Sergi Rosell
Hi ha la creença, diguem-ne que quasi atàvica, que la majoria de valencians nega la unitat de la llengua catalana. Com de gran és aquesta majoria i si és estable o va en retirada ja depèn de l’optimisme o pessimisme de cadascú. Dic que és quasi atàvica perquè, per als valencians de menys de quaranta anys, és una creença heretada que no està ni de bon tros corroborada. (Sobre aquelles enquestes del CIS caldria parlar-ne molt.) Però en tot cas, sembla ben plausible.
En aquest context, referir-se a la llengua pròpia només com a “valencià” no és una mala estratègia de supervivència diària, perquè no saps mai davant de qui et trobes. En tot cas, és ben clar que, després d’uns anys agitats, s’ha arribat actualment al consens tàcit de considerar que “valencià” és la paraula per defecte per referir-se a la llengua pròpia al País Valencià; una pràctica que han acceptat —o almenys, l’han adoptada— fins i tot les institucions valencianes menys sospitoses d’anticatalanisme, com ara la Universitat de València, Escola Valenciana, el moviment de la música en la llengua pròpia, etc., per posar alguns exemples ben il·lustratius.
Com dic, no trobe que la pràctica en si mateixa, i en general, siga reprovable. Però sí que crec que se n’ha de resistir l’abús. I com se n’abusa? Doncs, parlant sempre i exclusivament de “valencià”, sense tenir en compte el context. De vegades, fins i tot usant aquest gentilici com a alternativa total el de “català”, quan no és clar que l’interlocutor n’haja de reconèixer l’equivalència. Crec que aquesta pràctica és, d’una banda, intel·lectualment covard i, de l’altra, i contràriament al que molts pensen, resulta contraproduent per a la defensa de la unitat de la llengua. Tractaré d’explicar aquestes dues tesis tot seguit.
Sembla clar que l’estratègia lingüística més seguida per molts valencians, encara que no neguen la unitat de la llengua i, particularment, encara que la defensen activament, és referir-se a la llengua que parlen, en la majoria de contextos, com a “valencià”, entenent que anomenant-la així no neguen que siga també “català”. Fins ací, correcte. El problema és que en moltes situacions comunicatives aquesta pràctica produeix una clara ambigüitat pragmàtica. Perquè normalment ningú no comença les seues converses estipulant que el seu ús del terme “valencià” ha d’entendre’s com a intercanviable amb el de “català” —quan es refereix a qüestions lingüístiques—, ni es pot assumir sense més que l’interlocutor participa espontàniament d’aquesta equivalència. De manera que el resultat és una clara manca de sinceritat o, fins i tot, un engany descarat, quan el context de la conversa du al nostre interlocutor a inferir que “valencià” podria oposar-se a “català” i el parlant no en desfà l’error. I tot això, bàsicament, per no quedar retrat!
No em direu que, tot plegat, no té com a resultat una pràctica que denota molt poc coratge intel·lectual, que condueix a una manipulació de l’oient que, paradoxalment, és contraproduent per als interessos del propi “manipulador”. Ja que, per no quedar compromès intel·lectualment (com a “catalanista”), hom evita sistemàticament la paraula “català”, de tal manera que els seus interlocutors —aquells, si més no, que no donen per descomptada la intercanviabilitat valencià/català— acabaran inferint o bé que hom no accepta la unitat de la llengua (siga passivament, o per defecte; siga, fins i tot, activament, o per convenciment), o bé que no en té una idea clara, quan resulta que sí que la té. I la cosa arriba a extrems totalment inacceptables quan es tracta de l’esfera pública, on suposats intel·lectuals, formadors de l’opinió pública o mers personatges públics que, tot i ser activament partidaris de la unitat de la llengua, en públic eviten pronunciar-s’hi. Almenys, en tant que no se’ls demane explícitament per aquest tema —i això ja no passa mai, si per “en públic” entenem els mitjans de masses de què som partícips els valencians—, ells eviten pronunciar-s’hi, i fins i tot eviten suggerir cap mena d’implicació en aquesta direcció als seus receptors. Així, és doncs normal que el receptor de les seues paraules, si parteix de la creença que el “valencià” i el “català” no són (exactament) la mateixa cosa i, així, no són (exactament) la mateixa llengua, veja implícitament corroborada o reforçada aquesta idea en les declaracions de qui, tot i estar convençut de la unitat de la llengua, ho amaga sistemàticament.
Un exemple clar el podem veure en un programa —que, d’altra banda, és molt meritori— com és el programa de Canal 9 Trau la llengua. Quan s’hi explica que certa paraula és “valenciana” i per tant s’usa en aquesta o en aquella comarca o poble valencians, simplement no es fa mai cap esment a què passa més enllà de cert límit geogràfic. Alhora, quan s’expliquen definicions i etimologies, els mots passen directament del francès o anglès, posem per cas, al valencià. Tanmateix, si per “valencià” cal ací entendre el conjunt de la llengua catalana, com alguns diuen, caldria també parlar de les comarques no valencianes on s’usa el mot en qüestió; o, encara que siga, deixar dit que també s’usa en altres indrets on es parla el “valencià”, però que no són d’interès per al programa. Per contra, si cal entendre només els parlars valencians, és ridícul dir que tal mot passà del francès o del llatí al “valencià”; tant com ho seria que dir que passà del francès o llatí a l’andalús o a l’argentí, sense cap al·lusió al castellà o espanyol.
En definitiva, crec que aquesta ambigüitat sistemàtica no només denota una clara covardia intel·lectual, sinó que comporta també la manipulació —d’aquells manipulables, és clar— que resulta de l’ocultació sistemàtica, en els grans fòrums, de la posició favorable a la unitat de la llengua, que si fóra explicitada més a sovint potser resultaria no ser (tan) minoritària. Però la cosa està tan generalitzada, i pot arribar a ser tan ridícula, com que en un programa —també de Canal 9, això sí— on un sabut valencià, expert en heràldica i vexil·lologia, que és preguntat per l’origen dels cognoms valencians no s’atreveix a fer explícita l’evident filiació catalana de la gran majoria dels cognoms que els valencians considerem “valencians”. I, de fet, no en fa cap referència. El més que li sentim dir és que molts d’ells hi arribaren amb Jaume I. Però, per contra, no té problemes a dir que n’hi ha d’altres d’origen aragonès —molts dels quals, certament, també sembla que van venir amb Jaume I—, i que després començaren a proliferar-ne de castellans, etc. (Això sí, quan va poder citar el cognom “català”, entre molts altres cognoms procedents de gentilicis, aparentava haver-se tret un gran pes de damunt.) En definitiva, la qüestió és evitar sempre d’esmentar en públic cap connexió identitària entre valencians i catalans; fins a l’extrem de bandejar sistemàticament la paraula “català”. I si en voleu un cas més clar, penseu en certs moviments de l’AVL.
Amb això, no pretenc criticar les persones i organitzacions que participen d’aquesta pràctica, sinó més aviat fer explícita una realitat de la qual molts som partícips i sobre la qual cal parar més esment. És crucial que ens adonem que el fenomen que descric és, sens dubte, una pràctica que s’ha establert progressivament en els darrers anys i que ja està ben consolidada en la realitat quotidiana dels valencians. Una pràctica que forma part de la correcció política, no només “institucional” (de la Generalitat i companyia), sinó també d’organitzacions i individus que en principi són totalment contraris als efectes força perniciosos que produeix. Per això, cal ser-ne plenament conscient i tractar d’evitar els malentesos.
