Encertar el diagnòstic

crisi-societat-industrial

Jordi Muñoz

L’independentisme no ha estat derrotat 10 a 0 com va pronosticar Soraya Saénz de Sanatamaría en tornar de l’estiu. Com a mínim, hi ha hagut tres victòries significatives. El fet que l’1 d’octubre hi haguessin urnes, paperetes, cens, col·legis oberts a tot el país i més de dos mil·lions de votants malgrat les garrotades fou la primera derrota de l’estat. I la principal. El seguiment massiu de l’aturada de país del dia 3, la segona. I la victòria electoral del 21D, la tercera.

Are bé, convé no autoenganyar-se: és evident que l’independentisme tampoc ha derrotat l’Estat. Més que res, perquè si no Catalunya seria una República independent. I no. El que és important, tanmateix, és encertar en la diagnosi del que ha passat. Si remenem una mica el que s’ha dit recentment, de seguida toparem amb tres diagnòstics sobre les causes de tot plegat. El primer diu que no sóm independents per manca de decisió. Segons aquesta lectura dels fets, si el 27 d’octubre el govern hagués apostat per defensar i fer efectiva la declaració d’independència, de la mà de la societat civil mobilitzada, l’estat no hauria pogut aturar-ho. La segona lectura, no necessàriament contradictòria, és que el govern no havia fet la feina prèvia necessària per poder fer efectiva la independència. Les famoses estructures d’estat, per entendre’ns. El tercer diagnòstic parla d’una certa ingenuïtat de l’independentisme, que no hauria mesurat bé la resposta autoritària de l’estat al repte democràtic de l’1 d’octubre.

Crec que cap d’aquests tres diagnòstics és encertat. Primer, l’Estat té eines suficients per mantenir el control del territori si ho vol amb prou intensitat. els exemples de les independències d’estats en descomposició, com l’antiga iugoslàvia o l’URSS no són vàlids per al nostre context. D’altra banda, Catalunya té, amb la Generalitat, més estructures “d’estat” que la majoria de països en el moment de la seva independència, malgrat les evidents limitacions, fonamentalment fiscals i financeres. Finalment, és possible que una part important del sobiranisme infravalorés l’abast de la resposta repressiva de l’estat, però crec que una avaluació més realista tampoc no hauria alterat gaire les principals decisions estratègiques.
Em fa l’efecte que les causes cal cercar-les en altres bandes. Primer, la majoria insuficient. L’independentisme encara ha de demostrar que compta amb el suport d’una majoria absoluta de l’electorat. I això és important. Com s’ha dit altres cops, atesa la resposta autoritària de l’estat, potser superar el 50% no serà suficient, però sí que és necessari. A més, hi ha el context geopolític. La posició d’Espanya en el marc europeu i internacional actual dificulten molt la secessió. En les relacions entre estats, i també a la UE malgrat la propaganda, hi domina la lògica del realisme i del poder, i la lògica democràtica només podria fer-hi una esquerda si és molt abassegadora. Per tant, tornem a la qüestió de les majories, que si fossin més contundents podrien (insistim en el condicional) obrir alguns panys en un context més adient.

És important afinar el diagnòstic per encertar les solucions. I diria que, més enllà del soroll mediàtic, el debat d’aquests dies va, fonamentalment, d’això. Es tracta de rearmar-se, anar més decidits i previnguts per al proper xoc frontal amb l’estat, o de construir una majoria que faci inevitable una solució democràtica a la qüestió? Només si hi ha un consens sobre la resposta a aquesta pregunta es pot teixir una estratègia comuna per al futur immediat.

(Nació digital, 21 de gener 2018)

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER