Sous

Torre dels Pares

Escot Figueral

 

                Serà que amb el pas dels anys m’estic tornant un purità perepunyetes impossible. La vellea, què mal ens prova!, i quanta raó tenia el poeta aquell de Gandia, que ara passaria les falles a la seua alqueria de Beniarjó, fugint cames ajudeu-me, sobretot si li haguera caigut la sort d’un casal a tocar de casa. Però, no fugim d’estudi: és fullejar el diari, i veure els sous que paguen les nostres administracions públiques locals i regionals, i caure’m el que es diu literalment les dues boles dels ulls per cada camal.

                L’altre dia llegia que l’alcalde de València posava «la Marina Reial en mans d’un expert a revitalitzar zones urbanes». Això està molt bé, els llocs claus per al desenvolupament urbanístic de la capital mereixen la direcció dels més qualificats. La notícia anava acompanyada del sou: 79.000 euros de l’ala, onze mil més dels assignats al qui li han encomanat el Magnànim (que tampoc estan gens malament). ¿En són molts o poquets? Deuen ser una misèria si els comparàvem amb els dels González (Felipe), Zaplana (Eduardo), expresidents i exministres que ingressen en les grans companyies financeres i bancàries, a canvi de no pegar un brot, llevat de posar la seua cara —ben dura, no cal dir-ho— i els seues tentacles extensos i multiplicats al servei de l’empresa. Però són una barbaritat, si els comparàvem amb els soferts mileuristes, becaris d’universitat, per no posar els que malviuen d’un subsidi miserable. Tirant mà de la calculadora, els 79.000 mil euros suposen una gratificació de 6.583,33 euros al mes per anar tirant: més que un senyor catedràtic d’universitat amb una pila de triennis i sexennis dolorosos d’investigació.

                ¿En són molts o poquets, doncs? ¿En són molts o poquets en un Ajuntament tan important com el del cap i casal? Si no és d’aquesta manera, poden argüir els defensors d’aquests i més alts honoraris, l’empresa privada sempre s’endurà els més bons. Cal persuadir el personal capacitat amb l’incentiu d’un talonari copiós. Això és una veritat com una casa. Però com que hi ha més gent bona per a triar i garbellar —i un bon grapat fins i tot en l’atur—, un desconfiat com jo creu que massa sovint es posa més l’ull en la biografia política que en l’estricte currículum. En general es busca gent de la corda, dòcil, obedient, gens conflictiva. Tinc entès que l’escollit per dirigir el tinglado aquest de la Marina Reial volia carregar-se la gairebé totalitat de la Torre dels Pares, entre altres fantàstiques idees de quan tenia responsabilitats en l’Ajuntament de Gandia. I per si no ho sabeu, la Torre dels Pares és una bellíssima alqueria medieval de la Safor, com podeu apreciar en la il·lustració adjunta.

                Això a banda, perquè tots tenim relliscades i temptacions en la vida, un esperava que l’esquerra valencianista, després per fi de poder remenar les cireres i assaborir les mels del poder —gràcies als nostres vots— «moralitzaria» encara que fóra una miqueta els sous dels que es posen al capdavant d’organismes públics. En nom dels que penen i passen gana, si més no. Potser em traeix, com he dit, el puritanisme, però l’esquerra, el que es diu una esquerra conseqüent, ¿no hauria de fixar uns límits més o menys raonables als sous? ¿No és això bregar per una societat més justa? Ara bé, veient com van les coses, fa la impressió que aquesta esquerra que senyoreja en la Generalitat, l’Ajuntament de València, les Diputacions i altres dependències és menys «esquerra» del que tiris i troians esperàvem. Els sous són més consistents que les idees i, ai, que els somnis.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER