De Joan Fuster al neoregionalisme

S’ha criticat, escarnit mesquinament el paper de Joan Fuster en la història contemporània dels valencians. És la prova més evident de com Fuster, les seues idees, incomodaven i incomoden encara. Tot plegat, l’assagista i allò que representa sempre han resultat una ombra aterridora per a l’status quo indígena. El gruix del seu pensament va alimentar un projecte valencianista el disseny del qual, d’acord amb Toni Mollà, va representar una autèntica revolució tranquil·la.  Un valencianisme que es plantejava en primer lloc, recorda Mollà, en erosionar els tòpics provincians i espanyolistes de la tradició local i les velles interpretacions idealistes sobre el país. Més enllà d’aquest difícil objectiu de  construcció, hi havia també una voluntat d’articular un nou país en termes econòmics, territorials, mediambientals, socials, culturals, lingüístics, polítics que si s’haguera culminat, hauria acabat amb l’hegemonia del tardofranquisme que, per desgràcia, s’ha perpetuat durant tants anys al país a través del PP.

El cas és que no va poder ser i, aleshores, tant a Fuster com al valencianisme més conseqüent, se’ls va imputar l’autoria d’un país fallit com si de cas les cessions i els peatges del sucursalisme així com l’acció brutal de les forces de la reacció, no hagueren tingut res a veure. Això sense comptar amb una població –inclosa la classe política i empresarial- amb un nivell cultural lamentable. Una xacra que encara patim i que no sembla figurar –lògicament- en la llista dels problemes i prioritats de les nostres institucions.

El resultat d’aquell desgavell fou, certament, el naixement d’una autonomia genuflexa, ostatge de la violència simbòlica de la dreta i dels seus violents escamots  anticatalanistes, d’un territori on les decimonòniques diputacions han permés la perpetuació d’una desvertebració territorial letal. Unes diputacions, a més, convertides en autèntics nius de corrupció, en ‘menjadores’ dels partits polítics sense excepció, esculls veritables per a un canvi de model territorial que acabe amb les provincies per donar pas a la comarcalització del país.

Vet ací com als 90, l’anomenada ‘tercera via’, es va plantejar com a una solució tan teòrica com màgica a problemes molt greus com el de l’anticatalanisme atiat sense complexos pel bloc conservador. Es va pensar que el valencianisme democràtic i progressista, soterrant els seus plantejaments més maximalistes i assumint el ranci univers simbòlic del blaverisme, facilitaria una entesa col·lectiva que treuria el país de l’atzucac.  La ‘tercera via’ va representar, finalment, l’acceptació per part d’uns pocs valencianistes en nom de tots d’una derrota, de la incapacitat de véncer el blaverisme. Personatges com Maria Consuelo Reyna aplaudiren la iniciativa cinícament sense deixar de practicar la seua particular inquisició mentre que d’altres personatges aconseguien una mena d’indult que els va permetre escalar dins de l’àmbit del poder autonòmic.

La tercera via fou, també, aprofitada inicialment per Francisco Camps i el seu entorn per a bastir el relat d’un valencianisme conservador menys assilvestrat en un moment, vés per on, en què ja no li calia el garrot dialèctic per a doblegar l’acovardida i acomplexada esquerra a la qual des dels anys 70 se l’havia titllada de traïdora i catalanista. El PP fins i tot no s’estigué de col·laborar discretament amb alguns sectors del nacionalisme per a afeblir els del PSOE i inclús de promoure alguns tercerviistes hui situats en càrrecs d’importància. Una maniobra fosca que va comandar amb èxit l’exconseller Rafael Blasco.

Paral·lelament, el nacionalisme polític, molt esgotat, s’hi va aferrar en un intent de redimir el seu pecat original davant els sectors més conservadors per tal d’evitar la seua pròpia mort per inanició. Finalment, la tercera via, amb l’únic plantejament visible d’aquesta assumpció de l’univers simbòlic del vell regionalisme, sembla que s’ha acabat per imposar com a ideologia oficial del nou poder. Un regionalisme renovellat que s’acompanya d’invocacions retòriques com la de pau lingüística o la unió dels valencians, als relats tranquil·litzadors sobre els orígens dels valencians… Es tracta d’invocacions que en el fons amaguen pors, incapacitats polítiques i, sobretot, la falta d’un projecte de país inexistent en l’acció política del Consell però també en la dels partits polítics. Tot sembla indicar que assistim a la implantació vacil·lant d’un neoregionalisme autonòmic atentament vigilat per la dreta espanyolista que espera la seua oportunitat per a rearticular-se de bell nou sobre un anticatalisme enragé que molts, erròniament, volen donar per mort com si de cas s’hagués actuat mai durant els darrers anys contra els mecanismes que han permés la seua reproducció social.

Un regionalisme al capdavall inocu enfront del poder d’un Estat que en la seua nova dinàmica recentralitzadora pot fer desaparéixer el País Valencià per sempre més. El Consell està mancat de musculatura política, improvisa en excés, sembla de vegades que es refugia en l’exaltació buida i festívola de la ‘terreta’.  Fet i fet, fins ara les institucions valencianes han estat incapaces d’aconseguir mobilitzar la societat valenciana en un autèntic front a favor d’un finançament. Sense diners no hi pot haver autogovern. S’intenten acords amb els representants d’una caverna lingüística que només es representa a si mateix donant-li un rang que ni té ni ha tingut mai. Ha estat incapaç ara com ara d’articular una estructura comunicativa pròpia sense la qual els valencians no podem reconèixer-nos ni el Govern vendre la seua acció. Tot s’ha fet al final per complaure als amos de sempre i ni tan sols s’ha pogut reobrir una ràdio i una televisió valencianes en condicions. S’esquiva la qüestió de Catalunya com si no tinguera cap incidència o importància sobre nosaltres. En fi, tot remet a una mena de neguitós dejà vu i sovint l’únic cònsol és el de pensar que amb el PP ens aniria del cert molt pitjor.

El del neoregionalisme no és, però, l’únic assumpte que pot condicionar el futur polític del país. En què acabaran les tensions al si de Compromís entre el podemisme oltrista, el neoregionalisme i el valencianisme? Podrà el PSPV-PSOE evitar una aliança local amb Ciutadans que sembla prefigurada ja a Madrid? L’evolució del procés català revifarà el latent anticatalanisme indígena? Fins quan duraran les miserables condicions del finançament valencià?

Hauria sigut lògic que després de més de dues dècades de domini d’una de les dretes més cavernícoles i corruptes d’Europa, antivalenciana fins al moll dels ossos, que el nou poder rescabalés amb totes les precaucions de la política aquell vell esperit de ‘fer país’ com una ideologia de recanvi, de substitució del regionalisme espanyolista més ranci i que tant de mal ha fet als valencians. No es tracta de ressuscitar velles polèmiques, d’aixecar antigues banderes. Seria massa fàcil i suïcida pot ser. Es tracta de tenir un projecte orientat a la nostra plena sobirania com a poble, deixar enrere les pesants andròmines del franquisme residual, deslliurar-se del pes feixuc d’un Estat anacrònic. Fer-se entendre i actuar amb intel·ligència i decisió contra tots aquells elements que ens impedeixen assolir la nostra majoria d’edat col·lectiva. Les coses, però, no semblen anar per aquest camí. Com sol passar, el poder ha preferit adaptar-se a la realitat en comptes de transformar-la, el recanvi pel canvi. Mai com ara, ens serà tan útil aquella frase de Fuster: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.

Publicat a LaVeudelPV.