Vicent Galiana
S’apropen eleccions i els discursos s’enlairen. Uns, s’empenyen en demostrar la feina feta. Altres, s’afanyen a assegurar que ells són el mecanisme per fer-ho tot possible. Aquells que volen mantenir la cadireta i aquells que aspiren a desbancar-los acostumen a coincidir en més coses de les que semblen. En campanya no hi ha anàlisis, ni debats, ni tonalitats de grisos. Tot sembla més fàcil que mai.
Des de ja fa molts mesos la pràctica totalitat de l’oposició parlamentària al País Valencià té el 24 de Maig marcat al calendari per les eleccions autonòmiques. “El canvi” és la paraula clau que acompanya tot debat al voltant de les properes eleccions i, en conseqüència, els primers actes de pre-campanya als nostres pobles. A tot aquell municipi governant pel PP, “el canvi” és aquell projecte compartit per l’oposició. Un “canvi” que no té aparent contingut, no té programa, ni mesures ni projectes: un “canvi” que aspira a viure de la conjuntura estatal i autonòmica, que confia en Madrid o en València per sumar els vots suficients per assaltar l’Ajuntament.
D’aquest fet se’n deriva que la major part dels discurs que se’ns trasllada des de les agrupacions locals és un “copy and paste” d’allò que pronuncien i anuncien els líders dels seus respectius partits per a les institucions d’un rang superior: la recuperació econòmica, la corrupció (no enfocada a la situació local), les obres faraòniques, el procés sobiranista català (sí, de veritat), la reforma del 135, els papers de Bárcenas, l’atur a Andalusia, la complicitat amb ETA, la teva percepció de Veneçuela o la crítica, o l’absència d’ella, a la política fiscal del govern central. Com sempre hi ha qui, per por a analitzar sa casa, prefereix fer burla de la del veí. Les propostes i aportacions a la política municipal brillen per la seva absència en la majoria dels casos.
Si entrem en la qüestió ens n’adonem de què a la Marina Baixa l’atur ha augmentat un 6% el passat mes de gener (1.074 persones), el que representa un 59’2% de l’augment a tota la província d’Alacant (2.030 persones), agravant la situació socioeconòmica de centenars de famílies, per desgràcia, ja acostumades a sobreviure mentre somien viure.
D’aquestes 1.074 noves persones aturades a la Marina Baixa un 60.8% són dones (653). Aturades de “no cobrar un sou”, recordeu que vivim a un Món on les tasques reproductives, les cures de majors i malalts i les feines de casa no són considerades “treball”.
Si, analíticament, podem parlar de triple crisi: democràtica, social i econòmica i observem els programes electorals locals en base a aquests tres “suposats” camps de treball, desgraciadament, ens sorprendre’m. Alguna aportació a la “crisi democràtica”: primàries o participació ciutadana, potser, ajuden a pal·liar la gravetat de la situació però enfoca radicalment l’arrel del problema. Per a la “crisi econòmica” no existeixen mesures, ni tan sols promeses, locals. I sembla que, tampoc amb la caiguda del paradigma post-fordista, les institucions locals hagen de jugar cap paper en l’alarmant situació social de la població.
Així, en aquest context de misèria i feminització de la pobresa no sentirem parlar de model social, teixit productiu, associacionisme veïnal, integració o distribució del treball i la riquesa. No sentirem ningú situar al centre del debat el nostre paper com balneari d’Europa, com parc d’atraccions. El nostre model de camp de golf i Puticlub. No veurem, tampoc, obrir grans debats al voltant de la cooperació entre pobles, de desenvolupament sostenible del Món Rural, de re-industrialització programada del nostres territori o d’integració del nouvingut. I, per descomptat, les joves, (la generació perduda?), aquelles que “hem passat” mitja vida entre facultats i llibres buscant eixe treball idíl·lic de les pel·lícules americanes emigrem per malviure amb treballs precaris lluny de casa nostra, serem oblidades.
És per això que passaran les eleccions municipals, identificarem vencedors i vençuts, potser, inclús, millorarà la situació i la gestió dels nostres pobles però, objectivament, a nosaltres ens seguirà mancant un projecte de futur real per transformar la realitat actual, per sembrar de vida i somnis els nostres pobles.
