Pere Puigdomènech
Aquestes darreres setmanes l’epidèmia d’infeccions per virus d’Èbola que ha aparegut a l’oest d’Àfrica ha produït més de 3.000 afectats per una malaltia molt agressiva i ha generat preocupació arreu del món. La manera com ha aparegut l’epidèmia, com ha reaccionat la comunitat internacional i com treballem per solucionar malalties com aquesta són qüestions sobre les quals hem de reflexionar. Els canvis socials i climàtics que es produeixen al món fan que situacions com aquesta es vagin produint de forma seguida i cal que estiguem preparats.
El virus de l’Èbola és conegut des de fa temps i tothom sabia que produeix una malaltia amb gran mortalitat. Fins fa poc temps els brots eren molt esporàdics. És una malaltia que es pot controlar aïllant les poblacions on es presenta com era sovint el cas. Però en l’epidèmia actual s’ha presentat en una extensió gran i en unes societats que han sofert recentment guerres i conflictes. En aquests països no existeix una estructura política i sanitària suficient i la gent no té confiança en les seves autoritats. Aquests fets subratllen els efectes persistents sobre la salut que tenen els conflictes socials, i sobretot la guerra. Per exemple, en el període de transició política dels països de l’antiga Unió Soviètica l’estat sanitari de la gent i fins i tot l’esperança de vida va disminuir. A Síria rebroten epidèmies i a l’Afganistan l’esperança de vida és la que era a Europa fa cent anys. L’estabilitat social és un requisit per a un estat de salut correcte.
Una malaltia com l’Èbola, que es dóna de forma esporàdica en països amb pocs recursos, no atrau l’interès suficient per obtenir les inversions que es necessiten per desenvolupar vacunes o tractaments. Tradicionalment els països que inverteixen s’ocupaven de malalties com aquesta per protegir els seus nacionals quan hi viatjaven o els seus militars que hi intervenien.
Ara hem vist que algun tractament experimental ha estat utilitzat en occidentals que han estat repatriats. Aquest fet d’una banda ens interroga sobre per què fem despeses importants per repatriar poques persones dels països més rics. És comprensible que un país vulgui protegir els seus nacionals en perill, però no deixa de crear un contrast amb els centenars d’afectats locals a qui no es dóna cap solució. D’altra banda és també comprensible que, quan no hi ha altra solució, s’assumeixi el risc de fer servir tractaments que no han passat encara els controls que hem fixat per aprovar medicaments perquè no siguin tòxics en humans i siguin eficaços. Això necessita temps i inversions.
Una malaltia com l’Èbola pot semblar llunyana per als que vivim en països amb sistemes sanitaris moderns. Però també ens poden semblar llunyanes altres malalties com el Dengue o el Chikungunya. El fet és que amb els canvis en el clima i l’augment de la mobilitat aquestes malalties apareixen a Europa o els Estats Units, en part perquè els mosquits portadors, com el mosquit tigre, s’han implantat en zones on no acostumaven a viure. Ens podem sentir lluny d’algunes malalties, però la globalització del moviment de persones i productes i el canvi climàtic ens hi estan acostant.
Fa pocs dies es van celebrar els 70 anys d’algunes batalles que van provocar la fi de la Segona Guerra Mundial. Un dels resultats de la guerra va ser la formació d’organitzacions mundials com l’ONU per intentar resoldre conflictes entre països i a l’interior d’aquests. L’ONU va posar en marxa organitzacions específiques per tractar problemes concrets i una de les primeres va ser l’Organització Mundial de la Salut fundada l’any 1948. La van acompanyar la Unesco per a l’educació, la ciència i la cultura, l’Unicef per la infància i la FAO per a l’alimentació i l’agricultura. En aquests darrers anys l’acció d’aquestes organitzacions està sent afeblida per la manca de recolzament dels Governs, sobretot occidentals.
L’acció internacional ha estat impotent per aturar conflictes com els de Síria o l’Iraq, que estan ben a prop de casa nostra o més llunyans com van ser els de Sierra Leone o Libèria, que són ara els països on s’ha declarat l’Ebola. L’acció internacional no ha estat prou eficaç per aturar conflictes ni per prevenir l’eradicació de malalties que veiem com a llunyanes. De sobte apareixen epidèmies que afecten un gran nombre de persones i que poden estar arribant a casa nostra. Pensar que podem edificar fortaleses a l’interior de les quals hi hagi prosperitat, pau i bona salut desentenent-nos de la resta és una quimera. En el món en què vivim hauríem de tornar a emprendre el camí de treballar per accions globals en el tractament dels conflictes i en la prevenció de malalties. Més aviat o més tard acaben afectant a tothom, fins i tot aquells que pensem estar protegits per la nostra riquesa.
Publicat a El Periódico (30 d’agost de 2014)
