Francesc Viadel
A Artur Mas ja només li falta que el caricaturitzen com M.O.D.O.K. (Mental Mobile Mechanized Organism Designed Only for Killing), la mà dreta del pervers científic Mandarí i potser un dels enemics més aferrissats del Capità Amèrica. Fet i fet, de coses pitjors l’han transvestit els irats defensors de la sacrosanta unitat d’Espanya com ara d’evasor fiscal internacional a la manera de Luis Bárcenas, d’odiós oficial nazi de les Schutzstaffel o encara d’anacrònic hereu ideològic d’Enver Hoxha, disposat a convertir Catalunya en un enorme presidí aïllat del món i sota el jou del marxisme-leninisme. La premsa espanyola, gairebé sense excepcions, ha pretès presentar-lo davant de la incauta opinió pública espanyola com un miserable brivall, com el pitjor dels enemics públics, molt pitjor encara que tipus tan patriòtics com Rodrigo Rato, Carlos Fabra, Jaume Mata o Francisco Granados.
El cas és que la rebelia de Mas ha agafat per sorpresa els periodistes i polítics espanyols més obtusos. Per dir-ho gràficament, i si se’m permet la grolleria, els ha agafat cagant, aponats, en la mateixa posició que els ha agafat la història. És evident que després de l’apallissament de l’Estatut de Maragall, Madrid, esperava una altra cosa d’ell. Del cert que confiava en la seva resignació, al capdavall en la continuïtat fins a la fi dels temps del pacte entre el regionalisme burgés català i l’Estat espanyol. Fins aquell moment, abans no trenqués, Mas era percebut com un home d’ordre, tan pesat si es vol com el venedor de porters automàtics que pagava la cacera franquista en l’’Escopeta Nacional’, però d’ordre, català i constitucional. L’Estat no li ha perdonat que s’hagi posat al capdavant del procés sobiranista el qual, cal no oblidar, va de la mà d’una profunda voluntat popular de transformació social i política. D’altra banda, resulta més senzill i pràctic, menys arriscat políticament, trobar un boc expiatori al que carregar-li tota la culpa dels mals. Tot plegat, el sopar de duro que expliquen –i s’expliquen desconcertats- és que a Catalunya, en realitat, no ha passat res. Que els catalans són els de sempre (i com pensen que eren, per cert, els de sempre?) només que un boig, Artur Mas, n’ha sollevat amb enganys i promeses fantasioses a uns quants d’ells que s’han tornat insuportablement racistes i d’un neoliberal que tira de tos, a excepció, és clar, de les hordes de troskomaoistes cupaires… Amb Mas Catalunya va l’abisme, de cap a la sinistra Albània, capital Barcelona… Les línies de l’AVE –un luxe asiàtic en un Estat amb tantes zones vitals deficitàriament comunicades- són impunement sabotejades a causa, principalment, de la manca de diligència dels Mossos d’Esquadra. I l’endemà mateix d’una afirmació impresentable com aquesta, feta pel ministre de la imputació a Mas pel 9N, els diaris es despengen amb la notícia que l’agència de qualificació de riscos S&P rebaixa, ma non troppo, la solvència financera de la Generalitat a la d’un venedor de regalíssia de vara. Una d’aquelles mateixes agències acostumades a predir, utilitzant mètodes equivalents en el món de la gent d’a peu als d’una tarotista de fira segons han constatat alguns economistes de solvència contrastada. Quines casualitats o quines causalitats!
El cas és que a l’hora de demonitzar Mas –de demonitzar la majoria dels que han votat a favor de la independència- tot s’hi val. Les simplificacions sempre són molt més operatives quan del que es tracta és de destruir una reputació individual o col·lectiva. A les espanyes ja saben del cert que Mas només és un dels protagonistes del relat. Ja saben que no tots els que han votat la llista del Junts pel sí són uns aferrissats defensors d’Artur Mas, ans al contrari. Saben que desenes de milers de catalans ho han fet pensant amb Oriol Junqueras i l’opció política que aquest representa o bé amb Raül Romeva o amb Pep Guardiola o amb ningú i amb tots… Han votat la candidatura del Junts simplement per què aspiren a viure en una república catalana independent i poc, o gens, afectarà la seva decisió els afanys de l’Estat de diabolitzar la figura de Mas.
Els catalans no es mamen el dit i de llarg estan més ben informats que la resta dels espanyols sotmesos a una dieta informativa poc plural, passada pel sedàs d’un nacionalisme banal, estructurada al voltant d’un relat inspirat per no pocs prejudicis on els catalans sembla que encara són aquells viatjans gasius i de poc fiar que venien mitjons a preu d’or pels pobles de l’Espanya del cereal.
Demà mateix Mariano Rajoy –¿y la europea?– podria sortir per televisió acusant Mas de la mort del torero Manolete i un grapat de portades de diari se’n farien ressó en titulars de caixa alta i una foto del president en funcions disfressat del bou Islero. Els mateixos diaris que dia sí i dia també dissimulen en les seves pàgines els fracassos estrepitosos de la política exterior espanyola en Europa i el món, les misèries de la Espanya del malestar o les conseqüències nefastes d’una separació de poders inexistent.
Publicat a Directe! (17 d’octubre de 2015)
