Joan Ramon Resina
Quan un país progressa, ho fa en tots els aspectes de la vida social. I a l’inrevés, d’un país decadent no s’en salva cap aspecte de la vida col.lectiva. Durant dos segles Alemanya ha estat un sensacional exemple de progrés, mentre Espanya es convertia en paradigma de la decadència. En un moment determinat les seves trajectòries es creuen. A l’Europa del segle XVIII, pocs països hi havia tan endarrerits com Alemanya i Espanya. Ambdós estaven devastats per les guerres del segle anterior: la dels Trenta Anys (1618-1648) a Alemanya, i, pel que fa Espanya, la monarquia arrossegava un seguit de guerres a pràcticament tots els escenaris de l’època, guerres que—de moment—acabaren amb la pèrdua de Portugal i dels territoris transpirinencs. A la davallada espanyola correspon l’ascens de França, que acabaria amb la imposició de la dinastia borbònica a la corona espanyola i, ja en el segle XIX, amb la invasió de la Grande Armée i el breu regnat de Bonaparte a Madrid. Mentre Espanya reculava en tots els fronts, Alemanya, també ocupada per les tropes franceses, iniciava el seu ascens sota l’hegemonia de Prússia i fundava unes universitats—la de Berlin data de 1810—que en poc més d’un segle es considerarien les primeres del món. Abans de la presa de poder nacionalsocialista, Alemanya ja havia aconseguit més premis nobels que Anglaterra i els Estats Units plegats. I aquesta preeminència es desplegava en tots els ordres, des de la física al teatre, passant per la biologia, la química, l’arquitectura, el disseny, l’arqueologia, la filologia, la història i, evidentment, la filosofia, que esdevenia pràcticament un monopoli nacional.
És cosa sabuda que el fulgurant desenvolupament de la ciència nordamericana a partir dels anys 40 del segle passat rebé un fort impuls de l’emigració alemanya, avançada en algunes dècades pel que fa a la intel.ligència jueva. Tothom coneix la figura d’Einstein a Princeton, la de Robert Oppenheimer a Berkeley, o la de Wernherd von Braun a la NASA. Menys conegut és el paper d’aquella intel.ligència en les ciències socials, des de l’antropologia, amb Franz Boas a l’American Museum of Natural History i a la Universitat de Columbia a partir de 1896, fins el programa d’estudis graduats de la New School for Social Reasearch a Nova York, creat el 1933 per acullir estudiosos que fugien d’una Europa que s’havia tornat inhòspita. Hi van passar figures de l’alçada d’Erich Fromm, Aron Gurwitsch, Hannah Arendt, Leo Strauss, Jacques Maritain, Claude Lévi-Strauss, Roman Jakobson, Erwin Piscator, Elia Kazan. Cal recordar també Erich Auerbach, Leo Spitzer i el vienés d’orígen txec René Wellek, filòlegs que van jugar un paper de primer ordre en el desenvolupament de la literatura comparada als Estats Units. Ara, d’aquell impuls general, sols s’admiren els resultats més descriptibles. Davant l’eminència tecnològica, l’instint d’emulació perd de vista les condicions globals d’aquella superioritat. I de la mateixa manera que els arbitristes espanyols dels segles XVI i XVII proposaven apedaçar un sistema en fallida sense enfrentar-se a les seves causes profundes, els idòlatres del poder tecnològic confonen una aplicació del pensament amb el pensament mateix.
S’entén que els responsables de les universitats catalanes maldin per importar models de recerca tecnològica. Però restringir la competitivitat a unes tècniques determinades equival a creure que es pot esdevenir potència naval a base de fletar naus en terra ferma. Quan el President Mas i el Conseller Mas-Colell van anar a California el mes passat van repetir el mateix error que el President Pujol 28 anys enrere. Del potent pol creatiu del Silicon Valley sembla que s’han interessat exclusivament per la tecnologia i les oportunitats comercials, girant l’esquena a la realitat cultural que fa d’aquell racó d’Amèrica el motor de l’economia del segle XXI. A Stanford, on l’actual govern català va malmetre un “observatori” quan encara estava en rodatge, gairebé hi han passat de llarg. I el poc interés que hi han posat sembla que l’han centrat exclusivament en la biomedicina, indiferents, entre moltes altres coses, al fet que el Times Higher Education hagi situat aquesta universitat com la primera del món en humanitats dos anys consecutius.
Aquesta dada hauria de fer reflexionar sobre el fet que la Meca de les ciències digitals assoleixi simultàniament el màxim nivell en humanitats, malgrat l’ínfim pes demogràfic d’aquestes disciplines. Stanford no sols tolera unes matrícules que a Catalunya servirien de pretext per tancar departaments, sinó que hi aboca recursos. La universitat prima la qualitat per sobre de la quantitat, conscient de que, fins en una cultura identificada amb la tecnologia, les humanitats són un catalitzador de les idees. Res d’això no interessa el govern català, convençut que la societat reposa damunt el trespreus de l’economia, la tecnologia i la política, les àrees associades al poder i doncs al sentit més barroer de la realitat. Però resulta pedagògic observar com Alemanya, l’únic país europeu que manté importants centres de recerca en humanitats, no sols torna a ser la primera potència econòmica continental sinó també un referent cultural de primer ordre.
I Catalunya? Es pot parlar d’una eclosió de talent a l’Institut d’Estudis Catalans? Pot dir-se que alguna de les seccions hagi servit mai per agitar les idees, per rejovenir i actualitzar el coneixement, per renovar cap de les disciplines representades? Han provocat ni que sigui una tempesta dins una tasseta? I què dir de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el sols nom de la qual ja fa olor de resclosit? El mal ve de lluny, doncs. No contribueix a guarir-lo la indiferència que, començant a dalt de tot, regalima a través de les institucions culturals, on cada dia hi veiem l’escàndol d’uns càrrecs designats en funció de fidelitats polítiques o influències familiars, i que a causa de la dependència no posaran mai en perill la bona consciència del polític. El menysteniment de la cultura la redueix a la gestió i opera en ella una selecció inversa, abaixant el nivell del que per definició hauria de ser pura exigència al de la publicitat.
La qualitat del discurs, el refinament de les percepcions, l’exactitud de les distincions, la bondat i complexitat del criteri, el coratge de seguir les intuicions fins que frueixen en obres, l’afermament de la voluntat, i tantes altres aptituds que dónen el to de la vida col.lectiva, com exercitar-les si negligim la matriu on venen formant-se des de fa segles? Com cultivar-les si les abandonem a institucions premodernes o les confiem als mitjans de masses, o pitjor encara, les deixem a la intempèrie de la vida urbana, entregant-les a la pedagogia del carrer?
(Es va publicar a L’Esguard, 9 juliol 2014)
