Joan del Alcàzar
Dies borrascosos els que hem viscut. Serà difícil eixir de l’embolic polític, judicial i de fractura social a diversos nivells, i està clar que el govern del Partit Popular no fa sinó empitjorar la situació dia rere dia. La crisi d’Estat que va obrir el contenciós català no sols no ha sigut revertida, sinó que cada cop és més ampla i complexa. Per diverses raons, però la més important és la de mantindre al front de l’Executiu un procastinador compulsiu com és Mariano Rajoy. Un home que s’obstina des de fa anys en evadir les seues responsabilitats, refugiant-se darrere de qualsevol persona, animal o cosa que li permeta no prendre les decisions sovint difícils que el seu càrrec exigeix.
La darrera setmana ha sigut de les que es recorden passats els anys. A la picabaralla grollera davant les càmeres de televisió de la família reial, amb una sogra i una nora que quasi arriben a les mans, un fet que és notícia per ser qui són i que avergonyeix fins els monàrquics, s’ha afegit l’assumpte Cifuentes, incomparablement més greu a efectes polítics que l’anterior. Si no en teníem prou, l’absurda esperança del PP i de Ciutadans -i els seus amics mediàtics- que la justícia alemanya convalidaria, sí o sí, la tesi de la rebel·lió violenta argumentada pel jutge Llarena, s’ha ensorrat de forma estrepitosa. La imatge exterior d’Espanya, ja força deteriorada, és a hores d’ara terrible després de la decisió dels jutges del Tribunal Regional Superior de Schleswig-Holstein. I la institucionalitat jurídica de l’Estat pateix una situació preocupant. No és sols que el teorema de la Catalunya violenta ha quedat greument tocat per la resolució del tribunal alemany, com ha dit Enric Juliana, sinó que la Ministra de Justícia germana ha declarat que les autoritats espanyoles hauran de justificar millor el delicte de malversació del que acusen Puigdemont o no serà lliurat a Espanya. De Bèlgica, Suïssa i Escòcia no cal dir res.
Pel que fa a la Monarquia, com a institució, sembla evident que ha rebut una forta puntada de peu des de dins la mateixa Casa Reial. Si no havíem vist suficient amb Urdangarin i la seua senyora, o amb els molts i diversos escàndols protagonitzats per l’ara Rei Emèrit, faltava que la Reina actual i la jubilada donaren espectacles com el que van gravar les càmeres televisives fa uns dies. Realment cal una institució tan anacrònica com aquesta a una societat del segle XXI? Doncs aquells que consideren que encara és necessària haurien de fer alguna cosa per mantindre-la presentable.
El Cas Cifuentes, tot un monument a la falsedat i l’arrogància, ha posat en el punt de mira una universitat pública: la -mira per on la coincidència- Rey Juan Carlos (URJC). La supèrbia i el cinisme de la presidenta de Madrid amenaça endur-se per davant tot el que faça falta per tal de mantenir-se en el poder, actitud en la que –com estem acostumats- està sent recolzada pel seu partit [amb la complicitat de Ciutadans, que tot s’ha de dir]. La senyora Cospedal, secretària general, ho ha deixat clar a la forma de Tony Soprano amb la seua família: “Hem de defensar allò nostre i als nostres”. Si més no en la cúpula del Partit Popular han interioritzat de tal forma la seua impunitat, que la pudor de la putrefacció que els afecta sembla no destorbar-los en absolut. I creuen que a la resta de la ciutadania tampoc.
És evident que des de la URJC hi ha hagut un tracte de favor envers la senyora Cifuentes, tracte que ha arribat a transgredir el Codi Penal, però convindria no prendre la part pel tot. Els responsables directes, començant pel Rector, no són tota la Universitat madrilenya, ni les pautes de transgressió són extensibles a la universitat espanyola. De fet, estem comprovant que, tot i l’interés que alguns han posat a ocultar una part de la realitat, des de dins la pròpia URJC s’ha demostrat que els processos de gestió de matrícula i demés no han pogut ser ni amagats, ni eliminats, ni improvisats al caliu dels desitjos dels implicats.
La resposta del Partit Popular, per boca del seu vicesecretari de Política Social i Sectorial [a qui, per cert, la web del PP atribuïa un màster que no té], és la de desacreditar la Universitat com a institució. “Crec que qui realment té un problema és el sistema universitari “, ha dit Javier Maroto a la Cadena SER. Per a ell, i parlava en nom del seu partit, “l’important del cas és saber si a Espanya hi ha universitats que concedeixen títols vàlids però obtinguts sense acreditar els mèrits suficients”.
De la mateixa manera que en la qüestió catalana Rajoy va amagar-se darrere els tribunals de justícia fins a enfangar internacionalment el sistema judicial espanyol, ara des del PP es preparen per a desacreditar i embrutar la Institució universitària en el seu conjunt. Esperem que la Conferència de Rectors (CRUE) prenga cartes explícites davant d’aquest atac desesperat per derivar l’atenció de la ciutadania, però convindrà que també els propis universitaris expliquem clarament que això que s’ha vist en el Cas Cifuentes és una perversió inaudita i singular que, en cap cas, pot entendre’s com una pauta habitual de les universitats públiques espanyoles.
La institucionalitat imprescindible en una societat democràtica està sent atacada. En uns casos, com ara la Monarquia, pel propi comportament de la Família Reial. La Universitat pública, assetjada per un partit corromput fins a la mèdul·la, que no dubta a enfangar tot allò que no és capaç de controlar i subordinar. La configuració de l’Estat, des dels equilibris del règim autonòmic a la imprescindible independència dels diversos poders que el constitueixen, són objecte de la incapacitat o la malevolència del govern de Madrid. Tot està en risc.
Convindria, quan més aviat millor, canviar el capità i la seua tripulació, que ha quedat vist i comprovat que estan decidits a enfonsar el vaixell si molt els convé. Continuen en la seua idea de sempre, com en 2012 li va dir Cristóbal Montoro a Ana Oramas: “Que caiga Espanya que ja l’aixecarem nosaltres”.
