Llum Wert contra la llengua

Wert

Juli Capilla

L’aprovació, el proppassat divendres, 17 de maig, de l’avantprojecte de la nova llei d’educació (la LOMQE), la setena reforma educativa de la Transició ençà, ha alçat una gran polseguera d’indignació a les terres de parla catalana, en general, i entre la comunitat educativa, en particular. I no és per a menys. Amb l’excusa, sempiterna, de “millorar el sistema educatiu”, s’hi imposa una llei que constitueix un retorn a les essències pàtries que sempre ha defensat l’espanyolisme de pedra picada.

La LOMQE impulsada pel ministre José Ignacio Wert s’erigeix com una autèntica contrareforma que, en nom del neoliberalisme més desvergonyit, mira de mercantilitzar i privatitzar l’ensenyament a tota costa, és a dir, de fer-ne negoci –com ja ho han fet amb la sanitat. S’hi aspira a desmantellar l’escola pública, tot desprestigiant-la i desposseint-la dels recursos materials i humans que necessita, la qual cosa provocarà un èxode progressiu envers els centres concertats i privats. A més, la nova llei d’educació aguditzarà la diferència entre les classes socials i estigmatitzarà els alumnes, tot encasellant-los en funció del rendiment acadèmic, imposant-hi un sistema de revàlides per cicles propi d’èpoques passades. Es podrà segregar en funció del sexe i, per a més inri, i valga la redundància, la religió –la catòlica, és clar!– tindrà valor acadèmic, com si es tractara d’una assignatura més. I encara, abolirà un sistema basat, fins al moment, en l’autonomia dels centres educatius i l’accés meritocràtic del professorat –funcionari i interí–, ja que d’ara endavant els centres podran triar capriciosament una part del professorat i es buidarà de capacitat de decisió els consells escolars, per assignar-la en exclusiva a la direcció, que serà triada directament des de les conselleries…

Aquestes són les principals raons que fan rebutjable la llei Wert, si més no entre els que ens considerem, amb tots els matisos que vulgueu, progressistes. N’hi ha una, però, de raó, que a mi em sembla més territorial que no únicament ideològica, perquè ateny o afecta més directament als qui parlem i defensem una altra llengua, diferent a l’espanyola, l’única oficial a tot l’estat. I és que, en aquest àmbit, la llei és especialment sagnant, ja que preveu la regulació de les polítiques lingüístiques en l’ensenyament i la distribució de les llengües per matèries, la qual cosa suposa una greu ingerència de l’Estat en les competències autonòmiques en matèria educativa. Fet i fet, un greu atac a les llengües pròpies, que perdran els drets adquirits durant els darrers anys. L’obsessió lingüística del senyor Wert i els seus sequaços –de la dreta, en suma; però no exclusivament– arriba a l’extrem d’imposar una càrrega econòmica a comptes de les autonomies per tal de garantir l’ensenyament en castellà de les famílies que així ho sol·liciten.

Aquest és un canvi de política lingüística sense precedents en la història de la democràcia. Un tomb que qüestiona la consideració de les altres llengües de l’Estat amb mires de recuperar el terreny perdut. I tot plegat sense tenir en compte una política educativa –em referisc, ara, a Catalunya– admirada arreu d’Europa per la seua capacitat integradora, avançada i innovadora des del punt de vista pedagògic i, val a dir, més democràtica. Una política educativa que ha aconseguit que gairebé tots els ciutadans catalans que s’han educat durant aquests anys de fràgil democràcia dominen per igual les dues llengües oficials de la seua comunitat, la catalana i la castellana –fins i tot amb millors resultats acadèmics, en castellà, que els que es donen en altres comunitats de l’estat que són monolingües. Potser és això el que els molesta, dels catalans. Aquesta virtut seua, integradora i no discriminatòria, plenament en consonància amb la democràcia; la modernitat amb què encaren els reptes quotidians en cada època i el tarannà conciliador i respectuós que apliquen a l’hora d’educar els seus ciutadans, siguen catalans de naixença o nouvinguts.

Però aquesta llei que preveu un impost involucionari per tal de garantir la tria lingüística, en castellà, dels seus súbdits no és extrapolable –perquè no l’hi aplicaran– a les altres llengües, i menys encara fora de Catalunya. Ja hem vist el gir copernicà que ha fet en la darrera legislatura el govern del Sr. Bauzà a les Illes, tot capgirant la política educativa en llengua pròpia aplicada fins ara. Una política educativa que, a imatge i semblança de la del Principat, si més no ha mantingut intacta, amb les constants vitals, i fins i tot a l’alça, la llengua comuna. I tampoc no podem passar per alt la recentment aprovada llei de llengües d’Aragó, que redueix les dues llengües minoritàries d’aquesta comunitat, l’aragonés i el català, a unes sigles irrisòries i estúpides –que no esmentaré ací, perquè em resulten aberrants. (Ara el Govern d’Aragó és la riota del món, però no els importa: la fe espanyolista els pot més que les raons democràtiques i el rigor de la comunitat científica.)

I, pel que fa al País Valencià, l’esperpent no és menor. Els informes que ha anat fent públics Escola Valenciana reiteren que la demanda d’ensenyament en valencià supera amb escreix l’oferta per part de la Conselleria. 125.000 és la xifra d’alumnes, només de primària, que no han pogut estudiar en la llengua pròpia els darrers cursos. A aquesta xifra ingent, cal sumar-hi uns altres 14.000 xiquets de 3 anys que tampoc no ho podran fer l’any vinent, segons publica Levante-emv (22 de maig), també per la manca de places catalogades en valencià. Són dades de primària, però la situació s’agreuja conforme pugem l’edat d’escolarització: a Secundària, i encara pitjor quan es tracta d’estudis superiors (el diari Información, per exemple, publicava el 21 de maig que almenys 600 alumnes no podran estudiar en valencià a la Universitat Miguel Hernández d’Elx, tot i que ho havien demanat). La paradoxa rau en el fet que, si s’hi aplicara la clàusula Wert al País Valencià, de sufragar amb diner públic la tria lingüística de cada família, el cost arribaria als 70 milions d’euros, sense incloure-hi els que ho han demanat en cursos anteriors i en cadascuna de les etapes educatives. Un preu desorbitat que el govern del PP no està disposat a pagar –i que, previsiblement, no pagarà mai.

A la dreta espanyola li molesta la diversitat lingüística; els fa nosa, no la suporten. Ells voldrien una Espanya monolingüe, única, unívoca: “Una, Grande y Libre”. No s’adonen que, amb aquesta actitud, de xenofòbia lingüística, fomenten la deserció em massa de tot un poble, format per catalans de mena i, també, i sense discriminació possible, pels milers de forasters que un dia van veure que Catalunya els acollia amb respecte i voluntat integradora, en llibertat i democràcia.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER