Els nous ‘excloents’ i ‘comprensius’

viva españa

Borja de Riquer

L’abril de 1952, en un conegut article publicat a Revista, Dionisio Ridruejo va qualificar d’ excloents i de comprensius les dues grans tendències en què s’havien dividit els vencedors de la Guerra Civil Espanyola. Els dos darrers manifestos referents a la situació de Catalunya publicats fa uns dies a Madrid m’han recordat aquestes actituds polítiques. El text intitulat Libres e iguales és una manifestació del nacionalisme espanyol en el seu estat més pur. És un crit en contra de tot canvi polític. En efecte, el manifest de Mario Vargas Llosa, Arcadi Espada, Albert Boadella, Carmen Iglesias i d’altres aposta per un absolut immobilisme polític. És un desafiament al diàleg. Són, de fet, els excloents d’avui, els propugnadors d’una concepció essencialista de la identitat nacional espanyola. Amb el seu perfum autoritari em recorden els abrandats discursos d’Antonio Royo Vilanova, José Calvo Sotelo o José Antonio Primo de Rivera a les Corts republicanes.
Enfront d’això, el text Una España federal en una Europa federal reflecteix, sobretot, la perplexitat i el desconcert de l’esquerra espanyola en el moment actual. Són els comprensius d’avui i em recorden aquells intel•lectuals del segle passat angoixats perquè els “ dolía España ”. Són els fills polítics del Manuel Azaña dels anys 1930-1932 i de José Ortega y Gasset amb la seva famosa conllevancia amb els catalans. De tota manera, cap d’aquests dos intel•lectuals i polítics assumia llavors la realitat plural d’Espanya. Cal recordar que el desembre de l’any 1931 els diputats catalans es quedaren pràcticament sols defensant que la República espanyola fos federal. La majoria de les esquerres, i molt especialment el PSOE, s’hi negà radicalment i imposà allò tan fonamental de “la sobirania única”.
Anys després, a l’etapa final de la dictadura franquista, tant el programa del PSOE com el del PCE parlaven del dret d’autodeterminació dels pobles hispànics i defensaven una República federal. Era, però, pura retòrica ideològica, atès que no hi havia un convenciment ferm, sinó simple oportunisme. Ni Felipe González, ni Alfonso Guerra, ni tampoc Santiago Carrillo mai s’han cregut de debò que Espanya fos un país plurinacional, ni mai han jugat a fons en favor d’un autèntic federalisme.
Penso que el manifest dels comprensius federalistes arriba massa tard i ara és poc creïble. Fa quatre anys, quan el Tribunal Constitucional va retallar i desautoritzar el nou Estatut català, era el moment oportú perquè aquests intel•lectuals espanyols denunciessin públicament el que era una evidència: que aquella sentència liquidava tota interpretació oberta i federalitzant de la Constitució de 1978 i convertia la versió més restrictiva i centralista de la carta magna en el principal discurs de la dreta conservadora. Però llavors no van dir res, van callar. Tal vegada pensaven que allò només afectava els catalans.
Libres e iguales no és un text adreçat als catalans, sinó al govern Rajoy i a l’opinió pública espanyola. És evident que respon a la voluntat d’impedir qualsevol pacte entre el govern espanyol i el de la Generalitat. Hom pretén mobilitzar l’espanyolisme i, de passada, desautoritzar la proposta de reforma constitucional federalista presentant-la com a poc patriòtica i com una claudicació davant del catalanisme. El text és una mostra del nacionalisme espanyol desacomplexat, sempre defensor de la via punitiva i que, a més, té la barra de no reconèixer-se com a tal nacionalisme. Per la seva banda, l’actual aposta dels socialistes per un federalisme aigualit em sembla que també és fruit de les circumstàncies, i no pas d’un sincer convenciment.
Un aclariment final: el problema de fons és bàsicament ideològic. Està en joc la concepció d’Espanya com a nació única de l’Estat, com de fet sostenen els dos textos, tot i que ho facin des de perspectives ben diferents. I les identitats nacionals, com totes les conviccions ideològiques, pertanyen al món més íntim i no pas al terreny de la política, que és bàsicament negociació i pacte. Per contra, les creences, com ara les religioses o les identitàries, s’accepten o no s’accepten, però mai es negocien.
I aquest és el pa que s’hi dóna. Perquè, com deia Josep Pla, “no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”.

Publicat a l’Ara, dijous, 24 de juliol del 2014

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER