Nèstor Novell
Al Baix Vinalopó la mesura de l’economia no s’entén pels horts de tarongers que es puguen tenir, ni pels capitals amb interessos fixes als bancs; la gent entén l’economia com a risc, com a competència i competitivitat, com a iniciativa individual, com a despesa, com a consum, com a crèdits, com a hores extres, com anar-se’n a les fires a vendre, com a professionalitat en el treball. Les grans corporacions industrials i els interessos dels grups financers no tenen cabuda en una estructura productiva de petites i mitjanes empreses on la cultura del treball s’estén a tot arreu.
(Josep Antoni Ybarra. El Baix Vinalopó: El Treball com a identitat)
Població
Elx duplicà la població entre 1930 (36.995 hab.) i 1960 (73.720 hab.). A partir d’ací el creixement seria vertiginós, arribant el 1980 a 164.779 hab., i el 1991 , a 188.062 hab. Durant la dècada dels 1990 el creixement fou més moderat però tornà a accelerar-se en la primera dècada del present segle. D’aquests darrers anys destaca el creixement d’algunes pedanies: Torrellano i l’Altet amb percentatges del 27% i 25%; les Baies, 16%; la Foia, 11%; Arenals del Sol, 11%; i la Marina, 9%.
Des del 2010 la població ha caigut un 0,7%. El 2015, Elx tenia 227.312 habitants, el 79,08% de la població comarcal (697 hab./km2). Per procedència, el 70,6% de la població ha nascut al País Valencià, el 19,67% en altres comunitats autònomes i, el 9,73% són estrangers (fa 4 anys n’eren el 12,14%). El 40% dels nous immigrants procedeix d’Europa, fonamentalment de Romania; quasi un 26% d’Àfrica (marroquins principalment); i en un percentatge semblant, del continent americà: Colòmbia, Equador i Paraguai bàsicament. En els darrers anys destaca l’arribada d’asiàtics.
La piràmide d’edat mostra més població jove i un menor percentatge de persones majors de 64 anys que la mitjana del País. Així, l’índex de dependència, 48,74%, hi és quasi 4 punts percentuals inferior a la mitjana.
El 15,38% de la població és analfabeta o sense estudis, quasi 5 punts per damunt de la mitjana del País; el 16,38% tenen estudis primaris; el 54,61% estudis mitjans; i estudis superiors el 13,62%, més de 4 punts per sota de la mitjana del País.
En els darrers 10 anys s’ha reduït el percentatge de població en edat de treballar, especialment en el grup entre 16 i 35 anys (ara en signifiquen el 68%), al mateix temps que ha envellit la població del baby boom, han marxat immigrants estrangers i han emigrat joves per manca d’oportunitats.
Cal dir que davant les situacions d’inestabilitat i precarietat laboral generades entorn del calcer, hi ha hagut un rebuig per part de les generacions més joves a incorporar-se al sector. L’edat mitjana dels treballadors del calcer ha augmentat fins els 45 anys. La mitjana de temps de treball en una empresa sol ser de 4 anys, però més del 30 % dels treballadors no en superen els 3 anys. La formació dels treballadors és mínima, com a molt nivell de primària i de EGB.
El treball ocult -domiciliari i no domiciliari- es situa en torn del 35-40 % del total del treball en el sector. Fa 15-20 anys, el treball clandestí se centrava quasi exclusivament en el parat de la sabata que realitzaven les dones en les seues cases, Avui s’ha estés a totes les esferes de la producció i són empreses senceres les que treballen en la clandestinitat.
El quadre següent mostra que la renda per habitant (base imposable per habitant), és, en el cas d’Elx, molt baixa –ocupa el darrer lloc entre les principals ciutats-. La validesa d’aquesta dada és dubtosa atesa la importància de l’economia submergida, la qual cosa explicaria que, per contra, en índex d’activitat econòmica, quota de mercat i despesa per habitant, la ciutat ocupe llocs capdavanters.
Comparativa[1] d’Elx amb les principals ciutats no capitals de província superiors als 50.000 hab.
| Índex d’activitat econòmica | Quota de mercat | Despesa per habitant | Base imposable mitjana per hab. | |
| Hospitalet de Llobregat l’ | 432 | 516 | 2.605 | 7.979,41 |
| Elx | 531 | 451 | 3.003 | 6.169,89 |
| Badalona | 453 | 456 | 2.710 | 8.629,24 |
| Cartagena | 573 | 448 | 3.051 | 8.253,86 |
| Mòstoles | 307 | 420 | 2.603 | 8.330,47 |
| Jerez de la Frontera | 509 | 406 | 2.822 | 7.292,85 |
| Terrassa | 429 | 439 | 2.716 | 10.143,23 |
| Sabadell | 380 | 452 | 2.716 | 10.421,23 |
| Alcalà d’Henares | 444 | 411 | 2.620 | 9.493,24 |
| Fuenlabrada | 589 | 404 | 2.605 | 7.510,51 |
| Posició ordinal d’Elx | 3 | 4 | 2 | 10 |
Font: Observatori socioeconòmic d’Elx. Informe sobre la renda IRPF, Elx 2007. Indicadors de Vulnerabilitat Urbana, Elx 2011. Desembre 2014
La mitjana d’aturats l’any 2014 era de 32.788 persones, i d’afiliació a la Seguretat Social de 68.478. En juny de 2015 l’afiliació havia pujat a 73.431. Com podem observar el comerç ja suposa el major percentatge de treballadors, el 26,23%, seguit de la indústria manufacturera amb el 20,81%.
| Afiliats a la SS per Activitat Econòmica, juny 2015 | |
| Agricultura, ramaderia, silvicultura i pesca | 2,51 |
| Indústries extractives | 0,05 |
| Industries manufactureres | 20,81 |
| Subministraments d’energia, gas, vapor… | 0,03 |
| Subministrament d’aigua. Activitats sanejament… | 1,44 |
| Construcció | 5,38 |
| Comerç a l’engròs, al detall, rep vehicles… | 26,23 |
| Transport i emmagatzematge | 5,12 |
| Hostaleria | 7,79 |
| Informació i comunicació | 1,03 |
| Activitats financeres i d’assegurances | 0,72 |
| Activitats immobiliàries | 0,77 |
| Activitats professionals, científiques i tècniques | 3,70 |
| Activitats administratives i serveis auxiliars | 8,06 |
| Administracions públiques, defensa i SS | 2,31 |
| Educació | 4,48 |
| Activitats sanitàries i de serveis socials | 3,84 |
| Activitats artístiques, recreatives i lleure | 1,79 |
| Altres serveis | 2,71 |
| Activitats de les llars com ocupadors de persones | 1,22 |
Font: Observatori socioeconòmic d’Elx. Ajuntament d’Elx[2].
Ciutat industrial i de serveis
El motor econòmic d’Elx en el darrer segle ha estat la indústria del calcer. Com diu l’Ajuntament[3]: és la primera productora i exportadora de calçat d’Espanya i un referent internacional en el sector. Tot i que el nombre d’ocupats en el sector comercial ha superat els de la indústria, la majoria dels treballs del comerç a l’engròs, els d’emmagatzematge i logística i els de serveis a empreses, venen induïts pel sector industrial. El comerç a l’engròs suposa prop de 8.000 llocs de treball. El seu fort creixement respon a la reconversió de fàbriques de calcer en comercialitzadores i distribuïdores de calcer.
El sector serveis també és important. A més del relacionat amb la indústria cal sumar-li l’administratiu, el sanitari i l’universitari.
Els dinamisme industrial i la creixent diversificació econòmica, han fet necessàries la creació de diverses infraestructures i entitats socials de molta importància:
Elx Parc Industrial, polígon de 2.700.000 m2 on treballen 11.000 treballadors.
La Universitat Miguel Hernàndez, un producte més del desficaci zaplanista, ha desenvolupat mitjançant la Fundació Quòrum un parc Científic Empresarial com àrea de suport a la investigació i la innovació de les empreses.
L’AEC, Associació Espanyola d’Empreses de Components i Maquinària per al Calcer, es va constituir el 1999 . Amb 200 empreses associades que mouen un volum de negoci d’us 600 milions d’euros anuals. La seua estratègia actual està dirigida a l’obertura exterior i prioritza les relacions amb Marroc.
FICE, Federació d’Indústries del Calcer Espanyol. Creada en 1977, està constituïda per dotze associacions d’empresaris de les diverses zones de calcer. Dóna informació i assessorament als associats, particularment en mercats exteriors.
El CEEI, Centre Europeu d’Empreses Innovadores, està dedicada a impulsar nous emprenedors i noves pimes.
La seu de l’Escola d’Organització Industrial (EOI), depenent del Ministeri d’Indústria. Aquesta escola de negocis es va inaugurar el 2012
INESCOP. L’Institut Tecnològic del Calcer, dedicat a la investigació i l’aplicació d’innovacions de procés i de producte. Va ser creada el 1971 , amb seu a Elda i amb unitats tècniques en cada ciutat sabatera, compta amb 600 empreses associades.
La Institució Firal Alacantina (IFA), per a la promoció exterior dels productes fabricats a la Governació del Vinalopó. Li cal redefinir els objectius comercials.
L’Aeroport de l’Altet, en funcionament des de 1967, i ampliat recentment, avui és el sisè aeroport de l’estat. El seu tràfic turístic és el més important, però també hi creix les operacions de càrrega de mercaderies i els viatges de negoci de l’àrea
Estació ferroviària entre València-Alacant-Múrcia i entre Alacant i Madrid. D’ací la importància d’Elx al si de l’Arc Mediterrani.
El Port d’Alacant és una infraestructura ben propera a Elx però també al port li cal redifinir els seus objectius comercials.
La manca de política territorial
La gran importància de la ciutat no mai s’ha projectat a escala territorial. És cert que les xarxes de descentralització i informalització del sector del calcer ha fet ús de la mà d’obra barata i abundant del pobles de l’entorn, amb major incidència en el Baix Segura, però mai no hi ha hagut una política conscient de caire territorial i això que, objectivament, Elx té més possibilitats de capitalitzar el territori que no Alacant. Hi ha una opinió coincident d’aquells amb els qui he parlat del tema: Elx és molt localista i no s’ha preocupat de la projecció en el territori. S’hi sol adduir que Alacant mai no ha volgut, és més, ha barrat, la seua projecció externa. Altres esgrimeixen que la ciutat no ha tingut la suficient força endògena per a fer-ho.
Durant els anys 1990, Alacant i Elx mantingueren alguns fòrums pensant en la coordinació de polítiques entre Alacant, Elx i Santa Pola. Així, l’any 1990, en el Congrés Espai Alacant, Ajuntament d’Elx i Generalitat Valenciana, s’hi feren aportacions interessants de coordinació territorial. També, l’any 1994, a les jornades de l’Ajuntament d’Alacant amb Lassaleta i Manolo Rodríguez, es cercaren ponts de concordança, el desenvolupament del Parc Industrial de Torrellano el quadrant d’Altabix, i la ciutat lineal Elx-Santa Pola. No mai hi va haver cap seguiment ni de les idees ni de les propostes que s’hi aportaren.
Aleshores, un grup inversor va inventar el famós Triangle Alacant-Elx-Santa Pola. Però els inversors no hi invertien res, només volien definir què havien de fer les administracions. Va ser un projecte clarament especulatiu i condemnat al fracàs.
La gran dificultat en l’entesa entre Alacant i Elx és el complex de capital provincial d’Alacant. Aquesta ciutat no pot estar d’acord amb cap política territorial que no reconega com a condició prèvia la capitalitat d’Alacant
Elx és la capital comercial del Baix Segura. També són part de la seua àrea d’influència Crevillent i Asp, mentre que Novelda i Monòver van pel seu compte i Montfort depén d’Alacant.
La proximitat, la facilitat de sòl industrial i la cultura industrial de la població han enfortit molt les relacions entre Crevillent i Elx. Molts capitals elxans han estat invertits a Crevillent. Les relacions amb el Baix Segura venen de més enrere. Els pobles del Baix Segura i els andalusos han sigut el graner de mà d’obra d’Elx, no oblidem que a Elx als 1970 ja hi havien més forasters que nascut a la ciutat. Segons José Antonio Galiano[4]:
L’establiment de treballadors vinguts tant de la comarca del Baix Segura, com de les Valls del Vinalopó, contribuïren a la dinàmica d’intercanvi territorial en termes econòmics i socials entre Elx i les poblacions dels voltants. Per una part, les facilitats d’iniciar l’activitat per compte propi i participar en alguna de les distintes fases fragmentades del procés productiu, feu que activitats proclius a l’ocultació, també s’anaren desplaçant, en les dècades següents, cap als municipis del Baix Segura.
Molt més feble ha estat la relació d’Elx amb els microclústers del calcer de Villena i Elda-Petrer. Tot i que ha existit una certa relació comercial induïda per la necessitat comuna de matèries primes –pell i tèxtil, productes químics, maquinària i embalatges. Sembla, però, que ha pesat més la diversa especialització productiva comarcal en tipologia de calcer; la reduïda dimensió del sector auxiliar -i per tant la dependència exterior o el caràcter merament local de les empreses de productes auxiliars-; i la manca de polítiques territorials adients.
Durant l’alcaldia de Manuel Rodríguez[5], autor de diverses reflexions sobre la ciutat i la significació dels espais urbans, es va intentar projectar la ciutat a l’exterior com a capital internacional de la sabata. S’arribaren a acords importants a nivell industrial, d’universitats i també en el camp de l’arqueologia, amb Itàlia. La cosa va durar poc perquè la Generalitat tampoc facilitava aquest tipus de plantejaments. Els meus contertulians coincideixen en dir:
El localisme del propi PSOE, capitanejat per Lerma, ha fet molt de mal. Només se’n va anar Rodríguez aquests projectes es van tallar de colp.
El 1998 es començà a redactar FUTURELX, el pla estratègic de la ciutat. El pla va ser promogut i liderat per l’Ajuntament d’Elx com l’instrument fonamental de la gestió del canvi del model de ciutat, i adaptar-la a les tendències i els condicionants del seu entorn social, econòmic i territorial. El seu objectiu era la diversificació de l’activitat econòmica, potenciant agricultura, comerç, indústria, serveis, noves tecnologies i turisme. Es pretenia reconvertir l’estructura productiva de la ciutat i adequar la ciutat per al sectors comercial i el turístic. Segons Galiano:
en el pla d’indústria s’hi aposta pel sector del calçat, però transformant-lo i convertint Elx en el centre de serveis vinculats al calçat, sense considerar prou la fabricació en la pròpia ciutat.
Hi ha un factor que caracteritza al Pla Estratègic, i és l’absència de representants d’administracions públiques d’altres àmbits territorials en el pla provincial o autonòmic: el xovinisme local només pot ser excusat pel buit que aquestes administracions mostren respecte al govern municipal. En aquesta línia, la Generalitat Valenciana renovà, aquesta volta en solitari, el projecte del Triangle i en l’any 1999 presentà el PATEMA (amb l’afegitó posterior de la «E» d’Elx): Pla d’Acció Territorial de l’Entorn d’Alacant, que integra les comarques del Baix Vinalopó i de l’Alacantí.
Més recentment, de l’Ajuntament i la Universitat d’Alacant han llançat el fòrum Análisis del Territorio Litoral-Sur, per dissenyar, després de tantes propostes i iniciatives infructuoses, un pla de cooperació entre Alacant i Elx a partir de l’estudi i la racionalització de les nombroses propostes realitzades durant els darrers anys.
La indústria
La pèrdua de la batalla d’Almansa va comportar una estructura administrativa i fiscal de naturalesa feudal que portà a diverses crisis fins la revolta antisenyorial del 1776 a favor del lliure comerç i dels antics usos comunals. Diu l’historiador elxà i exrector de la Universitat de València Pedro Ruíz[6]:
Les lleis castellanes trastocaren la vida i l’organització dels municipis valencians (…) Aquesta autonomia (de l’època foral) havia estat molt beneficiosa per al desenvolupament urbà i mercantil, impedint que es produira un procés d’aristocratització com el que patia el municipi castellà aleshores (…) la crisi del municipi foral, i les conseqüències del centralisme borbònic, privaren a les artesanies i manufactures de l’antiga protecció local, sense que les noves oligarquies dominants saberen apreciar altres valors econòmics que els de l’agricultura i l’especulació mercantil.
La manca de demanda interna feia impensable el pas de l’artesania a la indústria. Va ser a la segona part del segle XIX, que una agricultura orientada a la producció de vi, oli, barrella i gra que, comercialitzada a través del port d’Alacant i del ferrocarril de Madrid, quan es possibilità la primera acumulació de capitals i una demanda interna suficient per a impulsar la fabricació artesanal d’espardenyes, com alternativa i, la majoria de vegades, com a complement, de les rendes d’un camp sempre àrid i limitat. Segons Josep Maria Bernabé[7]: aquestes peculiaritats contribuïren a crear un hàbit de treball no agrícola i un coneixement del mercat i de les tècniques comercials.
D’espardenyes se’n fabricaven per al mercat local en moltes poblacions, però on es donà el pas per a convertir-se en indústria va ser a Elx. A la ciutat es multiplicarien els tallers de caràcter artesanal, fent ús del treball familiar i del treball a domicili, i nous comerciants s’esforçarien per a aprofitar les noves infraestructures de transport i les rendes aconseguides pels propietaris i/o comerciants de productes agraris[8]. Després, treballadors dels artesans que s’havien ensenyat l’ofici i sabien de les possibilitats que oferia el mercat, muntarien la seua petita empresa. La matèria prima la tenien a ma, el cànem. Més tard treballarien productes importats i de més fàcil mecanització: el jute i la tela de vela.
A les darreries del segle XIX, la producció d’Elx era de prop de 6 milions de parells d’espardenyes i en el sector treballaven més de 4.ooo persones. La importància que anava adquirint el sector atrauria capitals comercials de les poblacions consumidores i d’altres sectors. Tot i la introducció de maquinària en alguns dels processos productius, trenat del jute i telar, el sector no va veure aparèixer la primera fàbrica de filat mecànic fins el 1913. Segons José A. Miranda[9]
A Elx la indústria va prosperar a partir de xicotetes i mitjanes empreses, pobres en capital i dependents del crèdit i del treball a domicili. La despesa en maquinària i instal·lacions era molt reduïda i la major part de la inversió es destinava a capital circulant. Tan sols en els anys vint van començar a aparèixer algunes grans empreses de calçat tèxtil. El creixement, però no es va basar en la concentració productiva i les economies d’escala, sinó en les economies de localització, externes a les empreses però internes a la indústria, i en un model de producció descentralitzat que dotava a la indústria d’una gran flexibilitat davant dels canvis, quantitatius i qualitatius, de la demanda
Durant les primeres dècades del segle XX es varen fer millores substancials en la producció i en la qualitat del producte. Es va introduir nova maquinària d’importació, es contractaren treballadors especialitzats d’altres àrees productives (menorquins), i es produïen espardenyes de major qualitat. A partir de la Gran Guerra europea, les empreses tractaren d’ampliar en el mercat exterior la insuficient demanda espanyola, car aleshores per a la majoria de població la sabata de cuir era un producte de luxe.
La presència de la United Shoe Machinery Co. que facilitava innovacions tècniques, però també l’aparició de les soles de goma als anys 1920, amb un centre productor important com Cocentaina i, el desenvolupament del calcer de pell a Elda, canvià substancialment el sector durant els anys 20 del segle passat. Com diu Miranda:
La fàbrica va suposar la supervisió i el control d’un producte que es va començar a elaborar de manera normalitzada, economitzant temps, treball i material. També va suposar l’especialització dels treballadors i va coincidir amb la mecanització de dos processos fonamentals: el tallat de la sola i l’aparat de les peces de l’empenya. (…)
La fàbrica no centralitzava, no obstant això, tot el treball; com succeïa en el sector espardenyer, en ella només es realitzaven necessàriament les tasques de control de materials i d’acabat del producte, i es podia fer tota la resta a domicili.
La maquinària era d’importació, nord-americana majoritàriament, i se va anar rebent conforme s’ampliava el mercat, tant d’interior com exterior, per al calçat valencià i les empreses veien possibilitats d’expansió.
Els anys 30 són els de la gran empresa espardenyera. Són els temps de FACASA -el Trust-, un veritable pull de capital (al gerent li deien el Tio del Puro i es dedicava al treball de la goma). Les grans empreses eren Ripoll (on estava la fàbrica ara hi ha diverses finques de 10-15 plantes, un palau de congressos i un aparcament); Viuda de Macià, Viuda de Pérez, La Filadora Ilicitana, Ferrández….
La postguerra, marcada per l’autarquia i l’aïllacionisme, suposà la pèrdua de competitivitat de les empreses, mancades de primeres matèries, maquinària i de suficient subministrament elèctric. Segons José Antonio Galiano[10]:
Mentre el 1936 la matrícula industrial d’Elx registrava 47 fàbriques d’espardenyes i 65 de calçat de cuiro, el 1950 les fàbriques i els tallers espardenyers només sumaven 37 establiments i quedaren tan només 36 fàbriques de calçat. Durant aquesta etapa, foren les grans empreses que integren en el seu procés la fabricació dels principals components (soles de goma, calçat vulcanitzat), les que es van veure afavorides per la política econòmica del franquisme, seguint el model capitalista fordista de concentració i estandardització del producte.
El pas a la sabata es faria impulsats en part per les comercialitzadores americanes. Josep A. Ybarra[11] va recuperar un llibre de Jacinta Gomara Dalle publicat per l’Institut d’Estudis Alacantins el 1958 titulat: Estudi Demogràfic de la indústria a Elx; que mostra com, des dels inicis, la indústria d’Elx es sustentà sobre unes bases que han perdurat fins avui:
“(escrivia Gomara) No totes les fàbriques elaboren el producte acabat; moltes de les xicotetes empreses s’especialitzen en una labor determinada, proporcionant a les grans un producte semifabricat, que es convertirà en l’article definitiu en elles: esta espècie de treball en cadena és la que permet l’existència de tantes empreses minúscules que, d’una altra manera, no podrien competir amb les grans. Existeix, així mateix, un tipus de treballador a domicili, quasi exclusivament dones, dites «aparadores», que arrepleguen i entreguen la labor en determinades fàbriques”.
Marshall ve a dir que els economies d’escala internes als empreses no sempre són els úniques importants, sinó que també existeixen els economies que envolten als empreses -les economies externes- i que gracies a aquestes, les empreses petites tenen capacitat de ser rendibles, sempre que és recolzen unes amb les altres. Per fer esta afirmació, Marshall ho fonamenta en la indústria de l’acer en Sheffield (Anglaterra). A mi sempre m’ha agradat pensar que Marshall podia haver passat per Elx per a completar el seu model de districte industrial, haguera estat un bon exemple; així com que Jacinta Gomara Dallo haguera estat una bona referència bibliogràfica per a Marshall.
A mitjan segle XX, Elx era una ciutat netament industrial, el 51’5% de la seua població activa estava ocupada en el calcer. El creixement industrials dels anys 60 depenia d’incorporar mà d’obra barata, dòcil i abundant procedent del món rural. Els immigrants viurien en condicions laborals i d’habitatge pèssimes, però per a ells significà canviar la relació laboral personal per la contractual, les rendes estacionals pel salari regular, i a més, es podien ensenyar un ofici i les dones i els xiquets completaven jornal amb el treball a domicili. Segons Martin Sevilla[12]:
El cas d’Elx o el del País Valencià en general, que ha basat el seu creixement econòmic en sectors intensius en el factor de mà d’obra, no es podria explicar sense la llibertat de fluxos d’aquest, tenint en aquests casos que haver desenvolupat una dinàmica ben distinta de la que s’emprengué.
La demanda de mà d’obra per a treballar en la indústria del calçat provocà l’atracció d’immigrants vinguts des de poblacions del Baix Segura i també de Múrcia, Castella la Manxa i Andalusia.
La majoria del patrimoni industrial d’aquells anys de grans empreses ha desaparegut. Les grans empreses anaren tancant a finals dels 1960 i durant els 1970, només unes poques grans i l’americana UniRoyal (603 treballadors), aguantarien fins als inicis dels anys 1980.
Quan els anys 1970 entren decididament els americans cercant el know how i la flexibilitat en la producció, Elda s’especialitzà en sabata de qualitat i Elx en sabata més correnta i per a tota classe de clients. A banda dels encàrrecs dels americans, les empreses del Vinalopó també varen obrir mercat a Europa i aprofitaren que molts països europeus abandonaven la producció perquè no podien competir en preus. En 1977, el 50% dels treballadors del sector del calcer ho feia en empreses de més de 50 treballadors, el 33% en empreses de més de 100 treballadors i el 18% en fàbriques de més de 500. Segons Galiano[13]
L’experiència i els coneixements adquirits en aquestes grans empreses facilitaran el naixement, en realitat una eclosió, d’empreses mitjanes de calcer (50-100 treballadors), però també, gràcies a les comandes americanes romangueren algunes empreses grans (400-500 treballadors) on encara es duia la majoria del procés productiu tot integrat en la fàbrica. La persona que sabia fer una sabata muntava una fàbrica i se’n va pel món a vendre. A nivell transversal naixen els modelistes i dissenyadors de models que realitzen mostres per als fabricants. Aquestes empreses mitjanes, al seu torn, alimentaven a centenars de tallers i treball de parar a domicili, bona part d’ell en l’economia submergida.
Eren els anys que, segons Gaspar Macià[14], les empreses participaven de manera molt activa em les fires americans i alemanyes, especialment la de Düsseldorf.
Les empreses il·licitanes subministraven als importadors nord-americans i alemanys calcer de qualitat baixa i mitjana, a preus molt competitius per aquest mercats, generalment sense marca o amb el distintiu del distribuïdor. Foren anys de gran creixement econòmic tan del sector com en la ciutat. En 1978, Miguel Hernàndez Internacional (…) arribà a exportar 468 milions de pessetes; (…) Martínez Valero arribà als 360 milions de pessetes; José Paredes, 333; Uniroyal España, 273.
A les darreries dels anys 70 el sector patí una altra crisi. L’entrada de la democràcia, la reclamació de millors condicions laborals, la pujada de sous, càrregues socials i impostos reclamaven una reestructuració del sector. La crisi internacional del petroli i la pèrdua de gran part del mercat americà (70% de les exportacions d’aleshores) acabaren de reblar el clau.
L’estructura del sector, cada vegada més conformat per petites i mitjanes empreses i pel treball informal, dificultava la creació de sindicats obrers. Però tot i això, a l’any 1977 , el treballadors portaren a terme mobilitzacions d’una certa entitat. Un dels fets més importants de la història del calcer és el Moviment Assembleari i la gran vaga del calcer del 1977.
Gaspar Agulló, un dels protagonistes del Moviment Assembleari, em diu:
l’any 1975 el sindicats encara no eren legals. Les CC.OO. portaven la política d’entrisme en el sindicat únic i vertical del franquisme, així que els obrers cercaren formes alternatives d’organització, molts d’ells propers als moviments catòlics i a la HOAC d’Antoni Vicedo, rector de la parròquia de del Raval de Sant Joan. L’organització es basava en muntar una coordinadora en cada empresa que anomenava uns delegats de coordinació. Aquests delegats es reunien amb els delegats d’altres seccions per organitzar accions concretes, passar informació, negociar el conveni i convocar l’assemblea de fàbrica. La informació es passava, tot just acabada d’eixir de la vietnamita, a les cantonades, camí de la fàbrica. De les assemblees de fàbrica eixien uns delegats de coordinació amb altres fàbriques, les qual convocaven accions per al conjunt del sector i l’assemblea de treballadors. Un assemblea del sector podia reunir 15.0000 persones al camp de futbol.
El moviment obrer adquirí una gran força a tot el Vinalopó. A l’any 1977 demanaren un increment del sou del 180%. Fins aquell moment tot es pagava a destall. No hi havia guarderies, ni menjadors ni controls sanitaris. En plena negociació s’acordaren els Pactes de la Moncloa que només permetien increments del 25%. Al si del moviment va haver una divisió[15] entre els que volien seguir la lluita –de manera il·legal- i els que acceptaren anar a un laude arbitral que respectara els acords de la Moncloa, que va ser la decisió final.
El Moviment Assembleari va aconseguir els majors avanços socials del sector. Va produir un alt nivell de conscienciació obrera. A partir d’aquell moment l’esquerra sempre guanyaria les eleccions a Elx. Però com diu Sanmiguel Hoyos[16].
Els sindicats prioritzaren els acords democràtics a la defensa dels drets dels treballadors, per això no donaren suport, sinó tot el contrari, al Moviment Assembleari de 1977. Si la vaga de 1977 marcà el zenit i el declivi del moviment obrer a Elx, 1978 va representar l’inici d’un llarg procés de la desestructuració de la força de treball que corre paral·lel a la reestructuració del sector del calcer
Continuant en l’article de Gaspar Macià
La caiguda de les exportacions s’agreujà a inicis dels vuitanta, descens que no es va veure compensar pel mercat interior. La inversió industrial en el període 1976-1979 en la ciutat va ser menys de la meitat de la del període 1969-1972, i n’abaixà més del 60% en els primers de la dècada següent. Paral·lelament, d’una situació pràcticament de plena ocupació a principis dels setanta, es passà a una taxa oficial d’atur del 26% en 1986.
Però a partir d’ací les empreses entrem en un procés d’enginyeria financera i d’enginyeria organitzativa, per abaratir costos. Fraccionen l’organització per poder tancar quan vulguen i a més, els resulta més barat subcontractar fora. Desapareixerien les grans empreses i el mercat americà es va substituir per l’europeu. De treball a domicili n’ha hagut sempre a Elx, però ara s’incrementa. Per altra banda, el fraccionament de l’empresa trenca el moviment sindical. Fraccionament i submersió abarateixen costos, disminueixen riscs empresarials i desmunten el moviment obrer.
La sobrevaloració de la pesseta als inicis dels anys 1990 dificultaren molt les exportacions, però a finals de la dècada el volum de producció era significatiu. Així, el 1997 s’exportaren 152 milions de parells de sabates i la fabricació arribà a significar el 39% del total estatal. En aquests anys la producció ja presentava una varietat molt gran: sabates de dona, home i xiquet; sabata de passeig, esportiu, de vestir i d’anar per casa, sabata cara i sabata econòmica, si bé, aquesta darrera gama cada vegada més era importada i només comercialitzada a Elx.
Als inicis del present segle es manifestà clarament l’efecte de la globalització econòmica. La competència de la Xina, Vietnam i resta del sud-est asiàtic obligà a apostar per la qualitat, la moda, el disseny i la marca, però gran part de les empreses no pogueren fer-ho. Moltes hagueren de tancar i l’atur es tornà a disparar. La inversió en el sector baixà dels 9 milions el 2001 a l’1,3 el 2004. Moltes comercialitzadores xineses s’establiren a Elx. El 16 de setembre de 2004 es cremaren diverses instal·lacions d’empreses xineses del polígon de Carrús.
Les empreses que subsistiren, les que pogueren apostar per la qualitat i l’obertura de nous mercats, tingueren uns bons anys i s’assentaren en el mercat europeu. Per altra banda, moltes empreses apostaren per la deslocalització a Portugal, Marroc, països de l’est d’Europa, la Xina i Vietnam. Com diu Macià:
D’un sector de fabricants se n’havia passat a un d’empresaris, cada vegada amb menys empreses però amb millors equips humans i tècnics, i amb major capacitació per fer front a les exigències dels consumidors del segle XXI.
També en aquests anys, molts capitals s’orientaren cap a la construcció i l’especulació urbana, tant de la ciutat com de la costa.
La descentralització dels processos de producció alimentaren l’expansió de la indústria auxiliar i de components. Una indústria que pas a pas agafà volada pròpia i ha diversificat els seus productes per no dependre exclusivament del calcer, però amb un èxit relatiu. Els productes són d’allò més divers, des de paviments sintètics per a àrees de lleure i esportives, mobiliari sanitari i teixits per a automòbils i aeronàutica. El sector, associat al voltant d’AEC, organitza la fira Futurmoda a l’IFA de Torrellano, como continuadora del MODAREC que s’organitzava a la FICIA d’Elda als anys 60.
Un estudi de Vicent Soler[17] de l’any 2.000 sobre la verificació de les hipòtesis de Marshall sobre districtes industrials al País, mostra la importància industrial d’Elx i el seu alt nivell d’especialització industrial:
Especialització (o diversitat) sectorial a nivell local
| Rang | Ocupació | % ocupació | % acumulat | IH | Sectors equivalents | Grandària mitjana | |
| València | 1 | 30.742 | 10,7 | 10,7 | 0,087 | 11,5 | 7,0 |
| Elx | 2 | 12.057 | 4,2 | 14,9 | 0,377 | 2,7 | 7,5 |
| Almussafes | 3 | 10.793 | 3,7 | 18,6 | 0,955 | 1,0 | 348,2 |
| Castelló de la Plana | 4 | 9.036 | 3,1 | 21,7 | 0,096 | 10,4 | 12,2 |
| Alacant | 5 | 8.384 | 2,9 | 24,6 | 0,093 | 10,7 | 8,5 |
| Paterna | 6 | 8.308 | 2,9 | 27,5 | 0,102 | 9,8 | 19,5 |
| Quart de Poblet | 7 | 7.117 | 2,5 | 30,0 | 0,102 | 9,8 | 25,7 |
| Vila-real | 8 | 6.013 | 2,1 | 32,1 | 0,287 | 3,5 | 19,7 |
| Alcoi | 9 | 5.015 | 1,7 | 33,8 | 0,281 | 3,6 | 6,9 |
| Ontinyent | 10 | 4.461 | 1,5 | 35,4 | 0,642 | 1,6 | 15,0 |
| Torrent | 11 | 4.324 | 1,5 | 36,9 | 0,182 | 5,5, | 10,4 |
| Elda | 12 | 4.297 | 1,5 | 38,4 | 0,575 | 1,7 | 7,6 |
| Aldaia | 13 | 4.134 | 1,4 | 39,8 | 0,140 | 7,1 | 11,5 |
| Ibi | 14 | 3.989 | 1,4 | 41,2 | 0,288 | 3,5 | 11,4 |
| Manises | 15 | 3.734 | 1,3 | 42,5 | 0,251 | 4,0 | 8,4 |
Les dades del 2000 situaven Elx com la segona ciutat industrial del País amb el 4,2% d’ocupació industrial del conjunt valencià. La ciutat tenia (IH) un important nivell d’especialització amb certa diversificació, i un sector industrial caracteritzat per petita i mitjana empresa, de mitjana 7,5 treballadors.
En aquest moment el model d’Elx es el d’una economia “descentralitzada”. Si en un primer moment, anys 80, ho van fer per por, actualment n’és una decisió empresarial absolutament racional i estructurada i a més, els empresaris saben que, sense economia submergida, no poden sobreviure en el mercat.
Segons Ybarra[18], l’estratègia productiva del sector del calcer, a Elx i a tota la Vall del Vinalopó, s’ha basat en l’extensió del fenomen de l’ocultació, la proliferació de xarxes empresarials de caràcter informal però estables, i la socialització del procés d’ocultació. Cal saber que la fabricació del calcer és un procés d’acoblament i de modificació de components i de matèries que es produeixen en altres subsectors. Totes les fases, fins 72, són susceptibles de descentralització productiva. Els canvis més radicals en el sector es produeixen al llarg de la dècada dels vuitanta i es consoliden en la dècada dels noranta.
En aquest període es desencadena una tendència cap a la descentralització productiva com a conseqüència de buscar un doble objectiu: diferenciació i flexibilització. Conseqüentment l’estructura productiva i la grandària empresarial van adaptant-se a estos dos objectius apareixent un tipus d’empresa de grandària molt reduït. Estes empreses emergents tenen la característica de no representar a l’empresa tradicional integrada verticalment, sinó que la seua especialització tendeix a fer-se sobre una fase de la cadena productiva. Estes empreses amb un grandària al voltant dels 5-10 treballadors són en l’actualitat el prototip de les empreses que configuren el sector del calçat (més del 55 % de les empreses que conformen el sector tenen en l’actualitat menys de 9 obrers de producció). L’adaptabilitat d’aquestes empreses, la promptitud en l’adopció de canvis, la gran diferenciació respecte a gammes -per la gran quantitat d’empreses existents, cada una de les quals és en potència un oferent d’una gamma de producte diferent-, la facilitat per a introduir modificacions en estes xicotetes plantes, etc., són els avantatges que aquestes empreses tenen.
A aquests avantatges cal contraposar els inconvenients derivats de la petita dimensió en àmbits tan importants com la investigació, la innovació, les introducció de noves tecnologies, la comercialització i l’obtenció de matèries primes. És per això, que al sector del calcer nasqué, entre les dècades del 1980 i del 1990, un altre tipus d’empresa. Seguint a Ybarra:
que si bé no és pròpiament productora, i sent de reduïda grandària, és en la que recau el procés organitzatiu i comercial, aconseguint un alt volum de facturació sorprenent en relació amb el seu escassa grandària. Paradoxalment, enfront d’aquest tipus d’empresa, i també d’escassa dimensió, es troba un altre tipus d’empresa, en aquest cas pròpia i exclusivament productora, relacionada i organitzada amb altres xicotetes empreses d’acord amb la seua especialització i amb la seua fase productiva, fins a arribar al producte final.
La descentralització productiva sobre la que funciona el sector és basa en la fragmentació de la cadena de producció o deslocalització de fases productives fora de l’empresa de calcer. El procés de deslocalització es genera en un àmbit dominat per les empreses matrius que es reserven per a elles només el disseny i la comercialització. Com diu Ybarra:
Per a procedir a la deslocalització es desenrotlla una dinàmica entorn de relacions de subcontractació i informalització. La subcontractació no és més que un procés encadenat de demandes a unitats de producció, que bé són proveïdores o clients d’una empresa matriu, i que li subministren a esta empresa matriu en quantitat, qualitat, temps, condicions, els productes que se li exigeixen. S’estima que la subcontractació en l’àrea del calçat valencià supera el 50 % de l’activitat econòmica que es desenrotlla en ell.
Paral·lel i unit a aquest procés de subcontractació el que apareix és una especificitat consistent en la informalització. (…) treball ocult, economia i activitat no declarada; és la utilització de treball en cases, locals, magatzems, etc. Sense que es complisquen els requisits laborals que exigeix la legislació; també és la producció que es du a terme en aquelles empreses que no es declara a fi d’evadir els condicionaments fiscals i legals existents. En aquest cas i per al calçat alacantí s’estima que l’economia oculta arriba a representar entre 35-40 % del total del cost de producció.
En el cas del calcer valencià els procés de subcontractació s’ha donat simultani al de la informalització. La conseqüència ha estat una profunda modificació de l’organització del sector. A nivell intern les empreses, molt més petites, han desenvolupat una estratègia laboral, financera i fiscal ben diferent. A nivell extern n’ha consolidat xarxes empresarials informals i centres de comercialització que fan possible i canalitzar les produccions, això si, moltes vegades, informals, submergides i ocultes. És per això, com estudia Ybarra:
El flux d’entrada i eixida d’empreses en el sector és molt alt. (…) La dinàmica de creació d’una empresa en l’actualitat es produeix per un procés de subcontractació de treball per part d’una empresa matriu sobre un grup de treballadors que s’independitzen (…) és un procés d‘spin-off en què els treballadors per compte de tercers passen a ser treballadors per compte propi en el marc d’una empresa que creen ells mateixos. (…)
La vida mitjana d’una fàbrica de calcer valenciana, en l’actualitat, se situa al voltant de 4 anys. Són raons de tipus fiscal i laboral el que fa que aparega esta gran morbiditat empresarial. No obstant això, els que no desapareixen són els subjectes, els empresaris-fabricants, que contínuament van substituint uns noms i unes raons socials per altres. Pot estimar-se que només un 10 % de les empreses del calcer tenen una edat superior als 10 anys. (…)
Aquestes empreses que apareixen i desapareixen guarden una lògica financera específica. La suspensió de pagaments, en el cas que es realitze, es fa amb els treballadors que no obstant cobraran (…) del Fons De Garantia Salarial, cas molt diferent dels pagaments que queden pendents amb la Hisenda Pública i la Seguretat Social que en aquest cas no es realitzen i són realment les úniques que no cobren, ja que normalment sí es realitzen -o ja s’han realitzat- els pagaments a proveïdors i a bancs. La raó d’això és perquè si les expectatives empresarials són les de continuar fabricant amb un altre nom i una altra raó social (…)
En el calcer cal apreciar tot tipus d’organització productiva externa a l’empresa; des d’una mateixa empresa que té diverses raons socials dins d’una mateixa nau, i cada fase de la cadena té una raó social, fins una mateixa raó social que té unes quantes naus.
En el cas d’Elx, (…) apareix una xifra al voltant de les 1500 empreses productores de calcer. (…) Paral·lelament a això hi ha altres 1000 empreses industrials localitzades en el municipi d’Elx l’activitat de les quals està relacionada directament amb la fabricació de calçat (soles, tacons, talls, aparat, tallers de finalització, timbrat, articles de plàstic per a calcer, envasos de cartó, etc). Apareix llavors una verdadera nebulosa d’empreses que serien les seccions-fases d’una ÚNICA GRAN FABRICA DE CALCER que seria tot el municipi d’Elx.
Segons l’Observatori Socioeconòmic de l’Ajuntament d’Elx, amb dades de febrer de 2013, el sector del calcer és l’activitat que més creix en el municipi, amb 7.930 ocupacions directes i 682 empreses, i un creixement interanual del 13,7% i del 7,4%, respectivament. Així mateix, la inversió ha crescut respecte del 2011 un 50% i es situava, el 2012, en 1.954.000 euros. Les exportacions valencianes de calcer el 2012 foren de 1.011 milions d’euros, amb un creixement interanual de quasi el 5%, dirigides principalment a Alemanya, Itàlia i Regne Unit i destacant el dinamisme de les exportacions a Rússia i a Japó.
La indústria del cuiro i calçat representa a Elx el 57% del total d’empreses industrials i el 56% de l’ocupació industrial. Encara que la importància del calcer va més enllà, per la seua repercussió en altres sectors com el de serveis
Així, degut a la reconversió de moltes empreses de fabricació en comercialitzadores de calcer, ha impulsat el sector del comerç a l’engròs. De fet, un 44% del comerç majorista ho és de tèxtils, confecció, calçat i articles de cuiro.
Per la seua banda, la indústria de components per al calcer ha anat especialitzant-se en producte específic, cosa que permet a les empreses manufactureres proveir al sector del calcer però també a altres sectors
El principal mercat internacional dels components és Europa, on es realitza un calçat de major qualitat. Els països de la Unió reben el 75% de l’exportació de components, principalment França, Itàlia i països de l’est.
Encara que la mitjana d’empreses del calcer és de 7 treballadors, hi han empreses de grandària mitjana que han aconseguit situar la seua marca en el mercat internacional, entre les que cal destacar Pikolino’s, Panamà Jack, Mustang, , Wonders (Danubio), Bata, 24HRS, Garvalín, etc. Empreses de components per al calçat com Analco, Caster, Sánchez Agulló, Pies Cuadrados Leather. Distribuïdores de calcer com MTNG Europe Experience i Giosseppo. Segons l’Observatori d’Elx:
Un cas a banda el constitueix l’empresa Tempe (la més gran de l’estat i d’Elx) que està ubicada a Elx parc Empresarial encara que la seua raó social no es troba en el municipi ja que dissenya, fabrica i distribueix calçat i complements per a les marques del Grup Inditex (Blat de moro, Massimo Dutti, Pull&Bear, etc.).
Al polígon Elx, Parc Empresarial, les empreses realitzen la seua venda directa de productes en una ruta outlet organitzada com a oferta turística comercial.
La superfície total en polígons industrials és de 5.706.654 m2. El polígon industrial d’Altabix (657.668 m2) ha estat reconvertit a oci, el de Carrús (1.293.783 m2) té unes infraestructures molt dolentes. La carretera de Crevillent i la de Lleó es tot un seguit d’empreses. En realitat empreses hi ha a tot arreu del terme, per això l’Ajuntament decidí crear un polígon ben dotat que és el Parc Industrial de Torrellano (actualment el 30% de tot el sòl industrial d’Elx). Ací es troben les principals marques: Panamà Jack, Pikolino’s, Kelme, Maria Jaén (subministradora del Corte Inglés) i molts tallers i empreses auxiliars.
La millora de les dades econòmiques del sector no poden amagar el seus dèficits en innovació. En la majoria de les empreses el pes del factor treball és molt elevat, entre el 25 i el 30% del cost del producte, i el seu sistema de tecnificació és molt baix. Segons un estudi fet per Fernàndez, Tortajada i Ybarra[19]:
Les despeses d’innovació (44%) es dediquen preferentment a l’adquisició de maquinària i equips, opció per la qual es decanten en major grau les més xicotetes. (…) i el nivell de cooperació, siga amb la competència, proveïdors o institucions és molt baix. (…) Un col·lectiu nombrós, el 54% de les empreses, manifesta haver desenrotllat en el mateix període innovacions no tecnològiques, com a canvis en l’estratègia corporativa, en l’estructura organitzativa, en les tècniques de gestió, en el màrqueting i, especialment, la incorporació de novetats estètiques o d’estil. (…)
Els sectors d’indústria complementària: fabricants i distribuïdors de maquinària, proveïdors de materials i resta de productes implicats en el procés d’elaboració del calcer (tèxtil, adhesius, cuiros i pells, plàstics, poliuretà, etc.) presenten una manifesta debilitat, essencialment perquè no ha existit ni hi ha cooperació ferma amb els industrials del calcer. Hi ha una clara dependència dels fabricants italians
Respecte de les estratègies comercials, la situació del sector tampoc es molt encoratjadora. L’aposta per la fabricació de productes de gamma alta o mitjana-alta, o de calcer tècnic i especial, obliga a les empreses a desenvolupar estratègies comercials específiques per atendre la segmentació de la demanda i les variacions de les modes. Així que, les empreses del calcer, a més d’adoptar canvis organitzatius significatius, -i en concret els orientats millorar els processos d’innovació en les xarxes de subcontractació-, també han de fer un esforç continu en disseny, logística i comercialització. Perquè com diuen els autors esmentats:
El disseny, la qualitat i la comercialització diferencien les produccions dels països líders enfront de les dels nous països productors. Actualment, bona part de les comandes procedeixen de grans marques de calcer internacionals o cases de moda, amb les que el sector manté una gran dependència. A més, en el sector distribuïdor, la concentració avança en tots els mercats lenta però progressivament: els grans magatzems, hipermercats, botigues franquiciades, grans consorcis d’importadors, etc., augmenten la seua quota de mercat enfront de detallistes independents i altres distribuïdors en origen.
Si analitzem les dades de l’Anuari 2013 de la Caixa, observem que el sector industrial ha anat perdent importància des de 2001, tot i que darrerament s’observa una lleugera milloria. El 2012 les industries manufactureres significaven el 45,72% del conjunt de les activitats industrial, front al 56,97% del 2001. Les activitats de la construcció, tot i la forta crisi immobiliària, significaven, el 2012, el 41,58%, 10 punts percentuals més que a l’any 2001. Mostra del desviament de capitals industrials cap el sector immobiliari. La resta dels sector industrials són poc importants, així, la indústria mecànica, la tercera en importància, no arriba a significar un 1% de les activitats industrials.
Dos indicadors ens mostren la importància que ha assolint el sector de la construcció: Entre 1990 i 2006, la superfície artificialitzada del municipi va ser de 2.672,7685 Ha, duplicant la preexistent. Entre 2005 i 2011, en plena crisi econòmica, la magnitud en va ser de 405,44 Ha. En total la superfície artificialitzada d’Elx és de 7.084,5805 Ha. Si mirem el nombre d‘habitatges de l’any 2011, veurem que els de primera residència n’eren 86.118 i, els no principals, 27.218, els qual es repartien al 50% entre els buits i els de segona residència.
La baixada de l’Índex Industrial mostra com la crisi ha tingut un impacte negatiu en tot el sector industrial, tan en les manufactures com en la construcció.
| 2001 | 2007 | 2012 | |
| Activitats industrials (indústria i construcció) | 3.721 | 4.736 | 3.668 |
| Energia i aigua | 5 | 9 | 64 |
| Extracció i transf. min.energ. i deriv.; ind.quím. | 110 | 103 | 84 |
| Industries transf. de metalls; mec. precisió | 300 | 431 | 318 |
| Industries manufactureres | 2.120 | 2.275 | 1.677 |
| Construcció | 1.186 | 1.918 | 1.525 |
| Índex Industrial | 507 | 539 | 465 |
Font: Anuaris Econòmics d’Espanya 2000 a 2013, La Caixa. 2013
Per la seua banda, el natural creixement del sector comercial i, especialment, la conversió en empreses comercials de diverses fàbriques de calcer, ha dut a un creixement important del sector. El comerç a l’engròs ocupa el 44% del total de l’ocupació en el sector (7.489 ocupacions). El 2012 mostra que la crisi està deixant-se enrere superant el nombre d’activitats de l’any 2001, sense arribar encara a les de 2007. Les activitats dedicades al comerç a l’engròs de Tèxtils, confecció calcer i articles de cuir són, de llarg, les més importants, el 43,11% del total d’activitats. A distància li segueixen les de Matèries primes agràries; alimentació, begudes i tabac (19,30%) i Altre comerç a l’engròs interindustrial, que inclou tèxtil, calcer, mobiliari i construcció és del 16,84%, cosa que mostra la debilitat d’aquestes activitats en una àrea basada en la subcontractació i externalizació de les diferents fases de producció (cosa que per altra banda explica l’important percentatge de vehicles a motor (67 per cada 100 hab.) i, particularment de furgonetes i camions que hi ha a la comarca)
L’Índex comercial a l’engròs no ha parat de créixer, tot i la crisi econòmica.
| 2001 | 2007 | 2012 | |
| Activitats comercials a l’engròs | 1.346 | 1.676 | 1.466 |
| Matèries primes agràries; alim., begudes i tabac | 251 | 341 | 283 |
| Tèxtils, confec., calcer i art. cuir (43,11%) | 638 | 716 | 632 |
| Productes farmac., perfum. i mant. llar | 39 | 49 | 52 |
| Comerç a l’engròs d’art. consum durador | 88 | 106 | 116 |
| Comerç a l’engròs interindustrial | 36 | 41 | 41 |
| Altre comerç a l’engròs interindustrial | 232 | 350 | 247 |
| Altre comerç a l’engròs no especificat | 62 | 72 | 95 |
| Índex comercial a l’engròs | 816 | 876 | 983 |
Font: Anuaris Econòmics d’Espanya 2000 a 2013, La Caixa. 2013
[1] L’índex d’Activitat econòmica mesura la importància relativa de l’activitat econòmica del municipi en base a les tarifes tributàries. La quota de mercat mesura la capacitat de compra o de consum del municipi
[2] Observatori socioeconòmic d’Elx: http://www.elche.es/micrositios/observatorio/
[3] http://www.elche.es/micrositios/observatorio/info/904/ciudad-de-negocios/?set_language=va
[4] José Antonio Galiano Ibarra. Elx Espai per a la diversificació. Universitat d’Estiu de Gandia. Territoris País Valencià. 2006
[5] Manuel Rodríguez i Macià. Pensar la ciutat. Libreria Dante. 2003
[6] Pedro Ruiz Torres. Señores y propietarios. Cambio social en el sur del País Valenciano 1650-1850. Institució Alfons el Magnànim. 1981
[7] José M. Bernabé Maestre. La industria del calzado en el valle del Vinalopó. Universidad de Valencia. 1976
[8] Joaquim Serrano. De patricis a burgesos. Les transformacions d’una oligarquia terratinent. Elx, 1600-1855. Institut Juan Gil-Albert, Alacant, 1995
[9] José Antonio Miranda Encarnación. De la tradición artesana a la especialización industrial. El calzado valenciano, 1850-1930. Universitat d’Alacant.1991
[10] José Antonio Galiano Ibarra. Elx. Espai per a la diversificació. Universitat d’Estiu de Gandia. Territoris. País Valencià. 2006.
[11] Josep-Antoni Ybarra. Un parell de notes sobre el calçat a Elx de fa mig segle. Universitat d’Alacant. 2014
[12] Martín Sevilla Jiménez (1985): Crecimiento y urbanización. Elche 1960-1980, Universidad de Alicante / Ajuntament d’Elx.
[13] José Antonio Galiano Ibarra. Elx. Espai per a la diversificació. Universitat d’Estiu de Gandia. Territoris. País Valencià. 2006.
[14] Gaspar Macià. Tres decenios de vértigo en la economia local. http://www.elche.es/micrositios/observatorio/info/384/estudios-y-publicaciones/
[15] Francisco Moreno Sáez i Manuel Parra Pozuelo. La Resistencia Antifranquista y las Comisiones Obreras en las Comarcas del Sur del País Valencià (1939-1982). Fundació d’Estudis i Iniciatives Sociolaborals (FEIS). Germania. 2007
Francisco Martínez Navarro. Lucha Obrera en las Comarcas del Vinalopó. El Movimiento Asambleario de 1977. CEL Petrer. L’Algoleja núm. 3. 2000
[16] Begoña Sanmiguel Hoyos. Los trabajadores del calzado en Elche. Cambios en las condiciones de vida y de trabajo (1960-1997). Tesi doctoral. Universitat d’Alacant.1998
[17] Vicent Soler i Marco. Verificación de las hipótesis del distrito industrial. Una aplicación al caso valenciano. Economía Industrial núm. 334. 2.000
[18] Josep-Antoni Ybarra. La infomalización como estrategia productiva. Un análisis del calzado valenciano. Revista de Estudios Regionales Nº 57 . 2000
[19] Enrique Tortajada Esparza, Ignacio Fernández de Lucio i Josep Antoni Ybarra Pérez. Evolución de la industria española del calzado. Factores relevantes en las últimas décadas. Economia Industrial. Núm 355-356. 2004
