Catalunya i Espanya: ni caricatures ni burles, ens cal un bany de realitat i de respecte pels altres

Respecte

Joan del Alcàzar

Les notícies de Catalunya venen farcides de sobreactuacions dels personatges  principals, singularment els polítics, tant els independentistes com els que no ho són. Particularment aquells que estan en presó o sotmesos a causes judicials que podrien tindre el mateix final estan generant titulars de retractació, quant a les posicions que els van dur a la pèrdua de la llibertat, cosa lògica i natural. Ningú s’hauria de sorprendre en conèixer, per exemple, allò que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van declarar davant del jutge: que accepten sense reserves el marc constitucional, que l’únic  referèndum vàlid serà el que –si s’escau- convoque l’Estat, i que dimitirien en cas que els seus continuaren amb una dinàmica unilateral d’independència. El pas a un costat de personatges tan rellevants com Artur Mas, Carles Mundó o Carme Forcadell va, entenc, en la mateixa direcció d’evitar agreujar la seua delicada situació judicial.

Han rectificat de manera cridanera les seues declaracions i les seues actuacions prèvies a les detencions, la qual cosa ha estat acollida amb comprensió més o menys forçada pels seus partidaris, i amb rialles i burles per una bona part dels seus adversaris.

És hora de deixar arrere aquestes respostes fàcils i, per què no dir-ho, perilloses.

L’editorial del diari Ara ha començat, segons entenc, a fer-ho. Sense abandonar la seua legítima posició quant a la relació de Catalunya amb Espanya, sense que “els partidaris de l’estat propi reneguin del que han fet”, demana “un bany de realitat”, i explica que en la fase en la que estem “s’hauran de desterrar alguns tics de l’anterior, com ara la facilitat amb què dins del sobiranisme alguns es creien amb el dret a acusar de ‘traïdors’ aquells que simplement s’atrevien a expressar algun dubte o mirar el camí amb els llums llargs. El bany de realitat no ha de ser només per als polítics que estan pagant un alt preu pel seu compromís; ha de ser per a tothom i, especialment, per als que agafin el relleu en el lideratge”.

Uns i altres haurien de parar compte en el que va escriure recentment Antoni Puigverd a La Vanguardia: “Mentre hi hagi tants catalans voluntàriament exclosos de les tesis del catalanisme, seria millor abandonar la tendència a fer caricatures d’Espanya i els seus símbols. Mentre hi hagi polítics a la presó, és imprescindible no fer burla i escarni de les seves idees i propostes”. No es pot dir més ni millor d’una forma tan sintètica.

Convindria, encara més, seria necessari que acabarem amb les caricatures i amb les burles, des d’un i des de l’altre costat. I caldria fer-se un bon bany de realitat, però no sols els sobiranistes. Tothom, també fora de Catalunya.

Estem davant d’un gran problema que, a diferència d’altres conflictes polítics o picabaralles partidàries a les que estem acostumats, no ha quedat circumscrit als escenaris que sols trepitgen els polítics professionals. És un problema que ha eixit al carrer, que ha afectat severament la societat, que l’ha trencat en dues meitats ara per ara d’esquenes una amb l’altra.

Ni caricatures ni burles, respecte pels altres. Assumpció de la complexitat de la realitat catalana, tant dins com fora de Catalunya. També des de Brussel·les. Caldrà per superar els danys més dolents d’una societat –la catalana i l’espanyola- en situació post traumàtica.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER