Més valencià, més cultura, més tolerància

llengua escola

Juli Capilla

 El proppassat 28 de juliol, el Consell Valencià de Cultura, reunit en plenari, va alertar sobre la precarietat del valencià en l’ensenyament a través d’un informe aprovat quasi per unanimitat –amb un únic vot en contra: el del conseller Martín Quirós, del Partit Popular. No és la primera vegada –ni, dissortadament, serà l’última– en què se subratlla aquesta obvietat a propòsit de la situació crítica –i el consegüent perill d’extinció– en què es troba la llengua pròpia del País Valencià. I és que en trenta anys i escaig de vigència de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià els avenços en la normalització de la llengua han estat limitats a les línies d’immersió lingüística, circumscrites estrictament a l’àmbit de l’ensenyament no universitari –i ens referim tant als PEV (Programes d’Ensenyament en Valencià), com als PIL (Programes d’Immersió Lingüística) i als PIP (Programes d’Incorporació Progressiva). Tots tres programes miraven d’assolir el mateix objectiu, expressat de manera expeditiva a l’article 19.2 de l’esmentada Llei d’Ús: «Al final dels cicles educatius, i qualsevol que haja sigut la llengua habitual en iniciar els estudis, els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà».

Aquests han estat els programes d’immersió lingüística vigents durant tres dècades. És obvi que amb aquests programes el que s’ha aconseguit és poc, però molt valuós, i que hauria d’haver estat l’esperó definitiu per augmentar el percentatge de l’ensenyament en la llengua pròpia; sobretot en un context cada vegada més plural, des del punt de vista lingüístic, i més permeable a l’anglès i a l’espanyol, omnipresents en els mitjans de comunicació de masses: TV, ràdio, Internet i les noves tecnologies. Doncs, no ha estat així. Ans al contrari, el model lingüístic que postula el Partit Popular esquartera encara més el valencià, amb l’anomenat Decret del Plurilingüisme, una enganyifa “pedagògica” que, amb l’excusa de la “necessitat” urgent de l’anglès, bandeja el valencià i es carrega les línies. Així ho han asseverat més d’una vegada les entitats que vetlen per la nostra llengua, com ara Escola Valenciana, el sindicat Stepv o Acció Cultural del País Valencià, entre altres.

La realitat, per als qui ens dediquem a l’ensenyament secundari, és que el valencià està ben implantat únicament en les comarques valencianoparlants –i no del tot, perquè a les ciutats grans i mitjanes també s’hi detecten greus mancances– i que, a les grans capitals i a les comarques de predomini lingüístic castellà la presència del valencià és escassa, quan no anecdòtica o inexistent; fins i tot, pot arribar a ser-hi aberrant, amb docents que han de fer classes “de Valencià” amb uns pocs alumnes voluntaris, i tota una caterva d’exempts dins de l’aula –no sé a quins principis pedagògics apel·la aquest model…

La qüestió de rerefons que sura per sobre de la no implantació extensiva del valencià a l’ensenyament no universitari és que s’ha venut l’ensenyament de la llengua autòctona –que és patrimoni de tots els valencians, valencianoparlants i no– com un deure i no com una oportunitat, una finestra al món des de la qual ens mirem i ens valorem a nosaltres mateixos, però també a la resta. Crec fermament que una llengua, i menys encara si és la pròpia d’un determinat espai geogràfic, no pot ser vista mai com una imposició, sinó com una riquesa que cal preservar, recuperar, impulsar, prestigiar, estimar. Un patrimoni i un bé immaterial amb què concebem el món a la nostra manera. Fins i tot en aquelles comarques de predomini castellà, el valencià és o ha estat ben present: històricament o per proximitat a les comarques valencianoparlants. La llengua de la gent dels Serrans, de l’Alt Palància, de la Canal de Navarrés, del Baix Segura… és plena de valencianismes lèxics, i fins i tot gramaticals. I caldria recordar que a Oriola fins ben entrat el segle xvii es parlava valencià! Si no sabem d’on venim, si no sabem qui som, difícilment podrem ser més tolerants amb els altres, més respectuosos amb la diferència. Com molt bé va indicar el president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno, en una entrevista publicada a la revista Allioli (núm. 256, març de 2014), en el context d’uniformització cultural i lingüística que vivim només un model d’immersió en la llengua pròpia i per a tots els valencians garantiria el coneixement igualitari del valencià i del castellà, i encara d’una tercera llengua, com l’anglès: «Ací cal parlar del TIL (tractament integral de llengües i continguts): es comença primer amb la lectoescriptura en valencià, després s’hi introdueix l’anglès i el castellà es retarda fins que es consolide el valencià. Això és un principi bàsic de la sociolingüística. Quin temps d’exposició necessita un alumne per aprendre una llengua? Depèn de la potència que tinga eixa llengua en el mapa de la societat en què es viu. Si el castellà el tinc molt present, no el necessite dins de l’escola. Tots els alumnes saben fer-ne un ús formal i col·loquial, del castellà. No passa el mateix amb el valencià, ni tampoc amb l’anglès, òbviament. Aleshores, primer cal introduir el valencià, i anar introduint després l’anglès i el castellà. Aquest és el nostre model».

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER