Puig i els kamikazes

MATAPUIGALARTE-I-ROMEU-PSPV

Víctor Maceda

“Malparlar dels altres no és un vici tan vergonyós com diuen. Mentre l’exercites, en efecte, no caus en la temptació de malparlar de tu mateix, que fóra un vici pitjor”

Joan Fuster

L’aforisme no figura al revers del carnet d’afiliat del PSPV-PSOE, però hauria de ser-hi. Hom diria que, en escriure’l, l’assagista de Sueca va inspirar-se en les diverses famílies del socialisme valencià i el seu caïnisme innat. Passen els anys i se succeeixen els secretaris generals, però el vici sembla inherent. Ni tan sols la probabilitat d’arribar a l’oasi del poder –després de 20 anys travessant el desert– no calma els ànims d’una organització hipertensa, sempre exposada a patir un infart. I segons que passen els anys augmenten les opcions que l’ensurt siga mortal.

En l’11è congrés nacional, celebrat el setembre del 2008, Jorge Alarte va guanyar de 20 vots Ximo Puig –51% a 47%– amb la missió d’encapçalar una renovació no sols generacional, sinó també identitària. En arribar el 12è congrés, el març del 2012, Puig va derrotar Alarte –61% a 34%– i va anunciar un retorn als orígens valencianistes i esquerrans del partit. Dos secretaris generals contraposats que, no obstant això, mantenen una relació excelsa. Cap dels maldecaps de Puig no té a veure amb Alarte, reclòs en el seu despatx d’advocat i tan allunyat de la primera línia política com desencisat amb el seu propi partit.

El problema de Puig s’anomena Francesc Romeu, vice-secretari i portaveu de l’executiva nacional, que prepara la seua candidatura a les eleccions primàries contra Puig mentre –teòricament– és la mà dreta de Puig. Un altre problema seu és Toni Gaspar, l’alcalde de Faura, a qui va rellevar com a portaveu a la Diputació per posar-ne un altre –José Manuel Orengo– de menys actiu però de més procliu. O Manuel Mata, que també va amunt i avall amb el seu aire revolucionari. Els problemes afegits de Puig són les agrupacions d’Alacant i de Castelló de la Plana, dividides i amb els grups municipals escapçats, i també la de València, més compacta però sense un referent clar, a ulls de la ciutadania. O el grup parlamentari, menys operatiu que uns altres de més esquifits i amb un síndic deficitari en relació a Ángel Luna, més aplaudit pels seus articles dominicals a Información que no Antonio Torres a la trona de les Corts.

Tots aquests entrebancs oculten la positiva involució de l’actual PSPV, més a prop que mai del PSPV primigeni. Perquè, en efecte, Puig no amaga la predilecció per Estellés, el reconeixement a Alfaro, l’homenatge als maulets, l’admiració per Al Tall i l’Ovidi, el record de Guillem Agulló o la reivindicació de Fuster. Puig parla sense embuts de federalisme, ni que això genere recels dins del PSOE, i demana un nou model de finançament alhora que exigeix el pagament del deute històric per part de l’estat. I no renega de les sigles del seu partit ni del nom del seu país.

Comptat i debatut, amb vista al 2015, el candidat socialista en millors condicions de liderar un projecte mancomunat de canvi sembla ell: acumula experiència en tots els àmbits institucionals –municipal, provincial, autonòmic i estatal–, ideològicament pot exercir com a pont entre els diversos actors cridats a protagonitzar l’alternativa i, per últim, posseeix el tarannà afable i dialogant que haurà de caracteritzar el proper president valencià.

La legió de competidors interns, però, podria fer-li viure l’experiència de Ricard Pérez Casado com a alcalde de València. Tal com explica en les seues memòries, Viaje de ida (PUV, 2013), Pérez Casado estava coalitzat per partida doble –amb el Partit Comunista i amb els seus mateixos companys– i temps a venir va concloure que el PSPV-PSOE és com la zadruga, la “família extensa” dels Balcans. Ximo Puig ja ha dit que “em preocupa la imatge que oferim, és una actuació kamikaze, un viatge contra direcció”. Si continua esquivant conductors suïcides, encara l’avançarà algú que sí que circule el línia recta.

1.-http://www.eltemps.cat/article/1313/Ricard-Perez-Casado-Si-fem-ciutat-farem-pais.-Compromis-se-n%C2%B4ha-adonat-pero-els-meus-encara-no

2.-http://www.eltemps.cat/article/1153/Ximo-Puig-El-PSPV-no-governa-enlloc-amb-el-PP.-Compromis-si%22

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER