Juli Capilla
Júlia Ballester, de malnom la Costeruda, pertany a una nissaga de dones marcades per la malastrugança, la persecució ideològica, el caciquisme i, sobretot, per la calúmnia, com ho pregona obertament l’autor ja al títol, i de manera reiterada al llarg de la novel·la. Tanmateix, no es tracta d’un fat o d’una maledicció de caràcter esotèric, sinó d’un abús perpetrat des de fa dècades –segles!– pels poderosos. Nepotisme i abús de poder, doncs; corrupció i distorsió a punta pala que sotmeten també els de sempre al mateix jou denigrant –amb fletxes o sense, tant se val. Els sona la cantilena? Dissortadament, la corruptela és tan actual com antiga a terres valencianes.
A El regne de la calúmnia (Tres i Quatre), de l’alacantí Joaquim G. Caturla hi ha la descripció d’aquest ambient brut i tèrbol protagonitzat per les dones d’una mateixa família d’un poble de la Marina Baixa aferrat al Puigcampana –l’autor fa bé de no dir-ne el nom–, i tot al llarg de quatre generacions. A aquest ambient enrarit, cal sumar-hi l’agreujant derivat de la condició femenina de les protagonistes, històricament maltractades, fins al punt que totes les dones de la novel·la semblen condemnades al fracàs, sobretot pel que fa a la seua relació amb els homes: “De vegades, [Júlia] es consolava pensant que s’havia criat en un món de dones on els homes duraven poc i sempre jugaven males passades”. Així, no només es veuen envoltades pel fat la mateixa Júlia Ballester; sa mare, Maria Ballester, i l’àvia Doloretes Lledó; sinó també les dones secundàries, com ara Judit i Rafeleta la Tocà. Només una dona, Àngela, la filla de Júlia, sembla escapolir-se’n, d’aquest destí funest, però al preu d’haver de fugir del seu país. Un país marcat per la calúmnia, que provoca un ambient irrespirable que fa que viure-hi lliurement siga gairebé impossible: «“A tu no et cansa viure en aquest país?”. Judit no sabé què respondre. “A mi, sí”, continuà Júlia; “estic farta de veure les mateixes injustícies de sempre, els mateixos abusos de sempre, el cinisme de sempre, i sobretot m’indigna comprovar que la nostra gent s’acluca d’ulls o fa com qui no ho veu. No puc més”».
Caturla focalitza l’atenció sobre Júlia, la protagonista, en el moment en què parteix cap a Nova York per visitar la seua filla Àngela i el seu gendre, però ens remet al passat constantment, amb flashbacks molt precisos i escaients; ens conta les històries particulars de la seua mare Maria Ballester, de la seua iaia Doloretes, i també la seua pròpia. Les tres han estat desgraciades amb els homes, i ho han estat perquè, tot i no combregar amb el despotisme i la injustícia caciquil, no han pogut enfrontar-s’hi. Fins que algú decideix que ja n’hi ha prou i es planta davant de l’enemic i s’hi enfronta amb totes les conseqüències. És Júlia la que fa aquest pas. I ho fa reivindicant una petita possessió que ha pertangut a la família durant dècades, la Costereta de l’Om, uns terrenys heretats al marge de la voluntat dels Centelles, la família que mana al poble. Així, la Costereta de l’Om esdevé un símbol de la rebel·lia i la insubmissió d’aquesta dona i de la seua família. La Costereta de l’Om és més que una simple possessió, val molt més que el preu que tindria en termes d’especulació immobiliària.
Júlia és la primera a plantar-se contra la calúmnia o la mentida que ha assolat la seua història familiar i a reclamar el que li pertany: una petita costereta a la muntanya on poder restaurar la caseta dels seus avis, el pou d’aigua, uns bancals humils on arrelen encara uns pocs ametlers, i uns quants garrofers i oliveres retorçuts contra el temps. Això no té preu, però té un valor simbòlic enorme.
La de Caturla és una novel·la bastida sobre una trama ben travada que sap dosificar la història familiar a base d’anar al passat i de tornar al moment present sense estridències, amb naturalitat i solvència narratives. Per últim, m’agradaria destacar que la novel·la se sosté amb una argamassa lingüística que combina amb mestria l’estàndard general amb els dialectalismes propis –i ben bonics– del nostre valencià meridional. Paraules i expressions com ara desteixinar, marmolar, moragar, llampugueta, repetir o dir de pens, fadrinea, xardor, fer rotle, etc., tenen una sonoritat corpòria llampant, irresistible. S’agraeix aquesta delicada combinació de funambulista lingüístic. És grat constatar-hi l’experimentat equilibri. Ens congratula redescobrir, una vegada més, que el sud del sud no només existeix sinó que es deixa sentir en la nostra llengua amb solvència i gràcia, tant com a Alcoi, a Xàtiva, a València, a Morella… i encara nord enllà.
Publicat a “Posdata”,
Levante-emv (17/04/2015)
