La “casta” a la carta de Pablo Iglesias

P. Iglesias-Borbó

Lluís Patraix

Artur Mas és casta. Però el Papa no és casta. Pablo Iglesias el va convidar a sa casa de Vallecas en un piulet. D’ell va dir que “Mai vaig imaginar que podria estar tan d’acord amb un Papa“.

La República és casta. Ahir Pablo Iglesias va refusar que Podemos es manifestara al carrer amb el partits que reivindicaven la República. Però la monarquia dels Borbons a Espanya no és casta. Ahir Pablo Iglesias va acceptar la invitació de Felipe VI en el Parlament europeu i li va donar la mà a per segona volta.

Els seus rivals polítics són casta. Però els bancs no són casta. Un alt càrrec de Podemos a Madrid, Jesús Montero, va dir de la família Botín del Banc de Santander que no són casta, ja que “volen contribuir al benestar social”.

El independentisme és casta. Però el exèrcit no és casta. De ell va dir Pablo Iglesias que “una societat democràtica necessita el exèrcit i necessita Policia”. També va dir que si fora necessari augmentar el pressupost de Defensa a Espanya per “assegurar la independència del país i assegurar els drets socials” ho faria.

Pablo Iglesias va criticar durament l’abraçada de David Fernàndez amb Mas. Però les seues encaixades de mans amb Felipe VI no són criticables.

Església, Monarquia, Banca i Exèrcit, la casta per antonomàsia per a tothom, han deixat de ser casta per a Pablo Iglesias i Podemos, si és que alguna volta ho han segut.

La paraula Podemos és una flexió verbal del verb PODER. I el partit de Pablo Iglesias ha esdevingut una alternativa real de poder a totes les institucions polítiques a Espanya, segons totes les enquestes.

Església, Monarquia, Banca i Exèrcit són poders fàctics amb els quals Pablo Iglesias hauria de conviure i necessitaria d’ells i del seu vist i plau en cas que algun dia arribaren a governar. Com qualsevol partit de la “casta” que ells tant critiquen.

L’independentisme és casta. Un partit com Podemos que aspira a governar Espanya sap molt bé que no es pot permetre el luxe de perdre un territori que, com Catalunya, representa actualment un 19% del PIB espanyol, uns ingressos per a l’estat per balança fiscal positiva d’entre 8 i 15 mil milions d’euros anuals (depenent del càlcul utilitzat), un 26% de les seues exportacions a l’estranger i que rep un 26% del seu turisme (una font de riquesa d’altíssim impacte en l’economia espanyola).

Definitivament Catalunya ja no és negociable per a Podemos, perquè l’Espanya que Podemos aspira a governar no seria viable econòmicament sense Catalunya. I Podemos ben bé ho sap això. Per això l’independentisme ha esdevingut “casta” per a Pablo Iglesias.

Orlando Romero, un analista polític de Ràdio Nacional de Veneçuela, ha dit recentment de Podemos que “s’ha tornat un altre te amb llimona prefabricat i domesticat de la política espanyola“.

Al remat, si analitzem amb un cert detall el discurs de Podemos respecte a la seua concepció actual d’allò que és i no és “casta”, ens adonarem que tot allò que pot afavorir políticament o econòmicament els seus interessos de poder en cas d’arribar a governar alguna institució, ha deixat de ser “casta”, però tot allò que puga entrebancar d’alguna manera aquests interessos, ha esdevingut “casta”.

És a dir, el seu concepte de “casta” comença i acaba justament on comencen i acaben els seues interessos de poder. Una “casta” a la carta de Pablo Iglesias.

 

Publicat  a La paella mecánica (16 d’abril de 2015).

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER