“Darrera crida” ecologista des de terres ibèriques

mnez alier

Joan Martínez Alier

El despertar de dignitat i democràcia que va suposar a Espanya el 15M (en la primavera de 2011) està gestant un procés constituent que obre possibilitats per a altres formes d’organització social i política i per a nous debats. El 7 de juliol a través de la web www.ultimallamada.org es va fer públic un manifest des de “diversos llocs de la Península Ibèrica, Balears i Canàries” que reclama canvis radicals per a fer front a una crisi ecològica que afecta  tots els àmbits i provoca injustícies socials. No valen receptes antigues, el que cal és una Gran Transformació. El manifest assenyala que estem atrapats en la dinàmica perversa d’una civilització que si no creix no funciona, i si creix destrueix les bases naturals que la fan possible.

És notable que el manifest, redactat per ecologistes de llarga trajectòria, haja sigut signat també per representants de la nova generació com Ada Colau, Pablo Iglesias Turrión i Alberto Garzón (respectivament de la PAH [plataforma en defensa dels afectats per hipoteques], de Podem i d’Esquerra Unida), i alhora per Domingo Jiménez Beltrán, ex director de l’Agència Ambiental Europea i fins ara pròxim al PSOE. El manifest es va llançar amb 250 signatures de suport.

La nova esquerra ibèrica s’inclina doncs cap a l’ecologisme. Els europeus, en la seua gran majoria, assumeixen la idea que la societat de consum actual pot “millorar” de cara al futur. Tanmateix, el nivell de consum s’ha aconseguit a costa d’esgotar els recursos naturals i energètics, i causar canvis ecològics irreversibles en el clima i la biodiversitat. Mentrestant, hi ha molts moviments de resistència en favor de la justícia ambiental. Molts ambientalistes del Sud del planeta han sigut assassinats en les seues lluites contra projectes miners i petroliers, combatent el robatori de les seues terres i de l’aigua. Hem de donar suport a aquestes lluites.

El manifest recorda que els científics més lúcids porten donant senyals fonamentades d’alarma des de principis dels anys setanta del segle XX. Però avui s’acumulen les notícies que indiquen que la via del creixement és ja un genocidi a càmera lenta. El declivi en la disponibilitat d’energia barata, els escenaris catastròfics del canvi climàtic i les tensions geopolítiques pels recursos mostren que les tendències de progrés del passat estan fent fallida.

Necessitem construir una nova civilització capaç d’assegurar una vida digna a una població humana (de 7.200 milions), que creix menys però creix encara en un món de recursos minvants. Necessitarem per fer-ho possible tota la imaginació política, generositat moral i creativitat tècnica que aconseguim desplegar. Però aquesta Gran Transformació ensopega amb la inèrcia de la manera de vida capitalista i els interessos dels grups privilegiats. Per a evitar el caos i la barbàrie cap a on ens adrecem avui, necessitem una ruptura política profunda amb l’hegemonia vigent, i una economia que tinga com a fi la satisfacció de necessitats socials dins dels límits que imposa la biosfera, i no l’increment del benefici privat.

El dilema principal no està entre “austericidi” (pagueu el deute siga quin siga cost social) i keynesianisme la manera del Stiglitz o Krugman (impulseu la despesa pública per a eixir de la crisi). Les polítiques keynesianes van dur, en els decennis que van seguir a la segona guerra mundial, a un cicle d’expansió basat en petroli barat que ens va col·locar en el llindar dels límits planetaris. Un nou cicle d’expansió és inviable: no hi ha espai ecològic ni recursos naturals que puguen sustentar-ho.

El manifest anuncia que el segle XXI serà un segle decisiu de la història de la humanitat on es dirimirà la nostra continuïtat en la Terra i la possibilitat d’anomenar “humana” a la vida que siguem capaces d’organitzar després. Tenim davant nostre el repte d’una transformació d’una volada semblant a la de la revolució neolítica o la revolució industrial. Fa falta urgentment un debat ampli i transversal per a construir democràticament alternatives ecològiques i energètiques que siguen alhora rigoroses i viables. No n’hi ha prou amb cridar “democràcia real, ja”. A més de combatre les injustícies originades per l’exercici de la dominació i l’acumulació de riquesa, cal parlar d’un model que assumesca la realitat i possibilite la vida bona dins dels límits ecològics de la Terra.

Una civilització s’acaba i hem de construir-ne una de nova. Les conseqüències de no fer res –o fer massa poc– ens duen directament al col·lapse social, econòmic i ecològic. Però si comencem avui, encara podem ser protagonistes d’una societat solidària, democràtica i en pau amb el planeta. Enfront d’un desafiament així no basten els mantres cosmètics del desenvolupament sostenible, ni la mera aposta per tecnologies ecoeficients, ni una suposada “economia verda” que encobreix la mercantilització generalitzada de béns naturals i serveis ecosistèmics.

(Sin Permiso, 13 juliol 2014)

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER