Vicent Martínez
Tenim un País Valencià que és llarg com una llonganissa. La geografia mana i estem estirats, som poc compactes. Probablement esta siga una de les principals raons de la nostra desvertebració col·lectiva. Hi ha qui diu que podem identificar quatre zones clarament diferenciades, amb les seues zones de transició. El sud, allò que queda per baix de la línia històrica Bussot-Biar. Les comarques centrals, la suposada essència de la valencianitat, amb un eix interior Ibi-Alcoi-Ontinyent-Xàtiva-Castelló de la Ribera i l’eix costaner la Vila-Dénia-Gandia. La València apitxada, l’eix Túria-Xúquer, amb el major pes poblacional i el contrapès de la Ribera a l’Horta. I finalment, allò que entenem per comarques del nord, que es correspondria amb la demarcació (per no dir la paraula maleïda de província) de Castelló.
Bé, dins d’esta distinció, formalment acceptable, podríem considerar la Plana Baixa, amb el seu interior (l’Alt Palància), com a zona de transició. Perquè el que queda més o menys clar és que, mentre que Nules i Vila-real tenen un ull mirant al sud i a València, a Castelló de la Plana comença veritablement el nord del País Valencià.
“Per baix del Millars… tot és Àfrica”. Esta és una de les dites populars castellonenques que ens poden indicar la frontera metafísica que sura a la ment. El Millars veu la mar al terme d’Almassora, últim poble de la Plana Alta. Almassora encara té relació amb Vila-real i Borriana, però als de Castelló ja els queda lluny.
La tesi de qui escriu és senzilla: Castelló de la Plana és el resultat d’una mescla entre una idiosincràsia pròpia molt forta que anomenarem ‘gen marjaler’ (i alimentada de forma voluntària, com totes les identitats) i les aportacions necessàries de la seua zona d’influència, que és efectivament del Millars cap a dalt i cap a dins. No ens enganyem. A Borriana li és igual què passa a Castelló i a Castelló li és igual què passa a Borriana. Per no dir ja la Vall d’Uixó o Onda: la Plana Alta mira cap a dalt i la Plana Baixa mira cap a baix. Certament no deixa de ser curiós, perquè geogràficament la capital de la Plana té molt més a veure amb Nules que no amb les Coves de Vinromà, però els pols d’atracció són els que són.
Però com és possible que encara hui hi haja una diferenciació tan evident entre Millars amunt i Millars avall? Doncs perquè encara no fa dos generacions que la immigració interior de les comarques del nord va arribar a la ciutat i la va obligar a relacionar-se amb el seu interior. Els pares i avis dels actuals ciutadans de Castelló són de les Coves, d’Albocàsser, de Llucena, de Vilafranca, de Sant Mateu, de la Vall d’Alba. A banda, clar, de les llargues nissagues castellonenques endògenes i la immigració aragonesa (que va arribar al mateix temps que la interior) i l’aportació romanesa, ara en declivi a causa de la crisi.
Castelló de la Plana s’ha nodrit del seu interior. D’allà on s’arriba amb les actuals CV-10, CV-15 i CV-16. De la capital orelluda fins a Sant Mateu-Traiguera, Morella-Vilafranca-Xodos i l’Alcora-Llucena. És un territori bastant ben representat per les comarques de la Plana Alta, l’Alcalatén, els dos Maestrats i els Ports. Castelló viu del seu interior, del seu secà, d’un hinterland d’ametlers, oliveres i alzinars.
Per ahí, cap amunt: paina
Tant és així que eixe territori té un nom propi. Com anomenen els castellonencs a eixa zona abans descrita? Amb un mot fruit d’una destil·lació lingüística curiosa. Partint de la frase “per ahí, en amunt” s’ha anat filtrant a “paí’namunt”, i en últim terme, paina.
I eixe d’on és? Eixe és de paina. L’expressió paina està realment estesa per definir l’interior de Castelló. Tot i que en un principi potser tingués una connotació un poc despectiva, certament hui en dia l’ha perdut en la majoria dels casos. Però, com és paina i què aporta a la Plana?
Com sempre, és clau la forma d’explotació econòmica i l’ocupació del territori. I l’interior de Castelló és el regne del secà i les construccions de pedra en sec. El nostre secà gira al voltant del concepte central de mas. Un mas és una unitat familiar i econòmica autosuficient, consistent en una casa pairal i moltes terres (el secà castellonenc no és precisament un verger, i cal extensió per obtindre una certa producció) per cultivar olives, ametlers i cuidar ramat. Quan el propietari de la terra posseïa (posseeix) diversos masos existia (existeix) la figura del masover i masovera, normalment un matrimoni assalariat que hi resideix i s’ocupa que tot continue funcionant mentre l’amo està a la ciutat o el poble.
Evidentment, hui el mas no és la unitat econòmica central de l’interior de Castelló. Tot i que en queden, i més dels que podríem pensar, els temps, evidentment, han canviat. Les comunicacions han provocat una acumulació de la població, de masos cap a pobles, de pobles cap a pobles més grans, i d’allà a les ciutats, Castelló majoritàriament. Ara bé, segles i segles d’estructura productiva basada en l’agricultura i ramaderia extensiva estructurades en unitats autosuficients forgen el caràcter, de la mateixa manera que segles de minifundisme a l’Horta marquen la visió del món i el territori encara que no queden tarongers ni camps de cebes en les propietats familiars.
El mas forja un caràcter dur, seriós, de poques paraules. D’esforç diari amb recompensa dubtosa. De matinar i passar fred als hiverns braus del Maestrat. D’un cert instint conservador que podríem considerar cristal·litzat en la forta tradició carlina de la zona.
Doncs aquesta aportació de l’interior, del secà, del mas, ajuda a determinar les àrees d’influència i també en certa manera el caràcter que transmet la gent de Castelló de la Plana, que hom, des de fora, podria considerar més tancat o més endogàmic que en zones valencianes més meridionals.
El gen marjaler: orgull de genealogia
Potser el lector es mostra sorprés que una ciutat manifestament enclavada a la Plana, a la marjal, enmig de cultius de regadiu, tarongers i hortalisses, i per cert de tradició liberal i anticarlina, tinga un component de secà tan important. No és tant que siga el tret dominant, però sí que defensem que eixa aportació és una contribució fonamental per dibuixar el ser de Castelló.
En cap cas voldríem menystenir el gen marjaler dels que anomenem “castelloneros de soca”. No debades continuen formant en bona part les elits socials i econòmiques de la ciutat. Tot castellonenc autèntic que se’n considere ha de posseir una alqueria a la marjal, al voltant del camí la Plana, i algun camp de tarongers pel terme.
El gen marjaler i la reivindicació de la tradició de la ciutat té tanta importància en l’imaginari col·lectiu que Castelló de la Plana és de les pocs llocs que celebra la festa gran per commemorar la seua fundació. El verb, el fet original, aquell tercer diumenge de quaresma de 1252 quan els habitants del Castell Vell van decidir, prèvia sol·licitud i obtenció de la Carta Pobla pel rei en Jaume, baixar de la muntanya a la marjal per buscar terres més fèrtils i prosperar. Este fet se celebra cada any a les Festes de la Magdalena, i es concreta en una romeria a l’antiga ubicació musulmana de la localitat, on ara hi ha l’ermitori de la Magdalena, a set quilòmetres de la ciutat actual. En resum, com diu el vers popular:
“Anar a la Magdalena
no és tan sols anar de festa.
És deure que manifesta
orgull de genealogia”.
El gen marjaler també té una presència dominant en la mitologia recreada per Josep Pascual i Tirado a la seua obra Tombatossals (1930) amb la intenció de fixar un relat fundacional i explicatiu de Castelló de la Plana, mescla de tradició popular i inventiva de l’escriptor. No podem deixar de recomanar al lector que s’endinse en les aventures del gegant Tombatossals i la seua conlloga d’amics amb Arrancapins, Tragapinyols, Bufanúvols, Cagueme… Patrimoni cultural valencià de primer ordre.
A Tombatossals té una especial presència l’esperit agrari de la ciutat, que va conviure durant segles amb un sector menestral típic de les ciutats de províncies. En tot cas, cal assenyalar que el desenvolupament demogràfic de la ciutat s’ha produït en relativament poc temps, a partir de l’arribada del ferrocarril a finals del XIX i l’explosió migratòria de la segona meitat del XX.
Podem dir que l’esperit de “castellonero de soca” sobrerepresenta la tradició i té tendència a una certa endogàmia, tendència que no es pot concretar per la pròpia inèrcia d’una ciutat de 180.000 habitants capital de província i amb una universitat moderna i funcional. Però potser justament per això, per reacció, el pes del gen marjaler continua present.
I el fet lingüístic? Probablement jugue un paper important. Voldria ací citar el llibre Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les Normes del 32 (Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2007). El volum demostra fins a quin punt el valencià parlat a Castelló de la Plana i entorn pot arribar a ser propi i inclús incomprensible per forasters. Més enllà dels localismes coneguts com rua o xiqüelo, o la terminació de molts temps verbals en ‘e’ en compte de ‘a’ (jugave, parlave, pujarie), el lèxic parlat abans de l’estandarització escolar i mediàtica era (és, encara segons com) ric i diferenciat. A més, també cal tindre en compte que les ‘r’ de final de paraula es deixen de pronunciar a escassos trenta quilòmetres de Castelló ciutat.
Frontera per les dues bandes
La frontera que marca el Millars la podem considerar inclús palpable. L’experiència vital, sense ànim d’establir estadística, ens indica fets curiosos.
A les colles d’amics (a més d’una del meu entorn, almenys), quan tocava anar fora a estudiar sempre era preferible Barcelona a València. Tant fa la distància, se’n va més gent amunt que avall. Si parlem ja de la gent de Vinaròs i el Baix Maestrat, ben estrany és qui se’n va a València: o Castelló o Barcelona.
I què farem els caps de setmana d’estiu? Abans anirem a les festes de Cabanes o les Useres que als xiringuitos de la platja de Borriana o a l’orquestra de Betxí. De nou, té igual la distància o les corbes de la carretera: tira més el secà que el Millars enllà.
I per això, també, l’aficionat del CE Castelló de futbol està obligat a odiar amb totes les seues forces no només al València CF, equip tradicionalment blanc de les ires en el furor de les vesprades de Castàlia, sinó que també al Villarreal CF, als qui se’ls dedica un càntic ben simptomàtic: “no són groguets, són valencianets”.
Podem esmentar també el mot despectiu cap als valencians en general, anomenats migouets, o la dita exclusivista originària del segle XIX i la I República, “Castelló és un cantó”. L’esperit particularista existeix i és present al pensament col·lectiu.
Ara bé: allò que també vol posar de relleu qui escriu és que la frontera del Millars és absolutament recíproca. És a dir, la percepció generalitzada és que, més enllà de la gent de la Plana Baixa que només ve a Castelló per qüestions administratives, la resta del País ignora absolutament l’existència de les comarques del nord.
Quantes persones de València coneixen o han visitat Castelló? Feu esta pregunta al vostre entorn i apunteu les respostes. Després repetiu l’operació amb Gandia o Alcoi i compareu. En general, ningú coneix res de Castelló ni de les seues comarques. El formatge de Catí, els torrons d’Atzeneta o el licor Carmelitano de Benicàssim no representen el mateix per un valencià mitjà que la mistela de Torís, per exemple. Quan de ben segur que si foren formatge de Canals, torrons de Serra o licor de Simat la cosa seria molt diferent.
O com l’Aplec dels Ports, una celebració cívica i festiva que reuneix milers de persones des de fa trenta anys la comarca més septentrional del País Valencià, és de difícil coneixement Millars avall. Si un suposat Aplec del Benicadell fos el punt de trobada de milers d’ànimes reivindicatives cada estiu seria un punt de referència en l’imaginari col·lectiu dels valencians en sensibilitat cultural i identitària. En canvi, l’Aplec dels Ports és cosa de gent de Castelló.
Què volem dir en açò? Certament, Castelló és molt seu, ací estem tothom d’acord. Està fortament marcat per un gen marjaler que busca amb afany refugi en la tradició recreada per reivindicar la seua identitat. Està completat per un esperit de mas que prové del seu interior de secà i que a més d’ajudar a configurar un caràcter més dur ha acabat determinant la seua àrea d’influència. I que, efectivament, el Millars esdevé una línia imaginària o real que separa dues àrees diferenciades.
Ara bé: esta frontera no s’ha creat només per una actitud pretesament endogàmica i per un esperit de rebuig intrínsec del castellonenc cap al seu sud. No ho creiem. Veritablement, és difícil saber si va primer l’ou o la gallina, però el fet real és que el Millars és, realment, l’última frontera, tant si mirem des del sud com si mirem des del nord.
