La sorpresa brasilera i l’Europa Social dels Treballadors

Brasil

Joan del Alcàzar

Brasil és el gran gegant d’Amèrica Llatina, un dels BRIC, un líder entre els anomenats països emergents. Després dels governs de Lula da Silva -qui va deixar la presidència amb quotes de popularitat altíssima i amb una important reducció dels nivells de pobresa extrema-, amb una presidenta com és Dilma Rousseff encara a hores d’ara la favorita (58%) per a les eleccions de 2014, contingents significatius de població han eixit al carrer arreu del país just ara que comença el seguit de grans convocatòries mundials de les quals serà seu: l’actual Copa Confederacions, el Mundial de Futbol de 2014 i les Olimpíades de 2016.

Tot semblava anar a ritme de samba i regat amb caipirinha, quan els mitjans de comunicació i l’opinió pública interessada han descobert que també a Brasil n’hi ha indignats, també n’hi ha gent que renega dels polítics i de la política mentre demana que la cosa pública es gestione amb participació real de la ciutadania i, sobretot, sense corrupció.

Per al qui ha visitat Brasil amb certa regularitat durant els darrers anys és impossible negar que hi ha hagut canvis significatius al país. És cert que la desigualtat continua sent esfereïdora, que les faveles i els meninos da rua continuen existint i que l’elevada inseguretat ciutadana constitueix una amenaça tan real com evidencien les estadístiques i com es constata fàcilment als carrers. Tanmateix, no ho és menys que indicadors fiables parlen d’una reducció important de les taxes de pobresa i d’indigència, tot i que les crítiques al que en diuen política del subsidi populista de Lula i el PT són bastant considerables. Segons aquestes veus, la millora social, el creixement de les xifres d’una classe mitjana baixa, és absolutament dependent de la capacitat del Govern de Brasília per a mantindre la seua política d’incentius a la compra de béns de consum i als subsidis de béns bàsics. Comptat i debatut, es tractaria d’ajudes amb fons públics per a contingents de població que abans estaven pràcticament exclosos del consum mínim necessari, però que malauradament no incorporen canvis estructurals que permeten assegurar la seua pervivència en cas d’un canvi de l’actual [relativa] bonança econòmica.

Una bonança econòmica que està oferint símptomes preocupants: un PIB que lluny del creixement del 7.5% en 2010 va caure a un 2.7% (2011), a un 0.9 (2012) i que presenta xifres preocupants per a 2013; una inflació interanual del 6.5% (la inflació és un malson per als brasilers, que recorden la terrorífica que patiren durant els anys vuitanta i noranta del segle passat): i una certa desconfiança internacional del tipus de la que certifica Standard and Poor’s, que ha qualificat el deute sobirà com a BBB en perspectiva negativa. Segons diversos analistes, Brasil està patint les conseqüències de la crisi de la Unió Europea, de la ralentització de l’economia xinesa i de la feble i lenta recuperació de la nord-americana

A casa nostra, els mitjans presenten divisió d’opinions sobre allò que està passant a Brasil. Per a alguns les protestes socials d’aquests dies són una sorpresa, mentre que per a d’altres la situació interna ja tenia mal aspecte des de fa estona.

Els darrers viatges a Brasil i el contacte quotidià i freqüent amb amics i col·legues d’allà ens ha oferit el mateix resultat: palmes i xiulets. Els crítics amb el que qualifiquen de pràctiques populistes i d’empara a la corrupció del PT i del seu líder Lula Da Silva, no es cansaven d’anunciar problemes greus. A l’altra vora del riu, els petistes i els simples lulistes sempre han fet explícit un optimisme pròxim a l’eufòria, i una gran capacitat de disculpa dels desencerts del carismàtic líder.

Els punts de coincidència entre tots dos grups hem pogut trobar-lo en la denúncia de la pandèmia de la corrupció (de la que els petistes exclouen Lula) i en les insuficiències i els dèficits dels serveis públics, des del transport a la sanitat i l’educació. El mensalao va ser un escàndol polític que va destapar una xarxa de corrupció gestionada pel PT de Lula, que va conduir davant els tribunals en 2010 a vora de quaranta polítics, ex funcionaris, empresaris i banquers integrats en una xarxa de compra de vots en el Congres. Pel que fa al sector públic la crítica és clara: on es diu servei públic s’ha d’entendre servei popular, és a dir destinat a l’amplíssima franja social de menors [i insuficients] ingressos.

Ara, quan tots -o molts- esperàvem un Brasil de festa major ens hem trobat amb les marxes dels ciutadans que començant per una protesta contra la pujada de les tarifes del transport popular, inclouen la denúncia de tot allò que consideren inacceptable al seu país. En última instància, les demandes dels carrers provenen tant del desig de l’eixamplament de la democràcia com de la necessitat de fixar un límit a les pràctiques depredadores del sector privat envers la provisió de drets públics i socials.

Al remat no és massa distint d’allò que està passant a casa nostra. Descrèdit de la política i dels polítics, demanda de més presència de la ciutadania en els àmbits de decisió democràtica, millora efectiva de les condicions laborals i dels salaris, exigència de justícia front als corruptes i la corrupció institucionalitzada i potenciació dels serveis públics, que han de ser rescatats de les mans privades que només persegueixen el benefici particular.

No estem tan lluny de Brasil, per tant. O sí. Potser estem en les antípodes.  Segurament nosaltres estem recorreguent el camí a l’inrevés. És ara quan el tàndem Rajoy-Fabra estan dinamitant tot allò que és públic, quan les demandes de segments importants de la ciutadania són arrossegades per les majories parlamentàries absolutes del Partit Popular a Madrid i a València, i quan la corrupció sembla una taca d’oli en accelerada expansió.

Els brasilers, una part si més no de la ciutadania, ha eixit als carrers en pau. Minories violentes han fet també acte de presència i la policia està fent servir una dura capacitat repressiva sense -pel que sembla- discriminar amb claredat els uns dels altres. Malgrat això, la presidenta Rousseff ha reconegut la legitimitat de les protestes i ha declarat que escoltarà la veu del carrer. Ara per ara no és molt, però també està en les antípodes del que ací diuen Rajoy i Fabra. Com ells van obtindre majoria absoluta, fins a les pròximes eleccions el que puga o no dir la ciutadania els importa un rave. Són concepcions ben distintes del que ha de ser una societat democràtica.

A casa nostra la ciutadania, tanmateix, no hauria de desistir i convindria que continuara denunciant als carrers  que la legitimitat de governar que atorguen les urnes no faculta per a destruir l’edifici social que amb penes i treballs hem construït durant els darrers quaranta anys. Ulrick Beck escrivia en 2012 que la conseqüència no desitjada de la utopia neoliberal és una brasilització d’Occident. Explicava el sociòleg alemany que són notables les similituds entre com s’està conformant el treball remunerat en l’anomenat Primer Món i com és el del Tercer Món. A parer seu, la temporalitat i la fragilitat laborals, la discontinuïtat i la informalitat estan arribant a societats occidentals on havia triomfat fa dècades l’Estat del Benestar. De seguir així, concloïa Beck,  el treball i l’existència de la gent es caracteritzarà com més va més per la diversitat i la inseguretat.

Per aquest camí ens porten, i haurem de veure si som o no capaços de revertir la situació. Del que es tracta és de saber si volem o no avançar -en paraules del mateix Beck- cap a la utopia realista d’una Europa Social per als Treballadors.

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER