Sal·lus Herrero
El 8 de gener d’enguany, els senyors Felipe Guardiola i Enrique Linde, escrivien un article contra el dret a decidir de Catalunya, al L-EMV, titulat “La comedia bufa independentista” dient que el que ha passat allà no s’explica ni en tres actes teatrals. Potser ells no entenen res del que passa a Catalunya i prefereixen amagar el cap sota terra o no tenir en compte el que han explicat, per davant i per darrere, els més prestigiosos juristes catalans, espanyols i europeus perquè un Tribunal Constitucional a les ordres del PP-PSOE no pot invalidar una reforma de l’Estatut aprovada en referèndum per la ciutadania de Catalunya. Això sí que és una ‘opereta bufa’, però ni als senyors Guardiola ni Linde els interessa anar a les causes de la situació actual i prefereixen, des del pensament únic unionista, repetir com un mantra que el vent dels temps bufa en una altra direcció i la UE no admet cap independència més, d’una nació sense estat, perquè puga constituir-se en estat propi, perquè l’estat que hi ha actualment ens tracta de manera colonial, tractant d’espanyolitzar els infants catalanoparlants, impedint avanços en la reproducció social i educativa del català, imposant el Pla Hidrològic de l’Ebre, per decret o “per collons”, rebutjant una reforma de l’Estatut aprovada als parlaments català i espanyol i votada en referèndum a Catalunya. Javier Pérez Royo, Rubio Llorente, etc són alguns dels prestigiosos juristes que han dit que si es manté en el temps la reclamació de Catalunya en les seues aspiracions nacionals i estatals, no es pot mirar cap a una altra banda i s’ha de tenir en compte aquesta reclamació per canalitzar-la democràticament. No posant panys i forrellats de l’estil de “Santiago matamoros y cierra España”.
En canvi, Guardiola i Linde, com si fóren del PP, a l’estil de Rajoy, mostren molta insensibilitat i tracten de menysprear les reivindicacions democràtiques de Catalunya com si foren absolutistes preil·lustrats que menyspreen el vot de la catalana gent. Per insensibilitzar-se qualifiquen les reivindicacions a favor del dret a decidir i a l’autogovern i les mobilitzacions de milions de persones a Catalunya, com a resultat d’una “lenta i meditada ‘intoxicació’ educativo-cultural que ha concebut la independència com la realització d’una utopia, lluny d’Espanya, que conduirà als catalans a l’Edem”. Això en temps del franquisme es deia propaganda separatista, comunista-judeo-masónica, sembla que canvien els temps però les desqualificacions polítiques dels ‘separatistes’ romanen en els mites del nacionalisme espanyol. No diuen res de la lenta i meditada opressió a l’escola pública nacional-espanyola, ni a tots els mitjans de comunicació espanyols, on, d’habitud i de manera ‘normal’, no deixen que s’assomen els catalanoparlants, i si se’ls admet, se’ls força a expressar-se en castellà, ni la censura i desaparició de tots els mitjans de comunicació en valencià-català al País Valencià, ni els intents d’extermini reiterats des de l’estat espanyol, en dictadures i “democràcies” per a imposar-nos la llengua que segons el monarca anterior no ha sigut ‘mai’, llengua d’imposició… ni tal sols encara, quan, després de més de 40 anys de la mort del dictador, als parlaments espanyol i les TV espanyoles, continua imposant-se l’espanyol com en la dictadura anterior. Als catalànics se’ns tracta més que com una comèdia, com una “epidèmia”, com un càncer, deia Abril Martorell durant la “transició”, ara, se’ls acusa des de l’espanyolisme com a “intoxicació”, com una malaltia, que cal extirpar, metàfores totalitàries d’un estat sense cap tradició ni cultura democràtica darrere més que la de l’extirpació i exclusió del dissident o diferent, entés com a enemic a eliminar.
Primer acte. El president de la Generalitat, després de tractar de dialogar, múltiples vegades, amb l’estat espanyol perquè respecten la reforma de l’Estatut aprovada per la ciutadania catalana, després de múltiples reivindicacions perquè l’estat invertisca a Catalunya i als països de llegua catalana el que inverteix als països de llengua castellana, després de demanar la quota fiscal basca o similar per evitar l’espoliació econòmica i fiscal, després de sol·licitar la possibilitat d’una consulta pactada, després de presentar un full de greuges que Rajoy llença al fem, etc. decideix, perquè no li queda més remei, fer unes eleccions de caràcter plebiscitari.
El resultat de les eleccions no “abocà com a resultat el rebuig majoritari dels partits independentistes” com afirmen Guardiola i Linde, al contrari els partits independentistes aconseguiren la majoria en les eleccions autonòmiques, tant en escons 72 que els garantia la majoria absoluta, com en vots… El que passa és que els unionistes fan trampa i compten a la part espayolista, els vots en blanc, els nuls, els vots de “Catalunya Si que es Pot”, els d’Unió i la gent que no ha votat per estar a l’estranger i l’estat espanyol ho ha impedit, etc. Els d’Unió i els de Podem són partits de la “tercera via” entre l’espanyolisme i el catalanisme partidaris de l’exercici del dret a decidir i no se’ls pot posar del tot en la banda espanyolista.
Segon acte. Tot i que tracten de negar-ho, en aquest acte, reconeixen que la coalició Junts pel Sí i de la CUP tenien la majoria absoluta en el Parlament de Catalunya. I aprovaren una resolució al parlament de Catalunya rebutjant el TC que s’ha demostrat, abastament, al llarg de la història que és un tribunal sotmès a les ordres del PP i que sempre resol contra els interessos de Catalunya. No obstant això, si després de rebutjar al TC, han ‘acatat’, provisionalment aquest tribunal, presentant un recurs, és perquè s’ha considerat convenient argumentar jurídicament mentre es construeixen els estructures d’estat propi i també perquè la resolució acordada entre Junts pel Sí i la CUP havia sigut fruit de les negociacions per posar en marxa el govern a Catalunya.
Tercer acte. El Govern central recòrre la declaració independentista i el Tribunal Constitucional, en compliment de la llei espanyola i anticatalana, suspén dels seus efectes i l’ anul·là per unanimitat. Perquè les “lleis” i els tribunals espanyols són jutge i part i entenen l’estat com a imperi que ha de dominar una Catalunya entesa de manera colonialista.
Quart acte. Segons Guardiola i Linde, la CUP veda a Mas com a “representant més conspicu d’un partit ‘corrupte’ que ha presidit la vida política catalana fins als nostres dies”. Però resulta que els senyors Guardiola i Linde, no diuen res de la corrupció del PP i del PSOE, com si foren partits immaculats i lliures de corrupció. Haurien de ser una mica més objectius i si qualifiquen a CDC de partit corrupte, haurien d’aplicar qualificatius molts més grossos per adjectivar el PP i el PSOE, amb els casos interminables de corrupció que els persegueixen. El que passa és que conten un relat espanyolista, que acusa a Catalunya de corrupció, sobretot quan s’ha iniciat el procés independentista, com a manera de deslegitimar-lo i desfer-lo, quan l’estat espanyol, llurs partits hegemònics, les portes giratòries, les subvencions a les empreses Ibex-35, els negocis “legals” a la Llonja del Bernabeu, amb l’empresa Castor subvencionada després de causar centenars de terratrèmols al nord del País Valencià i el sud de Catalunya, etc. seria corrupció institucional de l’estat perfectament legítima, perquè els que tenen estat propi no poden ser acusats de cap corrupció, tenen, estat, lleis, tribunals, guerra bruta i clavegueres d’estat.
Cinqué acte. Aquests senyors no s’expliquen que Catalunya demane la independència i li demane a l’estat espanyols que els tornen els diners que els han espoliat, perquè des de la seua visió ‘madrilenya’, consideren que l’estat té l’obligació d’espoliar tot el que puga i més a Catalunya i a tots els territoris catalanoparlants, que d’acord amb el que deia Cristòfor Soler, de la Plataforma pel Dret a Decidir de les Illes, al Micalet, la vespra del 25 d’Abril de l’any passat, a Catalunya, les Illes i al País Valencià ens tracten, econòmicament, com a territoris colonials, a exprimir del tot, invertint el mínim o sota mínims en tots els àmbits.
Sisé acte. Noves eleccions autonòmiques. Tornar a començar
Afirmen que les “comèdies bufes” (potser hispàniques?) no tenen desenllaç, que la història continuarà, que caldrà “tancar ferides”, que ells i el seu espanyolisme obri i llença sal contínuament maltractant Catalunya i els Països Catalans, segons “ells”, caldrà continuar fent “concessions” a Catalunya: majors competències en educació i cultura, perquè la “intoxicació” nacionalista seguesca; avantatges fiscals que eludisquen la “solidaritat” interregional; i tracte especial en institucions internacionals. Oi, què misericordiosos i “concessionaris” han esdevingut aquests senyors, després de tan insult anterior, com si “ells” fóren alts funcionaris de l’estat espanyol que tracten de ‘satisfer’ a la catalànica gent per desactivar la “insurgència separatista” i per aturar la “insurrecció”… Fan servir un llenguatge franquista, que s’ha reproduït en aquesta “democràcia”, hereva de l’anterior visió de l’estat espanyol basada en “los principios fundamentales” de l’Espanya eterna. Reproducció quasi exacta d’allò infame d’abans.
I al remat, apunten que “Ortega y Gasset tenia “raó” en escriure que s’havia de “sobrellevar” el problema català, perquè no hi ha solució a l’horizó”, no volen veure ni la solució adoptada al Quebec, ni a Escòcia, ni el dovorci de vellut entre Txequia i Eslovàquia, en l’horitzó només poden tenir la idea supremacista d’una Espanya castellana i opressora que nega a les altres nacions, sense estat propi, la seua identitat, la seua llengua i cultura, la seua economia i la seua voluntat de ser i exercir el dret a decidir per a construir el futur sense més opressions per banda d’un estat espanyol que ens tracta com els seu pitjors enemics, com a entitats colonials, sense cap reconeixement igualitari ni cap deferència amb la diferència (Rubert de Ventós, “De la indentitat a la independencia”, pròleg de Pasqual Maragall).
La “conllevancia” d’Ortega no està basada en el respecte ni en el reconeixement de “l’altre”, (en realitat ‘nosaltres’ els catalànics o “levantinos” com se’ns qualifica despectivament), ni en cap sentit de mínima democràcia, remembrem que Ortega deia allò de “sólo las cabezas castellanas pueden regir los destinos de España”; la idea d’Ortega d”Espanya està basada en un reaccionarisme nacionalista espanyol, en el cinisme de l’alta burguesia i aristocràcia madrilenya, que prioritzauna vida basada les aparences formals dels qui ens odien amb acarnissament, en la brutal exclusió dels altres no castellans, que han de subordinar-se, submisament, als dictats de l’estat dirigit per una casta espanyolista, sense cap reconeixement a les altres nacions i cultures sense estat propi, com denuncien inclús els regeneracionistes espanyols de Podem, tot i que ho fan per a impedir l’exercici real del dret a la independencia.
No obstant, des del conservadorisme monàrquic, pepero i socialista, espanyol, sembla que sospiren, per construir la gran coalició governamental del PP-PSOE que gestionaria els recursos de l’estat i continuaria l’espoliació fiscal, lingüística, cultural i econòmica, de nou, dirigida contra els països de parla catalana (Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. A aquesta espoliació descarada l’anomenen “solidaridad inte-regional”, quan a Extremadura i Castella, posem per cas, hi ha tres o quatre vegades més funcionaris i inversions econòmiques de l’estat que als territoris catalanoparlants. Una “solidaritat” ben especial, que soscava els territoris catalanoparlants o valencianoparlants perquè se’ls considera ‘estrangers’, però, a la vegada, s’impedeix que es puga votar i exercir, realment i democràticament, el dret a decidir.
Publicat a Levante-EMV (12 de gener de 2016)
