Vicent Olaso
Mestissatge o multiculturalitat són termes que han fet fortuna en les dues darreres dècades, però que ara mateix van de baixada. Àngela Merkel, aquesta substituta de Margaret Thatcher en l’imaginari col·lectiu, n’anunciava la fallida al seu país ara fa un parell d’anys. Al Regne Unit, estudis seriosos, com solen ser els estudis per allí, demostraven com als grans blocs de les perifèries ciutadanes s’amagaven milers d’emigrants -dones sobretot- culturalment desconnectats del món exterior i -el que potser horroritzava més els nadius- amb un domini ínfim de la llengua anglesa. Els partidaris de la tensió racial no desaprofitaven l’ocasió per proclamar la justícia dels seus arguments, entre d’altres, la del balafiament de milers de milions de lliures o euros en inútils programes d’integració. Els seus homòlegs d’arreu d’Europa se’n feien l’oportú ressò, i, amb major o menor intensitat, traslladaven als seus respectius territoris les evidències germàniques o britàniques. A hores d’ara, amb l’extrema dreta cavalcant amb el vent a favor, les coincidències que mai no ho són han superat el marc eteri del noticiari televisiu.
A l’altra banda del mar, als Estats Units que per a tantes coses serveix de model als europeus, fa l’efecte que Barack Obama ha decidit relaxar controls, inspeccions i persecucions, i facilitar les coses perquè els emigrants indocumentats puguen regularitzar la seua situació i, per tant, deixar de ser objecte de la vigilància i del caríssim encalç policial. Relativament, se suposa, perquè la frontera texana continua sent escenari del drama migratori, per no parlar dels esgarrifosos viatges de la joventut sudamericana de punta a punta del continent. La societat ianqui, en tot cas, té una llarga experiència integradora i, si més no als seus dos extrems, s’hi arrepleguen gents de totes les parts del món, amb els cognoms modificats per adaptar-se a la grafia i fonètica anglosaxones, i orgullosament unificades sota uns pocs, però suficientment potents elements: la bandera, la llengua i l’himne, símbols incontestables de pertinença comuna, capaços de resistir fins i tot els embats d’una animadversió ètnica tanmateix existent.
Pel clima, pel paisatge, i per una al·lucinació política i econòmica, València i el seu país han estat comparats amb l’estat de Califòrnia, un dels dos vèrtexs dels Estats Units on s’hi pot aplicar sense reserves el conegut melting pot, terme que identifica la barreja humana, la mescla de cultures. Per aquest costat, l’equiparació és acceptable; hi ha, però, diferències palmàries. Com hem dit, el poble nordamericà, de la procedència original que siga, s’aixopluga sota un sostre comú i una afecció fidel. Al País Valencià, en canvi, la disgregació és la norma: els de Vinaròs podrien passar per catalans, els sogorbins es consideren més aviat aragonesos, mitja província de València és furtada a Castella, la capital pareix de vegades un barri de Madrid, Benidorm i Gibraltar no deuen ser tan diferents, Villena és també un préstec manxec, i d’Alacant cap al sud la cultura murciana traspassa la frontera de l’antany “molt catalana’”Oriola.
És clar que la fusió comença des del mateix dia de la conquesta de Jaume I, i mai no s’atura: catalans i aragonesos, occitans i gascons, navarresos i bascos, italians i alemanys, castellans, nordafricans, … Hem sigut, successivament, un regne, un país i una comunitat autònoma on ha vingut gent de tot arreu, ben rebuda, tolerada o suportada. Se’ns coneix paternalment per la nostra hospitalitat. En canvi, hem estat inhàbils a l’hora de transformar aquesta divergència natal en un projecte o un sentiment global. Com a exemple senzill i amarg, en comparació amb els Estats Units, hem discutit estúpidament, i encara no hem acabat, sobre la bandera i la llengua; l’himne no és reconegut per tothom; i pel que fa a la identitat “nacional” acabeu de llegir el paràgraf anterior. Ramon Muntaner ja ens ho deia, a la seua Crònica: Nós érem gents ajustadisses e jamés entre nós aquella concòrdia no pogrà ésser.
Davant la confusió gentilícia i la lluita fratricida, promogudes a benefici de tercers, és Espanya qui ens fa de referència. I una vegada identificat el punt de partença, els valencians se senten encara més espanyols que altres regions de l’Estat on aquesta emoció deuria, en teoria, ser més forta. Un cas digne d’estudi. Per ací tornem a assimilar-nos als californians, que sense dubte anteposen la marca Estats Units a la de la regió pròpia, malgrat aquesta regió siga, de fet, un estat diferenciat amb un cert percentatge de lleis particulars i una capacitat econòmica superior a la major part de la resta del país, tot i -curiosa coincidència- l’actual bancarrota. Però nosaltres no som un estat, vet ací la gran diferència.
Que hi entre tothom, doncs. Oh benvinguts! Passeu, passeu, que deia el Sisa. Acceptem presidents autonòmics, de nissaga autòctona o forana, que no parlen valencià o ho facen un sol dia cada any. Importem presidents d’institucions crucials perquè pensem que no hi ha de locals amb el currículum escaient. Paguem figures culturals estrangeres i bandegem de l’escenari els nostres artistes. I perquè no hi falte de res, que per això som a València, entre la nostra llarga llista de persones corruptes amb mando en plaza, a banda d’un bon grapat de naturals, tenim alcaldes asturians, alcaldesses gallegues i empresaris d’Osca, tot açò només a Alacant. Els uns i els altres comparteixen, no cal dir-ho, l’essència comuna de la marca espanyola. Al personal no se li fa estrany. On queda aquella dita “Forasters vindran que de casa mos tiraran”? Parlem-ne.
