Adrià Alfonso
“Confiem que estarem a l’altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables”. Acaba així l’assaig del suecà més destacat del segle XX, titolat com aquest mateix article. I atenent a aquesta última cita de l’assaig fusterià publicat al 1962; cap la possibilitat d’una revisió d’aquest, aplicada a una notícia publicada recentment al diari castellonenc Mediterráneo que tenia com a títol “El PP de Vinaròs protesta a viajando con chester por rotular con el toponimo en espanyol”.
L’aspecte significatiu en aquesta notícia, és el fet que el Partit Popular valencià no destaca mai per defendre els noms en valencià en el País Valencià. Més bé, tot el contrari, per exemple: el cas de Elx que fa poc que fou oficial Elche amb l’últim PP il·licità (denunciat per l’associació El Tempir), o l’intent de suprimir la doble toponímia Alcoi/Alcoy, per una única en valencià i el PP negar-se, discussions que pareixen absurdes, però simbòlicament suposen molt. Perquè el nom d’un territori, diu moltes coses d’aquest. Al País Valencià s’ha sofert la castellanització toponímica des del segle XVII-XVIII, fins a la fi de la dictadura franquista, que comença un procés de rescatar el nom autèntic en la llengua pròpia; procés llarg que no s’ha completat, enqaudrat dins l’anomenada “normalització lingüística”. I cal dir, que encara que molts noms oficials estiguin en valencià com és el cas de Vinaròs -per què segueixen insultant a un poble amb un nom que no hi té? Insultant, sí. Doncs, perquè recorda fins on pot arribar la diglòssia, es a dir, la imposició d’una llengua sobre una altra. Per posar un altre exemple, el del Cap i Casal; la castellanització del seu nom va ser en un moment determinat “Valencia del Cid”, i això s’explica si et fixes en els mapes antics com a Castella hi ha altres Valencia, per tant, per a distingir el topònim de la capital del nostre País, s’hi refereix a una figura històrica mitificada en pro del nacionalisme espanyol de Sanchez Albornoz i companyia, “el Cid campeador”. Resumint aquest cabdill que sols hi controla l’antiga Balansiya per uns 9 anys, no hi té cap rellevància històrica. Però sota tot açò, la realitat històrica no es correspon amb per exemple una de les avingudes principals o secundàries de la València actual, l’Avinguda del Cid, fent ressò d’aquest ranci espanyolisme.
Tornant a les vores del Sénia, el PP de Vinaròs no peca d’aquest espanyolisme tant ranci, podríem explicar açò, ja que el nord del país no veu Catalunya amb frontera. Les terres de l’Ebre són un espai econòmic amb un contacte molt fluït amb el nord del País valencià. Tanmateix, que el nom d’una vila estigui correctament escrit és com una marca comercial, amb un nom registrat, el nom és així no és d’altra manera. També és pot pensar que és lògic, esciure un nom propi correctament, però al País Valencià la lògica no sempre s’hi dóna. A més a més, cal dir que el programa de televisió al que ha denunciat el Partit popular de Vinaròs, hi tractaria la reitera i puntera temàtica de la frontera del Sénia, amb el bullent tema de la Independència de Catalunya.
D’aquí la referència a “Qüestió de noms”, el Fuster en va fer un assaig d’açò fa dècades, i ara ho volen tractar com cosa nova. I sense entrar al debat etern, es pot dir que part de la societat valenciana pensa que el País Valencià primer s’ha de sentir vertaderament valencià, amb una dialèctica o altra -perquè, clar, s’han intentat tantes coses que si terceres vies, que si valencianisme de construcció,- al capdavall és la lluita amb senyeres d’optimisme, el que hi creguem molts, com un País amb dignitat. I res, podem concloure amb la cita d’autor irrefutable d’allò que digué el Carod “me llamo Josep-Lluís aquí i en la Xina Popular”. Doncs això nateix: “Vinaròs aquí i en la Xina Popular”.
