Joan del Alcàzar
El recent viatge del Papa Bergoglio a Xile ens ha deixat, com en l’eclesiàstic és habitual, una de freda i una de calenta; un senyal esperançador del que hauria de ser habitual en el màxim representant dels cristians catòlics, i una altra amarga en tant que confirma que a l’Església de Roma tot segueix, dalt o baix, com sempre des de fa segles.
El jesuïta argentí, que va accedir al papat amb el nom de Francesc I, com a homenatge i desig d’identificació amb el sant d’Assís, ho va tenir fàcil per acaparar portades, titulars i reconeixement. Després del bel·licós Wojtyla i de l’agre Ratzinger, Bergoglio exhibia la seua condició de ser el primer papa no europeu en molts segles, llatinoamericà per més dades, i un caràcter trempat molt allunyat de les rigideses dels seus predecessors, polonès i alemany.
Els afins al nou Papa sempre van destacar -i continuen en això- la seua humilitat i la seua senzillesa vital, molt distant dels luxes tradicionals de la Cort Vaticana, i el seu compromís amb els de baix: és a dir amb els pobres, els exclosos, els migrants, els perseguits. No obstant això, un balanç del seu papat ens diu que hi ha punts negres importants: ha trobat una fortíssima oposició interna a alguna de les seues línies de treball, i el seu discurs està molt lluny de ser eficaç en assumptes com ara les reformes financeres en l’Església o en qüestions d’ordre moral en temes com l’avortament, l’ús d’anticonceptius o el matrimoni entre persones del mateix sexe. Però si en algun problema aquesta distància és abismal és en el dels abusos sexuals practicats sobre xiquets i menors per clergues catòlics de tot rang, des de simples capellans de poble a cardenals. En aquest apartat, Francesc I ha estat o bé un lamentable impotent o bé un cínic impenitent.
Dos botons de mostra d’aquesta doble cara del Papa Bergoglio: un, en aquest recent viatge a Xile, va condemnar des del Palau de la Moneda la pederàstia a l’Església xilena, denunciada i documentada en abundància, mentre que en un acte posterior al Parc O’Higgins va ser acompanyat des de llocs de privilegi per dignataris d’aquesta mateixa Església acusats de pedofília; dos, l’últim acte de la seua estada a Xile, Francesc el va dedicar a rebre a dos representants de les víctimes de la dictadura de Pinochet, els quals li van demanar ajuda per a l’aclariment de les circumstàncies viscudes per milers de detinguts desapareguts.
Una reflexió final, al fil del que s’ha dit, en relació amb l’Església catòlica espanyola. ¿Per què ací no va haver cap reunió del Papa Francesc amb els fills i els néts de les víctimes de la dictadura de Franco? ¿Per què ací no hi ha una posició de condemna de la jerarquia catòlica a la política d’un govern que es nega a rescatar les restes de milers de cadàvers d’executats pels franquistes que jauen a les cunetes de tota Espanya? ¿Per què en Cuelgamuros una congregacó benedictina custodia la major fossa comuna d’Espanya, amb 33.000 cadàvers, i la tomba de Franco està en el lloc que el dret canònic reserva per a papes i bisbes?
¿Què en pensa Francesc I, el que acaba de reunir-se amb les víctimes de la dictadura militar xilena, d’allò que els seus catòlics seguidors fan a Espanya amb les víctimes de la dictadura de Franco?