Anton Jäger
La revista Time proclama anualment el que considera “personatge de l’any”. Fa quinze anys va guanyar -cosa gens previsible- el “protestatari”. El setmanari va retratar més de 100 participants en les manifestacions de l’any 2011, de Califòrnia a El Caire. S’hi podia veure, per exemple, la imatge d’un manifestant amb una màscara de gas de color negre i taronja, o la d’un manifestat arabòfon, que la revista suposava que parlava “sobretot a través de Facebook i Twitter”. Totes aquestes persones foren celebrades com l’“heroi (col·lectiu) de l’any 2011”.
Aquesta elecció de Time sona avui com d’un altre món, però és alhora d’una actualitat roent. Perquè mentre que noves onades de protesta recorren Occident, de la romantització de la rebel·lió ja no en queda ni rastre a la revista. I no tan sols en aquesta publicació. La por i la perplexitat predominen avui entre els comentaristes occidentals davant les protestes juvenils als carrers d’Europa.
Tot i la gran dispersió geogràfica, els moviments de protesta actuals mostren una sincronia força notable. A França, les protestes dels estudiants d’institut han pres forma d’una rebel·lió popular violenta. Gent molt jove ha ocupat les places a Madrid i a Lisboa. A Albània, els manifestants crítics amb el govern varen calar foc a la seu del Tribunal Suprem. També a Itàlia es pepara la policia per a eventuals enfrontaments amb els manifestants.
Una protesta hiperpolítica
A diferència dels ciutadans indignats que retratava Time en 2011, els manifestants actuals no es poden classificar políticament de manera unívoca. A l’esquerra, els organitzadors es desmarquen d’aquells individus que aprofiten les marxes de protesta per a lliurar-se a un pillatge aparentment sense sentit. A la dreta, els comentaristes presenten els manifestants com a extremistes o com a joves amb un rerefons d’immigració que només voldrien destrossar Occident peça a peça -una botiga de luxe rere una altra.
Aquestes interpretacions són, evidentment, simplistes. A mi, en canvi, em sembla que les protestes són una forma molt actual de política no institucional, típica de la nostra època hiperpolítica. Tant a l’esquerra com a la dreta se’ls escapa el seu sentit polític, però en realitat expressen el sentiment de desesperança que domina en tota una generació. Les protestes han sacsejat Europa. I atesos els motius i les causes que hi subjauen, bé podrien estar destinades a repetir-se.
Pocs mesos després que Time havia proclamat el seu “personatge de l’any”, el sociòleg Wolfgang Streeck va pronunciar a Frankfurt una conferència sobre “la crisi ajornada del capitalisme democràtic”. Streeck va parlar de la crisi de les finances públiques a Europa, que s’havia anat covant des de finals del segle XX. Amb el rerefons d’unes taxes de creixement econòmic en retrocés, segons Streeck, els governs es trobaven en un veritable destret, una mica -per dir-ho així- entre la pressió de les barricades i la dels mercats financers. No s’albirava cap solució mínimament viable.
El diagnòstic de Streeck no ha perdut ni un bri de vigència el 2026. Si de cas, la crisi que havia identificat s’ha agreujat encara més. Després d’un temps de política monetària més laxa en la dècada de 2010, els tipus d’interès tornen a pujar arreu d’Occident, cosa que ha fet augmentar considerablement el cost de l’endeutament dels governs. Els europeus, que volen més despesa pública i millors serveis públics, s’han de sentir decebuts. La política d’austeritat, que mai s’havia deixat realment de banda, torna amb tota la força.
De fet, la muntanya de problemes que havia identificat Streeck ha crescut encara més. Per exemple, en 2011 els estats europeus encara no estaven exposats a pressions massives perquè aportaren mitjans per al rearmament (fins l’esclat de les hostilitats a Ucraïna encara faltaven tres anys). La guerra israeliana-americana contra Iran i totes les seues conseqüències no passava llavors de ser un escenari de malson terrorífic, però inversemblant. També la crisi climàtica i la competència de la Xina semblaven encara a les beceroles i no apareixien com una amenaça directa. La “policrisi” de què parla l’historiador econòmic Adam Tooze -és a dir, les diverses crisis que se superposen i afecten els estats d’Europa- no s’havia desencadenat encara en tota la seua dimensió.
A més, ha canviat també el repertori de les formes de protesta. En 2011 els fans de les plataformes de xarxes socials relativament noves celebraven les revoltes que es descabdellaven a Europa i al Nord d’Àfrica com a “revolucions de Facebook”. Gairebé es presentaren com a “revoltes digitals” en estat pur. El plantejament ja era llavors problemàtic, era menys una anàlisi escaient que no un estratagema de màrqueting de les empreses tecnològiques, que volien demostrar així la seua estima per la democràcia. S’amagava sobretot que en aquest cas que els sindicats i les xarxes de veïns havien tingut un paper com a mínim tan important com les plataformes online en les mobilitzacions.
Avui tot és molt diferent: potser el moviment de Jean-Luc Mélenchon La France insoumise ha pogut mobilitzar desenes de milers per a protestar contra l’estat del sistema educatiu al país i paralitzar-lo. Però la major part de les protestes es varen iniciar fora de les estructures “oficials” de l’esquerra, a través de Tik Tok o de xats. El mateix es pot dir de Brussel·les, on els sindicats patien per no perdre’s les diverses crides a assemblees que circulaven online. Això vol dir que la generació que protesta a hores d’ara ha crescut amb aquestes plataformes. Són nadius digitals que s’han fet grans amb l’Internet social.
En conseqüència, molts dels qui avui es mobilitzen i es manifesten actuen fora del radi d’influència de les organitzacions tradicionals com els sindicats i els partits. Això dona sens dubte vivesa i capacitat de convocatòria a les manifestacions, però també condueix a la manca d’organització i disciplina. Per als observadors és difícil distingir entre els participants i els que no hi participen, un tret que és típic dels moviments fortament descentralitzats. Fins i tot els grups una mica més organitzats com els jupetins (o armilles) grocs francesos, que s’han sumat a les mobilitzacions dels estudiants de Secundària, es caracteritzen per una certa manca d’estructura.
Sense perspectives de canvi
El fet que s’haja arribat a una escalada en forma d’excessos i destrosses fa pensar que per alguns participants la qüestió no anava tant de drets sòcio-polítics o de serveis públics. Observadors com Ivan Krastev veuen en el rerefons de les revoltes un sentiment àmpliament estès de “manca de futur”, condicionat també per les pors molt difoses a la migració o al canvi demogràfic. Quan la gent té una visió tan ombrívola del futur, els excessos responen a una mentalitat de suma-zero en la qual la construcció d’un poder col·lectiu durador sembla improbable i les accions directes apareixen com a més prometedores.
La manca d’expectatives la promou també un mercat de treball en el qual els títols universitaris semblen cada vegada més irrellevants i on la Intel·ligència Artificial podria transformar de cap a cap l’estructura mateixa de la vida laboral dels europeus. Mentre que les mobilitzacions massives del segle XX tenien lloc encara en un context esperançat, l’horitzó de les protestes actuals es limita a objectius molt directes: necessite més diners, i prenc el que necessite. “Tout comprendre, c’est tout pardonner”, com es diu a França: no es pot considerar irracional el cert nihilisme de la joventut actual a la vista de les perspectives tan ombrívoles a què s’enfronta aquesta generació.
Els pronòstics de futur tenen sempre alguna cosa d’art endevinatori. Els darrers esdeveniments a Sèrbia, per exemple, hauran sigut tota una sorpresa per a molts. Les coses no estan gens clares i es troben en procés: les revoltes actuals a Europa tindran sens dubte conseqüències a curt termini; potser l’opinió pública francesa girarà cap a la dreta o l’espanyola cap a l’esquerra. No es pot saber a hores d’ara. Però tant se val els efectes que puguen tenir les protestes en el pla de la política formal: les causes que hi subjauen -austeritat, inseguretat digital, angoixa davant un futur fet miques- romandran. I el mateix es pot dir de les protestes que provoquen.
Anton Jäger és professor d’Història del pensament polític a l’University College d’Oxford i autor del llibre Hiperpolítica, que apareixerà pròximament en català a l’editorial Raig Verd. Aquest article es va publicar al digital Jacobin el 30 d’octubre 2026. Traducció de Gustau Muñoz.
