Pau Viciano
La polèmica que ha alçat l’esborrany de Decret de Plurilingüisme ha sotmès el gabinet del conseller Vicent Marzà al càstig del “foc amic”. Des de la premsa i les xarxes socials, un sector del nacionalisme s’ha sentit decebut perquè aquesta proposta no s’acosta suficientment al model ideal d’immersió lingüística. L’esborrany, precisament, s’ha presentat en públic perquè siga debatut per la comunitat educativa i per la societat en general. Ara bé, el to crispat o de menyspreu que fan servir alguns crítics no facilita un debat constructiu. L’argument fonamental és que Compromís, i en concret el conseller Marzà, ha decebut les expectatives que el nacionalisme hi havia dipositat, malbaratant per “covardia” la victòria històrica de les urnes. Independentment de l’anàlisi que es puga fer de l’esborrany, les crítiques comparteixen una premissa il·lusòria: que amb una “enèrgica” política, des de la Conselleria es podria implantar un model similar al de Catalunya. Però de fet, si allí s’ha posat en marxa la immersió és perquè l’han recolzada la gran majoria de les forces polítiques –no sols els nacionalistes—, amb un consens amplíssim de tota la societat. Òbviament, les accions de govern i la consciència lingüística de la ciutadania s’han alimentat mútuament, però al capdavall hi ha d’haver una correspondència entre aquests dos plans de la realitat.
Al País Valencià, per lamentable que resulte, no hi ha una demanda majoritària en favor de la immersió lingüística. La societat valenciana d’abans i de després del canvi de govern continua sent la mateixa. Poc després de la “victòria” de Compromís en les eleccions del 2015, una enquesta del CIS revelava que el 30% dels valencians se senten més espanyols que valencians i un 40% voldrien reduir l’autogovern, entre ells un 24% que és partidari d’un estat plenament centralista, sense autonomies. A l’altra banda, un 7,4% se senten més valencians i un 14% voldria més poder polític per al País Valencià. Potser les actituds respecte la immersió lingüística no siguen exactament com aquestes, però és difícil pensar que resulten encoratjadores. Les resistències i la conflictivitat tindrien efectes desestabilitzadors. En aquestes condicions, voler implantar aquest model més que una actitud valenta seria un suïcidi polític. La quantitat d’“energia” que exigiria ultrapassa les reserves d’un simple govern autonòmic: el poder de debò –mediàtic, econòmic, ideològic, judicial– continua estant on sempre, en el camp hostil a la llengua, i plantejar la batalla a pit descobert potser no siga la millor estratègia.
Però a banda d’aquestes consideracions, n’hi ha d’altres: Compromís no va guanyar les eleccions del 2015 ni és el soci majoritari de la coalició de govern. El model lingüístic escolar ha de ser consensuat amb els socialistes, i segurament la proposta de Decret respon a alguna mena d’estira-i-arronsa entre els dos socis. No és realista demanar que aquesta Conselleria, per més que el seu cap siga una persona de la trajectòria i les conviccions de Vicent Marzà, hagués tirat pel dret tractant d’imposar el seu projecte als socis majoritaris de govern. La qüestió és si, malgrat les seues limitacions, el nou model pot fer avançar la situació en favor de la llengua. Evidentment, cal discutir-lo i proposar canvis que el milloren. Escola Valenciana ja ha dit que el model del Decret no és el seu, però que permetrà avançar, i ha fet propostes concretes.
En el fons, moltes de les crítiques el que qüestionen és que Compromís –o el Bloc?—continue governant en coalició. Però en aquest cas, l’alternativa seria alguna combinació entre el PSOE, el PP i C’s. És difícil pensar que un govern d’aquesta mena oferís un model lingüístic millor que el proposat per l’actual Conselleria. Creure que des de l’oposició es podria condicionar un govern així per arrancar-li alguna cosa més semblant a la immersió, és una il·lusió insensata. També pot argumentar-se que tornar a una resistència heroica faria créixer el nacionalisme “valent” i, a mitjà termini, jugar a guanyar. Això és més que dubtós, però en qualsevol cas el País no pot esperar. Ara per ara, des de la política institucional –una altra cosa és el món cívic, cultural o “parapolític”— més val fer passes que puguen semblar poc ambicioses, però que siguen efectives i vagen en la direcció correcta. Com s’ha dit, convé anar a poc a poc perquè volem anar lluny.
