Nèstor Novell
El relleu de la Marina Alta es caracteritza per tindre al seu bell mig tres petites serres: Seguili, Costera de la Solana i Seldetes, que defineixen tres valls que donen, anant cap a l’interior, a la Vall d’Aixa i que, de camí a la mar, s’obrin respectivament cap a Dénia, Xàbia i Calp. A l’entrada d’aquestes valls, i vora la muntanya, ja que ben bé es podria considerar que les tres serres en són només una, s’hi troben, de nord a sud, Pedreguer, Gata i Benissa, les ciutats de major tradició industrial de la Marina Alta, si exceptuem Dénia, i que, en un cert moment no llunyà, semblava que podrien donar lloc a un petit clúster del tèxtil vegetal i del moble. Ja ens ho avisava Cavanilles parlant de Gata de Gorgos[1]:
“Criase en lo inculto con abundancia el palmito, planta útil que benefician los moradores del pueblo. Secan como 2.000 arrobas de ella y las hojas reducidas á pleyta sirven para esportillos, espuertas y otros utensilios que venden por el reyno, ó extraen fuera. En esta fábrica se ocupan casi todos los vecinos, que actualmente llegan á 239, y con lo que ella rinde y la agricultura subsisten sin miseria.”
Gata de Gorgos té 6.270 habitants dels quals el 15,87% són estrangers, la majoria dels quals viuen a la macrourbanització Monte-Gata, la meitat dels xalets en venda, de construcció abusiva, intensiva, repetitiva i de mal gust, que connecta, al cim de la muntanya, amb la de Monte-Pedreguer. L’antítesi d’aquesta urbanització és la muntanyeta de l’Ermita del sant Crist del Calvari, tota la pau i l’equilibri del barroc rural valencià.
Històricament la indústria de Gata, i també de la de Pedreguer, és la indústria del barret, la bossa i els cabassos de palma, i la indústria del moble de jonc, medul·la i vímet.
Els tradicionals treballs amb la llata esdevenen fabricació industrial als inicis del segle XX. El primers industrials la compaginen amb l’exportació de la pansa, ja en declivi. Poc temps després introduïren la fabricació de cistelles de vímet. Una interessant informació d’aquests inicis industrials es pot trobar al Museu local del Barret. Als anys 30 i 40 del passat segle les empreses gateres dedicades a aquesta indústria n’eren setze, la majoria pertanyien a les famílies Monfort, Signes, Fornés, Pedrós, Costa, Moncho, Zaragocí, Salvà i Mengual. Les empreses de Pedreguer del mateix gremi n’eren cinc, tres de la família Miralles Pons, una de Simó Carrió i una altra de Costa Fornés. En 1944 les empreses de Gata i de Pedreguer crearien el Gremio de Artesanos del Palmito dins de la CNS (sindicat únic franquista).
El cronista de Gata [2], amb la informació del Museu del Barret, arreplega dades significatives de l’empresa Vda. de Vicent Salvà Monfort, una de les més importants d’aleshores que a l’any 1945 tenia 19 operaris, dels quals 15 eren dones.
“L’empresa tenia (en 1942) set màquines Singer 16 K 33, Aerografia 2 H.P. Els productes que fabricava eren: cabassos, barrets i bosses de palma. La producció anual era de 4.000 dotzenes. En total, hi havia onze treballadors. D’eventuals tenia set obrers. Les matèries que usava: fil, cotó-en-pèl, pintures, laques, cabdells, reblons, volanderes, tela, llana, “sisal” i espart. La procedència de molts dels materials era de Barcelona. … El document (lliurat per l’ajuntament) del dia 1 d’abril de 1942 fa notar “la indiferència” que han tingut a la fàbrica con la falta de asistencia a los actos celebrados en esta fecha para conmemorar el Año de la Victoria. Diu l’escrit que això significava el poc afecte al Glorioso Movimiento Nacional. El malestar es feia notar recordant-li a l’empresa que Dijous i Divendres Sant queda prohibido trabajar.”
La segona de les indústries històriques de Gata és la de la fabricació de mobles de vímet. Els seus orígens es remunten al 1919, amb la tornada a Gata de Josep Pons, l’Estanquer, un gater emigrat a Buenos Aires i a l’Uruguai als anys 10. Allà es va ensenyar l’ofici i va muntar una fàbrica de mobles de vímet. El 1920, l’empresa Pons, Monfort i Cia. ja fabricava a Gata els mobles. Després de la guerra l’’empresa en transformà en cooperativa fins que, el 1954, la compra Joan Baptista Pons Leyda, fill del fundador, i amb aquest nom l’empresa creix fins convertir-se en el motor econòmic de Gata, durant els anys 60 i 70, gràcies a l’exportació i al treball a domicili. Són els anys de l’exportació als EUA de la “canasteta americana”[3]:
“Tots recordem, els que érem uns xiquets o jovenets aquella època, com només eixien de l’escola, si no se n’anaven a estudiar als instituts o a col·legis privats, ja estava esperant-los el Tio Juanito “l’Estanquer” per a donar-los un treball a la fàbrica. Al carrer Reis Catòlics, al carrer Sant Miquel o al carrer Doctor Moratal, als tres llocs tenien eixida les seues naus. Tots recordem, també, els “rius” d’homes, valga l’expressió geogràfica, quan al toc de sirena de la fàbrica de l’Estanquer, a la una del migdia, eixien cap al centre del poble o cap al Raval, a dinar i a tornar a la feina molt prompte perquè tornava la sirena a tocar. “
Els dos sectors industrials donaran lloc a la creació d’un seguit d’empreses a la població, moltes vegades unes empreses eren subministradores de les altres. El creixement turístic dels anys 80 els va permetre una significativa demanda interna, algunes empreses mantingueren un cert volum exportador però, amb l’arribada de la globalització, unit a la tradicional manca de valor afegit en el producte, la crisi es va generalitzar en el sector. Ara, moltes de les empreses han reduït o tancat la fabricació pròpia i s’han convertit en distribuïdores de productes importats de la Xina i de l’Extrem Orient, o, com Mulet, de Nigèria. Hi ha dues empreses dedicades a la fabricació de guitarres, però d’altres se’n van passar a jugar al sector immobiliari.
De tota manera, i a diferència d’altres pobles de les Marines, el 33% de l’activitat industrial de Gata és manufacturera i, “només” el 55% de les seues activitats industrials són de la construcció. Amb la crisi el poble ha perdut el 26,2% del total de les seus activitats industrials, té un 14,1% d’atur, però manté encara un grapat d’empreses que sobreviuen, reduïdes, amb dificultats i sense cap suport. En aquests moments, Pedreguer presenta, com ara veurem, un major dinamisme industrial, gràcies a un sector empresarial que ha apostat per la modernització i la diversificació i que té, en el Polígon Industrial de las Galgues, encara parcialment desenvolupat, una bona mostra de la diversitat industrial de la Marina Alta.
Al restaurant el Corral del Pato, de Gata, demane l’especialitat de la casa, espencat, coques diverses i carn a la brasa. Cerque per Internet informació sobre Vicent Caselles, un dels fills importants del poble, i veig que, efectivament, va ser un especialista en matemàtica aplicada de reconegut prestigi internacional. Després de dinar magníficament puge al Mirador que separa Monte-Gata de Monte-Pego, una gran vista de la Marina i el Montgó des de les solitàries urbanitzacions. I des d’ací, cap a Pedreguer.
Aquest ha estat sempre un poble amb un gran dinamisme industrial. Des de principis del segle passat es podria fer una història de la indústria pedreguera a partir del joguet, la conserva, el barret, la llata i la marroquineria. A partir dels anys 60, pràcticament tota la indústria es va centrar en la marroquineria, la bossa i la fabricació de barrets. Superada la forta crisi dels anys 70, aquesta industria tradicional, als 80 i 90, tingué una certa recuperació, però actualment ha perdut tota la seua importància.
Segons Salvador Nicolàs, exdirector de banca comercial a la Marina Alta:
“Per exemple, Miralles que es dedicava al barret, ara el seu negoci més important són les empreses auxiliars: hule, teles, cremalleres, reblons. O Pérez Pérez que ara es dedica a les teles de cortines. Les fàbriques que queden importen de l’Extrem Orient (ara només hi haura unes 150 persones treballant en el sector) i ha muntat una franquícia per Espanya i Portugal seguint el model de Zara, però ells són més aviat mers distribuïdors del producte importat. O Marpon, l’empresa més important de totes, que va acabant deslocalitzant la producció a Europa de l’Est i que la venia al Corte Inglés.”
La importància de l’empresa Marpon està en el record de tot Pedreguer. Paquibel Server ens n’explica els seus:
“Jo només tenia 14 anys i recorde que venien autobusos de gent a treballar per ells i per a altres empreses com: Gilabert Fornés, Vicente Costa (Vicosta) Simó Carrió, Llorens, Peyma, Jamir, Artesanies Castelló i moltes altres no tan grans. Hi havia un senyor, Autobusos Anselmo, que tenia dos autobusos i va poder ampliar la flota gràcies a les fabriques En venien de la Rectoria, del Verger, Ondara, Oliva, Pego, Beniarbeig, Els Poblets, Dénia, etc. Com també treballaven en tallers locals, a més dels tallers dels pobles anteriors, també donaven producció als pobles de la Vall de Gallinera.”
Desfeta la societat Marpon, es va fundar l’empresa Paco Martínez. Aquesta empresa ara la porten les filles que han apostat pel producte de qualitat en maletes de viatge i en les bosses i carteres per a home i dona, tant de pell com de materials sintètics. Aquests productes, importats la majoria de la Xina, els distribueixen en més de 100 tendes, moltes d’elles franquícies, repartides per tota la península Ibèrica. També fan venda on-line.
Una altra empresa llegendària a Pedreguer va ser Jamir, exportador de barrets de llata al Regne Unit i a altres països d’Europa. Els seus barrets tenien entrada a la casa reial anglesa i la seua marca era reconeguda en tot el Regne Unit. Segons conten al poble, totes les pameles que es veien en el Gran Derby estaven fabricades per ell. Qui anava a dir que les fulles de margalló tindrien un destí tan aristocràtic?
Però parlem del poble. Pedreguer en les darreres dècades ha tingut un creixement demogràfic constant però contingut, el 2012 tenia 7.7.51 habitants, un 132% més dels que tenia el 1991. La població estrangera hi representa el 27,78% (2.153 persones). Té molta població entre 60 i 70 anys i molt poca entre 10 i 25 anys. La densitat no és gaire elevada, 258 hab./Km2.
Entre 1990 i 2006 Pedreguer va més duplicar el sòl artificialitzat en passar de 153 Ha a 486 Ha (333 Ha). Ara té 3.032 habitatges principals i 3.375 de no principals, de les quals 833 estan buits
El 17% de les indústries del poble són manufactureres i el sector de la construcció és molt important, el 73,28% de les indústries. La crisi l’ha fet perdre el 23,7% de les industries totals. El que ha pogut mantindre bastant bé són les empreses dedicades a la distribució a l’engròs (63 empreses), atès que amb la crisi només n’ha perdut el 5,6%. En canvi, en el període 2007-2012 ha perdut el 36,6% de les activitats comercials al detall. Té un 15% d’atur i el 83% de les noves contractacions són en serveis.
El lideratge de la ciutat el tenen els empresaris industrials i alguns empresaris de la construcció. En la darrera dècada la construcció es va convertir en el sector econòmicament hegemònic a Pedreguer, amb un sector de constructors locals, d’empresa mitjana, que han construït a tota la Marina per a promotors importants i també, amb certa connivència política amb el PP, alguns han fet promocions pròpies.
D’urbanitzacions al terme n’hi ha tres importants, Monte-Pedreguer, als anys 80, que després varen continuar de manera escandalosa i desorbitada els de Gata amb Monte-Gata, mentre que a Pedreguer es va limitar a 1/3 del previst per intentar salvar el paisatge. Altres urbanitzacions són la urbanització de la Sella i la urbanització de la carretera cap a la Llosa, que està només mig desenvolupada després de 15 anys. A Pedreguer no hi ha PGOU aprovat.
El sector turístic no hi és important, la seua oferta es resumeix a 239 apartaments i 20 restaurants. Els polítics de Pedreguer no mai han cregut en la importància del patrimoni ni de la cultura en l’àmbit del turisme. Aquest tipus de turisme no els ha interessat. Pasqual Costa, de l’Associació Cultural Els Pòrxens ens diu:
“Moltes de les associacions culturals del poble pensen que cal redirigir l’economia per atraure turisme que estima el territori i la cultura, atès que la construcció ara ja no pot subministrar treball a llanterners, electricistes, fusters, obrers. Moltes de les accions que organitzen les associacions, com les rutes: medieval, urbana, rural, riuraus, molins de vent, arquitectura, fires, música, cinema, etc., tenen bastant èxit i capacitat d’atracció turística. Caldria invertir en recuperació del patrimoni dit siga en sentit ample, caldria una oficina de turisme, museus, arxiu municipal i un centre d’interpretació.
Les dotacions municipals són moltes i diverses, però precisament la Casa de la Cultura ha quedat menuda atès l’alt nivell d’actes convocats per la gran quantitat d’associacions existents. També caldria un cine, perquè el que hi havia el van tancar, però el cine club funciona molt bé.”
La sensació al poble es que no hi ha hagut mai cap intervenció de l’administració,ni autonòmica ni municipal, cap a la indústria, el comerç o el sector turístic. L’Ajuntament actual, tot i que ha reduït substancialment el dèficit, no té fons suficients per a fer les inversions necessàries.
El pressupost municipal del 2012 és de 955 euros/hab., el 85% del que tenia el 2002, a euros constants. Les despeses de personal han anat pujant fins al 35,71% dels ingressos. Les inversions reals han baixat, en euros constants, al 55% del que eren al 2002, però el deute no es massa elevat: 570 euros/habitant, per tal hi hauria un cert marge per fer inversions que incentivaren l’economia.
Segons Pasqual Costa, Pedreguer té un elevat índex d’associacionisme i a més molt variat: excursionista, confraries, Càritas, esportiu (ciclisme, córrer, basquet, pilota, futbol….), musical (4 divisions a la banda de música, dolçainers, batucada, concerts d’orgue), bous al carrer, coets, cavalls i carros, danses i rondalla, escacs, cineclub, trinquet, l’Associació cultural els Pòrxens, el Boixet, Tir a l’Arc, Grups de Teatre, Casal Cultural Jaume I i Tocala-Sam, a més de la participació en el MACMA, l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta i l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga.
Cal dir que l’ànima mater, de l’IECMA, i de moltes històries culturals i polítiques més, va ser l’estimat advocat de Pedreguer Josep Lluís Carrió. També són de Pedreguer -o de la influència del Seguili- Carles Mulet Grimalt, nascut a Gata, escriptor, activista i un dels líders dels Moviments de Renovació Pedagògica, i l’escriptor Tomàs Llopis, nascut a Beniarbeig, guanyador del premi Octubre de narrativa el 2013. El sentiment valencianista a Pedreguer sempre ha estat fort, no debades és el poble de na Joana Escorna, qui en 1443 és casà amb Ausiàs Marc i a qui, segons les darreres investigacions, li va escriure els magnífics sis Cants de Mort.
La gent de Pedreguer es mou per tota la comarca. Per qüestions administratives a Dénia i València, per qüestions comercials al Portal de la Marina a Ondara i a Gandia. Per qüestions d’oci a l’Arenal de Xàbia.
Segons Carles Simó, coautor del treball Un peu dins i un peu fora, el nombre d’immigrants residents hi és d’uns 1.000 habitants. No tenen cap relació amb el poble, ni les urbanitzacions estan pensades per a que aquesta relació es puga establir. Darrerament alguns, pocs, dels residents de major edat comencen a comprar pisos dintre del poble. Als residents només els pots trobar al mercat dels dissabtes, a les associacions d’excursionisme o de danses, o als Concerts de Tardor. Els concerts estan organitzats per l’Ajuntament amb l’orgue que la Fundació Server i Pérez, de l’empresa Rolser, va donar al poble de Pedreguer i que està a l’església parroquial. És un festival de música clàssica d’alta qualitat i de gran afluència de públic de totes les Marines, el 95% dels quals són residents estrangers. Carles Simó emfasitza el tema dels residents amb poderosos arguments:
“Encara que a Pedreguer el tema dels residents no és especialment cridaner, la problemàtica social que suposa aquesta societat dual, físicament i cultural, que s’ha generat en els darrers anys, (amb les corresponents conseqüències econòmiques i polítiques), és molt més greu i molt més importants del que els nostres responsables socials i polítics volen admetre. Som davant d’un nou paradigma, davant d’un nou país, al qual ningú vol mirar a la cara, ni ningú planteja espais de reflexió ni de diàleg al respecte. Sembla evident que en l’agenda política dels partits no està aquest país.”
Però hem de tornar al tema industrial si volem ser justos amb Pedreguer. Perquè d’aquella tradició industrial, tot i la crisis, han quedat un grapat d’autònoms i empreses ben emblemàtiques a la Marina com: Vicent Miralles que fabrica barrets de llata i gorres, tot i que importa molt de l’Extrem Orient; Paco Martínez que continua en la seua línea de fabricació de maletes, bosses i carteres de pell i sintètic; la cadena de supermercats Mas y mas; i Rolser, fabricant de carros de mà entre d’altres articles. En parlarem detingudament d’aquestes dues empreses suara esmentades.
La història de Mas y mas és la de Joan Fornés, una empresa familiar dedicada a la distribució de productes alimentaris pels pobles de la Marina propers a Pedreguer. El 1981, un dels fills, l’actual director general, Josep Joan Fornés, el convenç d’obrir el primer supermercat a Pedreguer.
Des d’aleshores els supermercats Mas y mas, marca de Joan Fornés S.A., s’ha situat en el tercer lloc del competitiu mercat de la distribució al País Valencià i Múrcia, darrere dels dos grans, Mercadona i Consum. Amb una facturació esperada, el 2014, de prop els 300 milions d’euros, amb 270 establiments de venda i amb un creixement constant des de l’any 1.999, Mas y mas és de les poques empreses que durant els anys de crisi ha continuat generant llocs de treball.
Una estratègia de creixement ha estat adquirir altres empreses de distribució familiars, com va ser el cas dels supermercats Vidal. De cara el futur es plantegen analitzar acuradament quins pobles estan creixen i quins no perquè ara la competència entre cadenes és molt forta i el seu mercat natural és el País Valencià i Múrcia.
L’estratègia comercial de Mas y mas s’ha sustentat en una gestió propera i familiar centrada en el producte fresc tant de fruita i verdura com de carn i peix. L’empresa calcula que el producte fresc, empaquetat o en mostrador, li suposa el 50% de la compra familiar, i atès que amb la crisi la mestressa de casa és molt més calculadora i compra només allò que li es precís, l’atenció cap el producte fresc és bàsica perquè és allò que més fidelitza a un client.
Per altra banda, a diferència d’altres distribuïdores que han apostat en temps de crisi per la marca pròpia o marca blanca, Mas y mas ha preferit que el client puga triar i ofereix tant les marques líders, com les marques locals (tema molt important perquè són el distintiu del supermercat en cada població) i també les marques pròpies: Crowe, Cosmètica; Yo Tandy, Menjar i complements per a animals; Alteza, Assortiment d’alimentació en general; i Séles, Higiene i articles per a la llar.
En Mas y mas la marca blanca suposa un 20% de les vendes (la mitjana del sector és de 34%) i sembla que el temps els està donant la raó perquè, de mica en mica, la diferència de preu entre la marca blanca i les marques de fabricant ha anat escurçant-se, passant d’un 60% a un 20%.
Aquesta estratègia de deixar l’elecció del producte al client li ha donat a l’empresa un avantatge comparatiu, però per altra banda, li ha permés tindre en la seua oferta els productes tradicionals que en cada poble o comarca tenen de referència: les papes, la mistela, l’embotit, els figatells, el formatge fresc, etc., de cada localitat. És evident l’efecte dinamitzador i d’enfortiment de relacions amb les empreses locals de cada comarca, que comporta aquesta política comercial.
Un altre tret distintiu de la cadena Mas y mas és el fet de compartir marca comercial i imatge corporativa amb altres tres cadenes de l’estat espanyol.
Darrerament Mas y mas ha apostat per un nou model de supermercat a València ciutat enfocat als treballadors administratius del centre, amb el seu nom: Fornés, by Masymas. La intenció és competir amb els supermercats d’El Corte Inglés, el Mercadona del carrer de Llúria i el Consum del carrer de l’Hospital. L’oferta és d’un supermercat amable i de menor dimensió on s’hi pot trobar tota la gamma d’aliments frescos, precuinats i en sec, i productes tant de neteja com per a animals de companyia. Ofereix un ventall horari més ampli, de 8,30 a 22 hores tots els dies de la setmana excepte diumenge, amb horari de 10 a 15 hores
En una recent entrevista al diari El Mundo Joan Fornés declarava[4]:
“Desde que empezó la crisis, ha habido incrementos de impuestos en 30 normativas, que son costos que van contra la cuenta de resultados. Veo al Gobierno con un afán recaudatorio como no se ha conocido antes en la historia.
(Respecte a la desaparició de Bancaja i la CAM) La financiación para las empresas no fluye del todo, los bancos deberían intentar apostar un poco más por el proyecto, y no tanto por la garantía, que admito que es importante. El mercado sigue restringido.
Yo haría todos los esfuerzos necesarios para vertebrar lo máximo la Comunidad, y dejarnos de guerras de guerrillas. Ahora por ejemplo tenemos que la financiación de la Comunidad es inferior a la que reciben otras regiones. Debemos tener voz en Madrid para tener al menos lo mismo que los demás…. En Alicante se piensa que si estuviéramos unidos con Valencia saldríamos perdiendo. Y eso es lo que hay que arreglar. Alicante y Valencia unidas serían más fuertes que estando separadas.
(Respecte de la liberalització d’horaris comercials) Hoy tenemos una serie de aperturas anuales en festivo suficientes para atender la demanda [12 días].. Para determinadas zonas turísticas podría valer, como en la costa durante un puente y con buen tiempo, pero no durante todo el año.”
Acabarem aquest recorregut per Pedreguer i Gata parlant de Rolser, l’empresa industrial capdavantera, en molts sentits, a la Marina Alta
Els seus orígens, com la majoria de les empreses familiars és modest. Va ser una de les moltes empreses de Pedreguer i Gata que es dedicaven a fer, a la cambra de les cases, bosses, costurers i barrets de llata.
Els anys 70 a Pedreguer hi ha un creixement important de la marroquineria. Els pares dels actuals propietaris de Rolser, sense abandonar la llata, passen a fabricar també bosses de tela de vela i de pell. En aquest anys comencen també a fabricar carros de compra d’estructura de ferro, un segment de mercat bastant desatès aleshores.
La primera comada significativa i, que amb el temps orientarà el futur de l’empresa, li la va fer la cadena de supermercats SPAR. A partir de llavors s’especialitza en la fabricació dels carros de compra. El detonant definitiu es va produir amb el contracte de subministrament de carros de compra a Galerias Preciados. Una vegada ja establerts en el mercat, l’aposta per introduir-se en les millors ferreteries i grans superfícies, a final del 70 i als anys 80, és el que acaba convertint Rolser en una de les empreses de referència del sector. La decisió dels supermercats de suprimir les bosses de plàstic, el 2009, ha estat una mesura que ha beneficiat a l’empresa.
La filosofia de Rolser s’ha basat en la millora contínua del producte: comoditat en l’ús, disseny per les diverses edats i economies i bona relació preu/qualitat, sense que això supose renunciar a tindre una gamma d’alta qualitat, com per exemple el model Joia, que incorpora cristalls de Swarovski.
Uns dels secrets de Rolser ha estat apostar per situar la marca en el mercat estatal i internacional. L’empresa s’ha esforçat en obtindre totes les certificacions de qualitat, en fer ús de nous materials eco-sostenibles i en fer una important obertura al mercat exterior.
Joan Server, el president executiu i fundador de Rolser SA, i que a més és, president de la fundació Server i Pérez; president de l’Associació Espanyola de Fabricants d’Escales Portàtils, Afespo; vice-president i membre fundador de l’Institut de Economia i Empresa Ignasi Villalonga; i vocal de la Junta Directiva del Cercle d’Empresaris de la Marina Alta, Cedma. En una entrevista que va donar a una revista electrònica[5] opinava:
“Crear noves patents té la conseqüència negativa de les còpies fraudulentes. Ens ha passat en la còpia del mecanisme patentat del xassís Dos+…. Com a darrer exemple han aparegut en algunes tendes de baix cost, uns carros amb la marca Rolser, amb la “S” invertida, còpia pràcticament exacta amb una pèssima qualitat…. hem de continuar lluitant per aconseguir que això s’acabe, i la millor manera és sempre per via judicial …. S’ha d’entendre l’esforç que suposa crear nous mecanismes, dissenyar nous conceptes, invertir en una marca per a que després vejam com impunement ens copien ….
El mateix que li passa a altres productes, el nostre també es veu molt perjudicat (per la competència asiàtica), i més en els moments que estem vivint. Nosaltres sempre apostem per la qualitat i el compliment de les normes, requisits que no compleix el producte asiàtic.”
Conforme l’empresa ha anat creixent s’ha anat incorporant gent nova a la fàbrica. Fills i nebots amb un grau molt més gran de preparació. Així ha estat possible generar els diversos departaments de l’empresa que fan que tot el procés del producte es puga realitzar a Pedreguer:
El disseny -en un ventall ampli d’oferta per atendre els diversos segments d’edat, els gustos culturals de cada país i els diferents poders adquisitius- i la investigació i desenvolupament de millores, han estat una constant per poder mantindre la competència en el mercat. Fa pocs anys aconseguí el Premi al millor producte a la Fira de Chicago pel Pack Logic Tour, un carro amb xassís plegable, rodes giratòries 360º i amb un ressort que permet ajustar-lo al carro del supermercat.
La mecànica i la tecnologia de Rolser és pròpia o prové de la readaptació de maquinària fabricada en principi per altres finalitats. Primer la maquinària era per a tub soldat, ara tot es fa en alumini. L’empresa ha diversificat la seua producció amb altres productes, principalment dos, les escales d’alumini, que s’inicià amb la compra en 1980 de les patents a Sarrasqueta d’Alzira, i més recentment, les posts de planxar, amb la compra de Sevilla Estampaciones Metàlicas del Sur (Regia), que incorporen la última tecnologia de micropartícules metàl·liques resistents a altes temperatures. Aquestes noves línies de producció han consolidat definitivament l’empresa tant en el mercat estatal com internacional.
El màrqueting, les vendes i el mercat exterior, amb l’assistència a les fires internacionals més importants: Ambiente (Frankfurt), Gift Fair (Brasil) International Home Housewares Show (Chicago) i darrerament a París.
La venda a l’estranger es realitza bàsicament a través de distribuïdors locals de cada país. El primer mercat exterior va ser França als anys 80, d’aquí va començar l’exportació a la resta de països de la UE, després trobaren un bon distribuïdor a Canadà i un altre a Austràlia, després entraren a Mèxic i Argentina. Amb la crisis l’empresa està aguantant gràcies al fet que exporta a més de 60 països de tot el món, principalment a França, Alemanya, Japó, Anglaterra, Bèlgica, Eslovènia, Austràlia, Marroc, Corea, Singapur, Rússia, la Xina i EUA, on han aconseguit introduir-se en les cadenes de distribució més importants.
La fabricació i la importació de matèria primera o de producte semielaborat és un apartat molt interessant perquè mostra les bases sobre les quals ha funcionat l’empresa i el seu lligam amb el territori, és a dir, la xarxa de relacions comarcals que manté.
El nucli central és l’empresa Rolser amb uns 80 treballadors, però de la qual depenen directament unes 12 empreses d’altres pobles de la comarca, encara que també d’altres llocs com Elx, amb un total d’uns 200 treballadors. Aquestes empreses fabriquen els diversos components que Rolser necessita per tindre el producte acabat. Així, hi ha que fabrica banquetes, altres fan el cosit de les bosses, altres fabriquen els components plàstics, els xassís o la matriceria. El 90% de la producció d’aquestes empreses depén de Rolser.
Encara que la matèria primera és bàsicament local, els tubs d’alumini s’importen de Bèlgica i també alguns teixit de l’Extrem Orient.
Paquibel Server, la cap del departament comercial de l’empresa ens ho diu ben gràficament.
“Aquí, la responsabilitat territorial i social de l’empresa és de caixó. Però és que la Marina Alta, si vols amb menor intensitat Pego, per una banda, i Calp, per l’altra, és com una gran ciutat on cada poble és un barri i el centre de la ciutat és Dénia. És una llàstima que Dénia vaja sempre a la seua bola, però Dénia és molt important per a la Marina.
La veritat és que tots els partits han participat d’unes polítiques de dispersió de la idea de comarca. Tots els ajuntaments han fet bandera del localisme més accentuat. Només s’ha fet comarca a escala cultural, en temes econòmics, ningú ha volgut saber-se’n res. Tots s’han centrat en les qüestions turístiques locals molt lligades a la construcció. Ben pocs n’han pensat en l’agricultura i en la indústria.
Però clar, d’això que es diu política industrial ningú no n’ha volgut fer, ni la Generalitat, ni l’Estat ni Europa, i així ens va. A l’agricultura li ha passat el mateix.”
[1]Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Antonio Josef Cavanilles. Albatros ediciones. 1981
[2]cronistadegata.blogia.com
[3]cronistadegata.blogia.com
[4]Entrevista a Joan Fornés. Francisco D. González. El Mundo 2 de marzo 2014
[5]Entrevista a Joan Server, presidente ejecutivo y fundador de Rolser. Laia Banús. E-Magazine Ferreterias. 2 Maig 2011.