Salvador Ortells Miralles
Recentment se celebrà a l’Àgora de la controvertida Ciutat de les Arts i de les Ciències de València una nova edició de l’Open 500 del circuit de tennis professional, una cita a la qual acudesc puntual des de ja fa uns quants anys. És un esdeveniment que em fascina especialment, ja que he practicat el tennis des de menut, i encara el practique amb assiduïtat. La veritat és que és un autèntic plaer, si més no per als qui estimem aquest esport, poder veure en directe les evolucions d’algunes de les millors raquetes mundials batent-se en duel. A més, la passejada matinal prèvia al partit, les temperatures agradosament càlides i l’àpat posterior, acompanyat d’uns pocs amics amb qui comentar les millors jugades, m’ameren d’una serenitat d’esperit reconfortant.
Tanmateix, sempre m’assetja un neguit incontenible quan em dispose a accedir al recinte de l’Àgora, un neguit que no aconsegueix apaivagar del tot l’expectació pel partit, ni l’àpat, ni la conversa reposada amb els amics, un neguit que, paradoxalment, prové del mot amb què decidiren designar l’emplaçament que alberga la competició: àgora. És inevitable que em vinga a la ment la imatge d’una plaça d’una ciutat grega de l’Antiguitat –Atenes, posem per cas– envoltada d’edificis solemnes i vetustos sobre els quals ressonen nombroses converses creuades debatent sobre cultura, política, comerç i, per què no, també sobre la vida social. En definitiva, un entreteixit de veus musicant una partitura sobre el diví i l’humà. Intente, però, oblidar el més aviat possible la imatge evocada i centrar-me en el partit del qual hauria de ser-ne devot espectador, i, de fet, ho aconseguesc, encara que poc a poc. Ara bé, una vegada finalitzada la jornada esportiva, ja de camí a casa, em retorna amb més força la imatge anterior, amb l’afegit ara de la figura venerable de Sòcrates palplantat com un tòtem enmig d’un auditori embadalit. Així se m’apareix el savi filòsof, el mateix que fou acusat pels governants grecs de no reconéixer els déus de la Ciutat i d’introduir divinitats noves, el mateix que fou declarat culpable de corrompre la joventut. Aleshores em pregunte si els governants valencians, pitjors encara que els grecs, mai no en tenen prou de corrompre tot el que se’ls posa per davant –la joventut, la sanitat, l’educació, la cultura…–, que també volen corrompre les paraules. Per què, si no, en diuen àgora, quan haurien de dir-ne circ?
Tothom necessita, de tant en tant, deixar-se caure pel circ, que això de ser sublim les vint-i-quatre hores del dia és un treball herculi. D’acord, però millor si no mentim i diguem les coses pel seu nom: a l’àgora, àgora, i al circ, circ. El veritablement greu de l’assumpte és que els nostres governants, que ho han convertit tot, absolutament tot, en un circ, estan tan acostumats a la mentida que no saben viure sens enganyar-nos amb la buidor de les paraules dessagnades. Ens pertoca, doncs, als ciutadans de reomplir cada paraula amb el significat autèntic. No estaria malament que començarem per aquesta: àgora.
