El miracle valencià

Sico Fons

Personalment, sempre he pensat que el fet d’anar pels carrers del meu poble i escoltar les converses de la gent parlades encara en valencià és un veritable miracle. Sí, en un món tan globalitzat i uniformador com l’actual, el fet que sobrevisquen encara llengües com la nostra –sense pràcticament el suport de cap Estat ni institució– es pot considerar com això que ja he dit: com un miracle.

Un miracle que malauradament s’esvaeix quan et trasllades a les grans urbs del país com València o Alacant –ja completament englotides per la pressió social i cultural dels nostres veïns de l’oest–, i un miracle que sabem que té els dies comptats gràcies a l’eficaç tasca –digueu-ne antivalenciana, anticatalana, espanyolista, desficaciada o com vulgueu– del partit que ens governava des de la Generalitat. Teníem l’enemic dins de casa i molts valencians ni tan sols ho sabien.

Sí, sé que molts em titllaran d’exagerat, però crec fermament que ningú ha fet tant per la destrucció i anorreament de la nostra llengua com el PP. Ni Felip V, ni el general Franco, ni l’escola pública espanyola, ni la televisió. No, ningú va aconseguir fer amb tanta eficàcia el que aquest partit ha assolit amb tot just dues dècades. Bé, en el seu moment el PSOE i les seues barrabassades, no sabem si mal intencionades o simplement fruit de la negligència, també ens va fer bona cosa de mal, però el que estaven realitzant fins fa ben poc el partit del Govern valencià hom ho podria qualificar, senzillament, com de rematada final. Un Govern que diu defensar, contra la intolerable intromissió dels catalans, la  llengua dels valencians… en castellà. No us sembla això una mica sospitós?

I ara, i per acabar-ho d’apanyar, hem de tenir el suficient seny com per a saber integrar la ingent massa de nouvinguts que estan arribant a les nostres terres en els últims anys. Perquè molts d’aquests emigrants –sobretot els d’origen llatinoamericà– opinen que és de mala educació parlar-los en valencià –un simple dialecte, al cap i a la fi, sense importància ni futur. ¿Com farem, doncs, els habitants dels pobles per a valencianitzar –talment com ja vam fer amb els emigrants castellans dels anys 50 i 60– aquestes persones si creuen que ací, a la nostra pròpia casa, no tenim dret a parlar-los en la nostra llengua, si nosaltres els valencians som els primers que procurem adreçar-nos a ells sempre en castellà i si tenim el govern que tenim? Ai!

Tanmateix i malgrat tot aquest mal oratge lingüístic, jo –i molts més– seguirem gaudint de les paraules i dels vells sons que hem heretat dels nostres avantpassats, mentre quede algun valencià amb ganes d’enraonar amb la vella llengua d’Ausiàs March i Joanot Martorell. Sí, el fet que el nostre idioma seguesca parlant-se a les Illes Balears –amb tot el seu turisme– o a Catalunya   –amb tots els seus emigrants– és una cosa que hom podria qualificar de lloable i plaent per a les nostres orelles, però que seguesca parlant-se a hores d’ara ací al País Valencià, o als pobles del País Valencià, si volem concretar, amb tots els trons i llamps culturals –i també militars, no ho oblidem pas– que ens han caigut damunt al llarg de la història; i sobretot, com estic dient, en els darrers anys, és un miracle insòlit… i meravellós. Gaudim-ne mentre ens queden salut, orelles i llengua.

 

Article publicat en LaVeuPV.

País Valencià, Segle XXI © 2024 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER