Sal·lus Herrero
El 17 de febrer d’enguany, a la XIé edició de la càtedra Josep Lluís Blasco i Estellés s’inicià un cicle de conferències sobre “La memòria moral dels espais” a la Nau; el vice-rector Antoni Ariño va dir que tots els espais estaven impregnats de càrrega moral; hi ha espais que generen exclusió, divisió, fractures i barreres i d’altres que generen integració, comunitat, ‘civilitat’ i inclusió. Això és una idea important, rebre aquest espai connectant la memòria moral dels espais amb la figura de Josep Lluís Blasco, la universitat i la ciutadania.
El degà de la facultat de filosofia de València, Jesús Alcolea, va presentar a Antoni Martí Monterde, de la germana universitat de Barcelona; Antoni és de Toris, valencià, professor a la Universitat de Barcelona, però també d’ací que és on va estudiar. És autor de “J.V. Foix o la solitud de l’escriptura” (1998), L’erosió (2001), Poètica del Café. Un espacio de la modernidad literaria europea” (2007), d”Un somni europeu. Història intel·lectual de la Literatura Comparada”, PUV (2011) “El far de Londstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais”, III premi d’assaig càtedra Blasco, PUV (2015), a més ha editat i escrit assaigs sobre escriptors com Josep Pla, Eugeni d’Ors, Walter Benjamin, Victor Klemperer, Joan Fuster, Claudio Magris, Ernst Robert Curtius o Joan Esterlich, sobre l’exploració de la memòria i la dislocació, els espais que s’incorporen a la memòria compartida, connexions, biblioteques, ciutats, paisatges, cafés, etc. que podrien fer desaparèixer sense la tasca literària; els llocs històrics com a llocs de memòria, llocs descoberts i recuperats per a la vida el que abans estava amagat i encobert, l’espai intel·lectual europeu, la poètica del café, com un espai de la modernitat europea. El somni europeu com la recuperació de la identitat europea a través de les literatures nacionals.
Antoni Martí Monterde agraeix que li hagen regalat el plaers de venir a conferenciar a la seua universitat, que contribueix a realitzar el seu somni d’estudiant de convertir-se en un assagista decent, tot i que mai s’haguera imaginat que es materialitzara; recorda els bancs de fusta de la universitat de la Nau, incomodíssims, la biblioteca on va llegir tants llibres, tothom té relacions estranyes amb els llocs on ha estat i no sabem què fer amb els records, inclús amb aquells que no sabem que tenim; perquè la textura immaterial que tenim, la tenim des de la textura material per convertir-la en una part de la nostra història i del nostre relat. Com s’indica al seu assaig “El far de Londstrup”, els llocs de memòria per antonomàsia són els camps de concentració nazis; a partir d’aquell model de commemoració històrica hi ha un consens del que és important per a la comunitat, tota societat és important que tinga uns llocs de memòria claus i inqüestionables, les fosses del cementeri de València tapades i destrossades per l’anterior alcaldessa tractaven de tapar els conflictes del passat des d’un fals silenci, basat en la destrucció de les fosses.
És important assenyalar aquell indrets de la vida quotidiana que, de sobte, ens pot assaltar el dubte del que no sabem de nosaltres mateixos i la relació amb els espais; l’ètica dels espais, és la relació que l’experiència que tenim d’un document pot incloure el record d’altres persones; indrets que poden estar a tot arreu, com a memòria moral, la relació material/immaterial, per convertir-ho en relat. La memòria moral és un filtre estrany que fa pensar en allò impensat, pot incloure racons concrets i tot una ciutat. Això de ‘memòria moral’ és un concepte potent i interessant, és Josep Pla qui utilitza el terme memòria moral al “Quadern gris”, al primer volum, ed. Destino, datat el 4 d’octubre de 1918, que és una data fictícia que construeix a partir dels anys seixanta. Pla relaciona la memòria amb la por, el temor es troba en els mecanismes de la memòria, el cos els elimina per la por, el pas de la infantesa a l’adolescència són els moments de pànic, de records angoixants i sovint permanent. La memòria moral és l’única que importa, naix en un moment donat de l’organisme; la por naix de la injustícia biològica, de la noció de justícia que tot organisme pel fet d’existir existeix. La por com a mecanisme fundacional de l’individu, la memòria moral com a por a perdre a no tenir el que hauríem de tenir, lligat al concepte de justícia… El fragment de Pla és doblement inquietant perquè, evidentment, per les dates, és una situació tramposa ; de què parla Josep Pla quan esmenta la memòria moral? En realitat de la tertúlia del seu pare al café de Palafrugell, en un bany de detalls i petitesa, de visió, des de l’escola de l’estoïcisme i de vida; són els detalls i la poètica de banalitat, per convertir-ho en significatiu, és un entramat de la tertúlia que no inclou, en principi, el seu pare; defineix que la ‘mediocritat’ és color café amb llet; enumera els personatges de la tertúlia i els defineix per la seua espina, tots tenien l’espina d’allò que havien perdut: el secretari desposseït del seu càrrec, l’escrivent de notaria, les intrigues familiars li feren perdre la plaça, una vexació perquè ocupa l’última escala quan és l’únic que sap escriure, imagineu-vos la idea de justícia que que té el senyor Balaguer… El ressentiment domina aquell espai, Pla analitza la galeria de personatges de la tertúlia; del seu pare diu: el meu pare es troba més divertit que conformat, tothom el respecta perquè ha perdut diners, és una víctima, que és reconegut com a víctima del seu rescabalament moral, el resultat és e un ‘somriure divertit’, resignació mig estoica, mig irònica, en aquest context aconsegueix Pla la seua reflexió de la memòria moral; hi ha una preocupació permanent de Pla pels diners: estan aquí i estan per a romandre, els diners potencien i determinen la relació entre els humans; l’espina del seu pare és la manca de justícia.
Josep Pla emmarca la noció de la memòria moral amb algunes anotacions sobre la guerra gran una mica frívoles, reflexions sobre sobre l’enriquiment abusiu i immoderat de molts barcelonins perquè Catalunya i l’estat espanyol s’havia mantingut en una neutralitat molt oportuna. Busque reflexions més profundes sobre el context de la memòria moral i trobe la grip que va causar estralls, l’any de la grip i el tancament de la universitat de Girona com a testimonis de la realitat que ens envolta.
Hi ha una entrevista de Baltasar Porcel a Josep Pla, d’Ors és l’anècdota d’allò important, l’any de la grip minva el paisatge, les formes, els colors, el meu estil és així, buscar la paraula exacta, l’adjectiu precís, posar tres adjectius que siguen coherents com a garantia que he descrit en paisatge, una paisatge que Pla es dedicava a observar amb molta atenció. Buscant el manuscrit de Quadern gris a la Fundació Josep Pla trobe una anotació en ratlla i mitja sobre la Guerra d’Europa: comparat amb la Primera Guerra Mundial la grip em va semblar que era una mica banal; memòria moral: mitja Europa cau (Àustria, Alemanya…) quant dolor, el sentiment em porta cap a allò que cau i Josep Pla coincideix amb d’Ors en considerar la Guerra com a guerra civil d’Europa… i adverteix que cal escriure sempre amb la sensació que seran els últim mots.
La destrucció és l’experiència de Walter Benjamin, els soldats quan tornaven del front de la guerra no porten més experiència, tornen més pobres, emmudits, amb un mutisme escruixidor; Benjamin descriu a la “Infància a Berlín cap al 1900” l’instant de la por, materials preparatoris en els esborranys sobre el concepte de la Història, recorda el material del passat des de la imatge de la memòria com a moment de perill, perquè la historia siga una memòria de remembrança involuntària, trobar la visió del que es troba com a subjecte de la classe oprimida que lluita en un moment èpic, on la identitat es construeix com a memòria involuntària, com a imatge del desordre de la remembrança involuntària. La història només és culpable quan s’està en un moment de perill. Proust, capgira la relació individu-història, l’instant històric està mancat d’èpica, pels detalls (Pla) o pels fragments (Benjamin), el sentit de la realitat rau en els fragments, es tracta de fer sorgir de manera sobtada la memòria involuntària, copsant el moment de perill que pot exterminar-ho tot. Com cancel·lar els moments d’esgarrifança: ser feliç és percebre’s a si mateix sense por, veure’ns sense por a nosaltres mateixos (a “Carrer de direcció única”), plantejar-se seduccions límits com a forma de pèrdua. El destí de l’home és la pèrdua, i només pot ser rescabalada mitjançant el relat, en Walter Benjamin i Pla basta mirar una cosa cinc minuts per convertir-la en interessant, i mitja hora en apassionant, “l’aura” és la manifestació d’una llunyania en història de l’art; no sol citar-se una altra definició d’aura. Benjamin i Pla tenen en compte a Baudelaire i a Proust, les reparacions de la memòria amb l’aura d’un objecte, com a col·leccionisme i drapaire que recull les deixes de la història per a convertir-lo en relat de la modernitat; l’aura afecta als objectes, però també es pot traslladar als espais, l’espina dels espais, vincular la reflexió en què allò material i immaterial ens relata records que no sabíem que teníem i no sabem el temps que ha passat per l’espai. Proust recull la novel·lística del segle XIX, Walter Benjamin és traductor de Marcel Proust: quan més temps més intensitat en la relació, més experiència, fugacitat és la clau del col·legi Pesset Aleixandre on m’he quedat aquests dies, el 1941 Azorín en un viatge a València escriu sobre les olors de les espècies del Mercat; no cal passar molt de temps en un espai per a tenir una relació intensa, com una placa fotogràfica a la llum, tenim imatges -com d’una instantània- on en el centre sempre estem nosaltres mateixos; la memòria és un filtre per fer visible allò invisible; el que dóna continuïtat és allò immaterial: la memòria involuntària fa que a l’hora d’escriure aparega el que recordem i l’oblit, en forma de relat, els llocs profètics del temps i de l’espai; indrets que tenen el mateix to, indrets abandonats, carrerons sense sortida, com si tot el que ha de venir hagués sobrevingut l’estació de ferrocarril d’Austerlich, la biblioteca Mitterand, l’oposició entre temps i espai. Claudio Magris a “L’infinit viatger” ens avisa que la reflexió va per uns altres camins, l’espai com a lloc i temps condensat, la pèrdua està relacionada amb la idea d’espina ; el 1931, Walter Benjamin entén la memòria com a col·leccionisme a “Passatges”, rep un encàrrec de la revista més important d’Alemanya sobre literatura i escriu quatre cròniques de la vida a Berlín, des de Eivissa fa una recollida d’aquests escrits autobiogràfics, continua pensant la idea proustiana que s’ha d’explicar la vida com la recordem, l’acte de rememoració és el que val; en aquest context fa el seu primer testament perquè pensa la possibilitat de suïcidar-se.
El 1932, l’ascens del nazisme és absolutament irreversible, quan escriu sobre Berlín Benjamin té la certesa indemostrable que no podrà tornar mai a Berlín, que s’ha de relacionar amb Berlín amb una espina clavada, el berlinès que ha estat i que no va a poder tornar a ser-ho, tindria tot el que tindria com a referencialitat, Walter Benjamin al seu relat d’infantesa a Berlín està escrit com a pèrdua irreparable, queda el relat, els qui han compartit una relació amb el relat i no allò en que l’havien convertit el nazis, una autèntica presó a Europa; descriu com pot ser un llegat per a nosaltres, les passejades per Berlín, com les pedres deixades en un bosc que es retroben fàcilment, perquè el que és difícil és perdre’s en una ciutat, arribar a fer-se una imatge de la ciutat com un autòcton, sempre emparentat amb els records on va viure la seua infantesa, renovar la “flanerie”, notes per aprendre a perdre’s per Berlín, per conèixer una ciutat cal seguir a:
1) Les mainaderes perquè són les iniciadores dels nens a l’espai públic.
2) Les prostitutes perquè en el pas de l’adolescència a la vida adulta, llavors era una institució de la burgesia europea, permeten el pas d’endinsar-se en el laberint d’Ariadna guiat per l’amor, descobrir un altre Berlín que en principi és inconfessable. Demostrar el mateix amor per la ciutat que pel paisatge en el sentit de la construcció de la subjectivitat.
3i 4) Des de Paris estant li ha permès descobrir la “flanerie”; busca en la materialitat de la ciutat allò immaterial que sabem que hem perdut i que no sabem que forma part dels records.
Dos casos de memòria com a records, València i Girona; al carrer Olba de Marxalenes, quan anava a l’escola, a 6é d’EGB, Martí Monterde, passava quatre vegades al dia, caminant mig sonàmbul, per una vella alqueria just al costat d’edificis brutals del desarrotllisme dels anys seixanta del franquisme, a la novel·la de Salvador Company, els espais íntims, planteja la possibilitat que hi haguera hagut durant la guerra una txeca a Marxalenes, el narrador planeja un dubte, una possibilitat, tal com hauria pogut passar, la sola possibilitat que hi haguera una història col·lectiva, de la qual m’hauria de fer responsable i la literatura va posar damunt la taula.
Girona, la novel·la de Miquel Pairolí “Cera”, des de l’estació de Girona es veuen un conjunt d’edificis que Martí veu cada matí, ens hem acostumat a no veure l’horitzó des de l’andana de l’estació. Un dia el narrador, reconstrueix la família Castells des del paisatge que no veu des de l’andana, en canvi, observa com estant derrocant, destruint i fent caure l’edifici familiar on va viure, identifica l’edifici pels colors de cada habitació, es va enfonsar tot l’edifici com si haguera perdut tot el seu suport, en aquest moment, no pot pujar al tren veient com destrossen el que forma part de la seua vida, més tard puja al pròxim tren perquè no vol veure’l enderrocar-se del tot, s’asseu al costat de la finestra que dóna a l’edifici derrocat, però no vol veure la destrucció total… les imatges del que havia vist es repeteixen, el tren no s’allunya a través de l’espai sinó a través del temps… hem vençut la por a perdre tot allò que s’estava enderrocant? Memòria com a memorable i monumentalitzable.
Li pregunten per una comunitat cultural i política que té llocs de connexió, de consens, posem per cas, a Galiza, Castelao, ix molt als mitjans de comunicació gallecs i es respectat per les diverses ideologies polítiques d’aquell país, en canvi a Fuster al País Valencià, posem per cas, és encara insultat, se’l fa servir com a divisió i qüestionament, com a “impossibilitat” de construir una comunitat cultural i política de supervivència. Martí Monterde diu que ha nascut a Toris, València, és valencià, però d’alguna manera ja no es sent valencià, no entén com hem pogut resistir a València tants anys d’ignomínia i humiliacions, com heu resistit aquest dur i llarg hivern de més de vint anys que ha passat el País Valencià en Governs en mans dels corruptes, dels que neguen la nostra valencianitat i catalanitat; hi ha una connexió entre els camps de concentració, la transició, el 23-F i l’exili, l’anticatalanisme, perquè no hi ha història local que no siga europea, hauríem d’explicar molt bé el nostre cas a Europa, perquè Europa ens entenga… Sovint pense, com miraria i sentiria Joan Fuster, des de les finestres del bar Sant Patricio, al carrer Enllop, durant la dictadura, la plaça del País Valencià i l’estàtua del cavall i el dictador Franco, com una humiliació individual i col·lectiva contra el País Valencià; caldria fer-los un homenatge als qui en en el govern municipal de Ricard Pérez Casado, aconseguiren treure aquest monument a l’atrocitat, amb les cares tapades, vestits de granota, insultats, agredits i amenaçats pels feixistes, inclús a punta de pistola, que mostra la impunitat del feixisme després de la mort del dictador, la cosa més heròica no ha tingut cap èpica perquè no sabem qui van ser els qui van treure el dictador de la plaça del País Valencià… Per què el PP va canviar el nom de l’estació de Jesús després de l’accident del Metro de València i li posà el nom de Joaquin Sorolla per a fer oblidar l’accident, si esborres el nom de Jesús, esborres el que va passar allí. És important per mig de la literatura la restitució de les evidències, com féu Vicent Andrés Estellés amb la seua poesia sobre noms de carrers al “Llibre de Meravelles” quan a la fi, després de posar molts carrers, “l’Avenida del doncel Garcia Sanchis”, un feixista, el que era l’Avinguda del Port, com una proclamació de la llibertat enmig d’una dictadura i del totalitarisme que ho volia aclaparar tot. Al remat compara crònica de Berlín de Benjamin i el llibre posterior sobre la seua infantesa, només en els plecs resideix allò autèntic, allò petit, allò petitíssim, si som capaços d’entendre infantesa a Berlín som capaços d’entendre tot Walter Benjamin; no fa servir el pronom personal més que en les cartes personals perquè vol contar l’experiència de tot una generació; a les cartes a Schölem, Walter li diu que ha llegit Proust i l’efecte de la seua lectura aleshores, el traduirà i les seues reflexions sobre Proust estan a “Crònica de Berlín”, és clau al llibre sobre la seua infantesa el joc de lletres, com va aprendre a utilitzar les lletres per primera vegada, pot recordar com ho va aprendre, però no pot experimentar-ho per primera vegada. La gènesi del record, la necessitat que té el lector de pensar-se per nosaltres mateixos, perquè no podem deixar de viure en l’origen. L’escriptura com a potència argumentativa i bellesa formal, la memòria moral vinculada a la por i a la justícia. Exercici de memòria material, com un àlbum de fotografies, fragments, alguns d’ells involuntaris, estan disposats com disposem un àlbum, espacialment, especialitat en l’objecte de memòria material. Julián Marrades explica l’estranyíssima autobiografia, el xiquet de 10-12 anys i el subjecte de la narració, adult, generacional, d’experiència col·lectiva que escriu això que escriu, la seua memòria material, un àlbum de fotos, fragments instantànies, com un col·leccionista de records, un narrador d’humiliacions col·lectives per salvar el seu món de la destrucció, davant el risc que el seu món, posat en perill, perisca per l’ascens del nazisme.
Preguntat pel 15-M Martí Monterde fa una lectura crítica d’aquest moviment que a Barcelona (ni a València!) no va integrar les reivindicacions del dret a decidir o del dret a l’autodeterminació, com si això no fos important, un poble oprimit per un estat que tracta de negar-nos el dret a la nostra identitat diàriament i estructuralment perquè ens vol exterminats. L’Eixample de Barcelona es va decidir des de Madrid i executat per l’arquitecte Cerdà, l’aqüeducte de Girona no és de tota la vida, va ser inaugurat per Franco als anys seixanta; no pots fer-te càrrec d’una megàpolis, com Buenos Aires, quan va anar-hi recordava els assassinats durant la dictadura, llençats en avions que eixien des de l’aeroport, la “meua taca humana a Buenos Aires era insignificant”; no es tracta de preservar per preservar ni de fer arqueologia; la ciutat és construcció i destrucció, però sovint es construeix per construir i es destrueix per destruir, la meua València és la València que jo he conegut, la València dels meus orígens… El tema de la memòria és apassionant.
