Valencià enfurismat

agusti_colomines_475

David Miró

 

Com a valencià enfurismat per segles de dominació castellana, estic mentalment preparat perquè un habitant de la Meseta negue al meu col·lectiu nacional el dret a l’autogovern. De fet, sóc perfectament conscient que sense el denostat cafè per a tothom autonòmic (concebut i dissenyat per diluir els fets diferencials català i basc), avui no existiria laComunitat Valenciana,no hi hauria Corts Valencianes, ni Generalitat Valenciana, ni Canal 9, ni llei d’ús i ensenyament del valencià, i el meu estimat País seria una continuació triprovincial de Castella, amb Alacant despenjat i amb la llengua arrasada.
Afortunadament, però, no ha estat així, i si hi ha una mínima possibilitat de recuperació nacional al sud del Sénia alguna cosa hi
deu haver tingut a veure el fet de tenir institucions com les que acull el magnífic Palau de Benicarló.

Tot això ve a tomb perquè si hi ha alguna cosa per a la qual no estic mentalment preparat és perquè siga un català del Principat (i, a més, nacionalista) el que negue el dret dels valencians a l’autogovern. I per això em resulta incomprensible una opinió com l’expressada per l’exdirector de la CatDem, Agustí Colomines, en una entrevista al diari El País, en què defensava que s’havien de suprimir tots els Parlaments autonòmics excepte el català, el basc, el gallec i l’andalús. Segons sembla, aquesta seria una oferta atractiva d’encaix de Catalunya a Espanya que CiU hauria de considerar.

A veure un moment. Quina classe de projecte nacional depèn del que facen o deixen de fer els altres? Quin trellat té, des del punt de
vista català, condemnar Sebastià Alzamora o Xavi Sarrià a ser nacionalment castellans? A qui beneficiaria?

(Publicat al diari ARA, 8 de maig 2013)

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER