conseqüències continuen ben vives.

c) La manca de pràctica a l’hora d’exercir amb independència ha afeblit la nostra voluntat de decidir. Ja se sap que un múscul que no s’exercita s’acaba atrofiant. Si a més de no poder exercir com a subjecte adult, hem interioritzat que no tenim dret a fer-ho i a més comptem amb tota mena de persones botifleres i sipaies que han fet del seu indigne paper el mecanisme per a fer créixer les seues fortunes personals, tenim el quadre perfecte d’una psicopatologia social, sobre la qual hem d’actuar amb urgència.

Una vegada definida la malaltia al seu nivell macro o holístic, ens és possible començar a entendre el funcionament de la resta de patologies que se’n deriven: llengua, cultura, sistema educatiu, sanitari, xarxes comunicatives, sistema productiu, petjada ecològica, manca de sobirania alimentària, pobresa del sistema democràtic i de llibertats, asimetria en el repartiment de l’excedent social, pobresa generalitzada i riquesa cada volta més injustament concentrada, etc.

Fins ara, i a imitació de la pitjor medicina al·lopàtica, els sectors socials més compromesos amb el nostre poble, la majoria de les ocasions hem actuat sobre cadascuna de les expressions més visibles o doloroses, intentant taponar les ferides (especulació urbanística, atur, desnonaments, transvasaments hidràulics, manteniment del sector públic,  denúncia de la corrupció, contra les retallades de drets, per l’equiparació de gènere i per les llibertats d’opcions sexuals, ampliant la fraternitat a tots els éssers vius, denunciant la repressió…), però dissortadament per cada “ferida” que taponem s’obren d’altres tant o més doloroses.

Tant les mil·lenàries medicines orientals, i les dels pobles originaris, com els grans sistemes de pensaments (sistemes filosòfics, religions sapiencials i fins i tot les teològiques, etc.) ens prevenen de la necessitat d’atacar els problemes en la seua gènesi.  A poc a poc la ciència, o almenys la part d’aquesta que no depèn directament dels interessos de les multinacionals, va cada dia més en la mateixa direcció.  Les ciències socials no son una excepció.

Retornar  la normalitat al País Valencià passa necessàriament per aquest  abordatge de radicalitat democràtica que possibilite recuperar la capacitat que ens autogovernem, de poder decidir qui som i com i amb qui volem conviure.  Tot l’entramat jurídic i polític al qual estem sotmesos pateix d’una gran manca de legitimitat davant el nostre poble, perquè al negar-nos com a subjecte de dret  col·lectiu, ens condemna a una minoria d’edat  per a decidir però, curiosament, no per a produir.  El Dret a Decidir es converteix així, en el nostre cas, en el mecanisme imprescindible i previ de qualsevol  projecte de ruptura democràtica i en l’eina cabdal per a la resolució satisfactòria de la resta de problemes.

Hi ha qui pensa però, que el Dret a Decidir és una reivindicació, legitima sí, però paral·lela o equivalent a altres reivindicacions socials, econòmiques o polítiques.  Des del meu punt de vista, el valor conceptual i la capacitat de despertar consciències del Dret a Decidir és molt superior precisament perquè la seua centralitat política  fa que puga subsumir totes les altres i fer-les créixer de manera exponencial. El procés d’empoderament col·lectiu com a poble de ple dret donarà ales a la resta de lluites que es produeixin  al seu si.

Pel costat contrari hi ha qui pensa que el Dret a Decidir és una simple rebaixa dels postulats independentistes i que ja Joan Fuster va deixar clar qui som.  Precisament perquè compartim totalment amb Fuster qui som, és per què apel·lem al Dret a Decidir, no com a rebaixa sinó com a mediació necessària, entre el que una minoria pensem i una majoria social que encara l’ha de descobrir i exercir.  Els postulats de fe o de veritat revelada poden servir per l’autocomplaença de les persones convençudes però no per eixamplar la quantitat de les mateixes.

El Dret a Decidir es pot convertir ara i ací en la més poderosa eina de totes i cadascuna de les lluites en les quals ens trobem immersos.  Cal esmolar-la, situar-la en la seva centralitat política i posar-la estratègicament al servei del poble treballador.

Publicat a La Veu del País Valencià

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER