Lluís Bonet
Quins efectes positius i negatius pot tenir la independència per al sector cultural català? Quines estratègies caldria implementar per evitar les amenaces i aprofitar-ne les oportunitats? La resposta depèn fonamentalment de com es produeixi el procés de separació, i de l’actitud, capacitat d’iniciativa i tenacitat del sector cultural català. Fer un pronòstic no és fàcil, ja que vivim una triple crisi -política, econòmica i de model de negoci- amb repercussió directa sobre els recursos públics i privats destinats a la cultura.
El més plausible és que, un cop superat el traumàtic moment de transició i de manca de recursos fiscals, s’incrementin els pressupostos públics destinats a cultura per la necessitat de cohesionar internament la societat, implicar tots els operadors culturals i explicar internacionalment el nou país. Els efectes negatius, per contra, seran més immediats i se centraran en el procés de separació. Alguns ja es noten (reducció dels intercanvis i la facturació), però s’intensificaran si es manté una sortida conflictiva del procés. Els àmbits més afectats seran els més imbricats al sistema cultural i institucional espanyol, més vulnerables a una opinió pública dolguda o manipulada (propers als decisors polítics o dependents de la imatge pública), i aquells que comparteixen referents (cas del flamenc o la literatura en llengua castellana, per exemple). Per minimitzar l’impacte cal donar suport als professionals, productores i institucions més afectats i enfortir l’estratègia d’internacionalització, començant pel mercat europeu i llatinoamericà (en aquest darrer mostrant una disponibilitat per sumar allunyada de la tradicional prepotència hispànica). També cal compensar la pèrdua de les aportacions de l’administració central (36,9 milions d’euros sobre una despesa pública total a Catalunya de 896,7 milions d’euros el 2012).
En tot cas, Espanya és i continuarà sent un país atractiu, divers i farcit d’oportunitats, amb actors amb ganes de presentar els seus projectes o venir a treballar a Catalunya, i viceversa. I això no només amb el País Valencià o a les Illes, amb els quals formem un mercat cultural natural, sinó amb el conjunt del país, donada la proximitat, la llarga trajectòria compartida i la densitat de relacions humanes, culturals i comercials.
El gran avantatge de la cultura catalana és la força de la seva capital, gran metròpoli cultural europea i porta d’influència per als actors culturals d’arreu del país. Aquest fet difícilment s’estroncarà si continua l’ambient obert, cosmopolita i de qualitat. La marca Barcelona té una enorme projecció internacional però cal mantenir-la plena de contingut, donant suport al conjunt d’expressions de creativitat valuoses amb independència de l’idioma o format d’expressió. Una Catalunya independent -el seu govern, societat i indústria cultural- erraria enormement si renunciés al fantàstic capital del castellà o a la realitat multicultural que avui ens defineix.
El nou estat hauria de modificar ràpidament els models legals i de governança que dificulten la vida cultural: rebaixar l’IVA cultural, potenciar el mecenatge, eradicar la cultura burocràtica de l’administració, potenciar els projectes més innovadors i socialment compromesos, protegir la diversitat cultural interna, enfortir les estratègies d’internacionalització, etc. En aquest darrer àmbit cal evitar copiar errors, fent un rigorós exercici cost – benefici social abans d’engegar certs models. Per lluitar contra la probable exclusió (com a represàlia) de la Unió Europea caldrà signar ràpidament acords multilaterals i bilaterals, entrar a formar part de l’Espai Econòmic Europeu, i fer evident la densitat d’interessos culturals, econòmics, polítics i de seguretat en joc.
En síntesi, els principals reptes són d’ordre intern: saber aprofitar la capacitat d’adaptació del sector cultural i la finestra d’oportunitat que tot canvi radical comporta. Existeix el potencial demogràfic, educatiu, social, de connectivitat en xarxa, d’esperit d’emprenedoria i capacitat crítica per construir una societat i un sector cultural més eficient, eficaç, competitiu i equitatiu. Caure en la temptació endogàmica i proteccionista seria suïcida. El cost inicial d’una separació traumàtica s’ha de compensar establint un sistema cultural i polític nou. Per a molts, l’oportunitat d’establir unes relacions de no dependència i d’igualtat en el marc ibèric compensa el sacrifici del procés de separació. Però no per a tots, motiu pel qual caldrà donar suport als que més hi perden i reconstruir ponts d’entesa i col·laboració.
Publicat a l’Ara, dimecres, 3 de desembre de 2014
