Laia Mas
Fa ara poc més de dos mesos una delegació de valencians vam anar a Egipte per tal de fer d’observadors internacionals en les eleccions presidencials. Aquest tenien lloc amb motiu de l’elecció del segon president triat democràticament en tota la història d’aquest país trascontinental -tot i que això de democràtic podria ser poc més que un eufemisme -. A través de la seu recentment oberta a València de l’ONG noruega Global Network for Rights and Development (GNRD), un grup de gent de formacions i procedències distintes però amb l’objectiu comú de lluitar pels drets de les persones ens vam aventurar cap aquell país on en total hi havia més de 2.000 observadors vigilant el procés electoral.
Per aquells que no ho saben, explicarem que la República Àrab d’Egipte ha viscut sempre sota el règim de distints dictadors, des dels faraons, passant pels sultans i reis, fins l’últim president enderrocat per les revolucions àrabs, Hosni Mubarak. Aquelles famoses imatges de la plaça Tahrir del Cairo que ens arribàvem a principis de la primavera de l’any 2011, en què part de la població egípcia –i posteriorment d’altres països àrabs- va eixir al carrer a cridar per les seues llibertats, van aconseguir fer fora l’autoritari president del país, no sense haver-se saldat el cost humà de més de 800 vides. Aparentment, Hosni Mubarak hauria estat triat en novembre de 2010 a través d’unes eleccions presidencials en les quals va arrasar en diferència de vots els seus contrincants, els Germans Musulmans. No obstant, les irregularitats durant el procés electorals van ser tan evidents que no es pot considerar en cap cas democràtic.
Un cas semblant va ocórrer en les darreres eleccions que el grup de valencians vam tindre l’ocasió de presenciar. Ara fa un any que Abdelfatah Al-Sisi –a qui alguns anomenen el Putin del Nil -, president del Consell Suprem de les Forces Armades, va donar un colp d’Estat a qui havia estat triat president després de les revolucions àrabs, el membre dels Germans Musulmans Mohamed Morsi. Al-Sisi va enderrocar el govern de Morsi, va suspendre la Constitució i va anunciar la convocatòria d’unes noves eleccions, que han tingut lloc a finals de maig d’enguany, i on, per si algú no ho esperava, ell mateix ha estat triat president amb més del 90% dels vots al seu favor.
Però tot i que les imatges no ens hagen arribat tant com les de les revolucions del 2011, el colp d’estat d’Al-Sisi també es va cobrar un bon nombre de morts. Van ser molts els que van omplir places i carrers tant per defensar Morsi com per criticar l’estratègia del militar. El 14 d’agost de l’any passat, l’Exèrcit dissolia per la força aquestes acampades massives amb gasos lacrimògens i bales reals, el que va derivar amb un enfrontament que va causar més de 600 morts, entre ells dos periodistes estrangers.
Amb aquest currículum i altres joies arribava Al-Sisi al poder el passat mes de juny, després d’unes eleccions que sens dubte ens van sorprendre. En principi la duració seria de dos dies, però finalment es va allargar un dia mes, una decisió que va prendre a última hora el govern egipci després de comprovar la baixa participació, a pesar d’haver declarat festiu el segon dia dels comicis. En total, poc més dels 50% de la població va passar per les urnes. Com a observadors vam poder constatar algunes irregularitats (observadors locals venuts a Al-Sisi, propaganda electoral dins dels col·legis, etc.), però el treball més gran ja s’havia fet anteriorment: per als mitjans de comunicació només existia un candidat: Abdelfatah Al-Sisi. El seu contrincant Hamid Sabahi, considerat el candidat d’esquerres, no va arribar a obtenir ni el 5% dels vots.
I és que la propaganda té una força inimaginable. Ara, després de dos mesos de govern on les mesures dretoses i autoritàries ja són més que visibles, els mitjans egipcis, comprats pel govern, bombardegen els seus ciutadans amb informació contra Palestina. I mentrestant, les opinions del president d’Egipte sobre el que haurien de fer palestins i israelians són preses arreu del món com si hagueren eixit de la boca d’un vident: “cal un alto el foc”. I estes paraules màgiques es converteixen, de la nit al dia, com “l’única eixida viable al conflicte”. Així mateix es pot llegir en tota la premsa generalista, on, per cert, no s’expliquen els detalls del pla d’Egipte sobre aquesta treva.
Però, algú s’ha preguntat quins són els interessos d’Egipte en Gaza, Israel o Palestina? Ha mirat algú enrere i cap als costats per tal d’avaluar el per què d’aquest pla que, sens dubte, beneficia els seus veïns jueus? Sembla que alguns sí que ho han fet, tot i que la seua veu no haja arribat massa lluny. Un bon exemple el podreu trobar en aquest article (http://www.rebelion.org/noticia.php?id=187976) del portal digital Rebelion.org on s’analitzen les causes i conseqüències de l’actuació del règim egipci pel que fa al conflicte palestino-israelià. Vos deixe un tast, la segona frase: “El règim egipci és un dels principals carcellers del poble palestí de Gaza amb el major camp de concentració del món”.
