Carmel Ferragud
El proppassat 12 d’abril, la Mojiganga de Titaigües (o Titaguas), actuava a la plaça Major d’Algemesí. La colla de la Nova Muixeranga havia estat de visita a la petita localitat dels Serrans feia uns mesos i ara era l’hora de rebre’ls a la vila de la Ribera. L’acte tenia lloc dins les II Jornades Josep Marco, mogudes per l’associació L’Ullal Cultural, unes jornades que posen en col·laboració diverses associacions i entitats algemesinenques que tenen com a denominador comú la promoció de la cultura pròpia dels valencians. A més, com que l’alcalde dels convidats i molta altra gent acompanyava la colla, l’ajuntament d’Algemesí s’havia sumat a la festa per tal de fer una rebuda cordial i recordar tan il·lustre visita. Per què cal dir que la Mojiganga de Titaigües només es representa cada set anys i que tan sols ha actuat en tres ocasions fora de la seua vila. Per això tenia especial significació aquell acte.
La plaça Major estava ben plena, entre els veïns de Titaigües que s’havien desplaçat i els veïns d’Algemesí, que volien conèixer de primera mà una peculiar manifestació cultural, unes danses que s’ancoren en un passat incert però que estan més pròximes a nosaltres del que puguem pensar. La Mojiganga és una dansa que es balla en les festes patronals, els dies 7 i 8 de setembre-just els mateixos que a Algemesí- si bé els més majors recorden que durant molt de temps formaven part dels actes de les carnestoltes, almenys fins els anys 20 del segle passat. La Mojiganga la integren setze mossos o mosses, i tres xiquets o xiquetes, anomenats angelets. Van vestits amb saragüells, faixa roja, camisa blanca i jupetí vellutat, amb molt de color. Es composa de deu quadres dividits en dues parts: la religiosa i la profana. Si bé en la primera es mostren composicions amb torres humanes, amb motius com els altars, les handes, l’apoteosi o el “pilón”, el més paregut a una construcció de les que fa la muixeranga, la segona representa els gremis i les activitats quotidianes típiques del camp. Al capdavall, una dansa llarga, per contemplar-la si pot ser assegut, plena de plasticitat i elements curiosos. Tanmateix, acostumats al so del tabal i la dolçaina que acompanyen les nostres danses, es feia estrany sentir els clarinets portant la veu a ritme de tabal. O també l’ús de la guitarra i el cant d’alguna jota per acompanyar el ball.
Amb un valencià impecable -que ja el voldria per als representants públics del nostre país-, un senyor altíssim, endreçat amb la indumentària típica de la “serrania”, em va deixar bocabadat en explicar al públic, amb una claredat meridiana, què estàvem veient, què significava aquella mojiganga, “nuestra joyica”, deia ell. Aquell senyor va fer una al·legat en favor del País Valencià amb una senzillesa i una claredat que poques vegades he sentit. I es va permetre de fer una simpàtica al·lusió al fet que, dissortadament, Canal 9 no cobriria aquell esdeveniment. Però encara em va sorprendre més quan en la visita per Algemesí a la que els vaig acompanyar diumenge de matí, em va demanar per la Casa Cantonera, un espai molt estimat pels que vetlem per la cura de la nostra cultura a Algemesí, i també em demanà pel famós alcalde Joan Girbés, autèntic artífex de la transició o recuperació de la democràcia a la nostra ciutat. Coses que té la globalització: algú, de la serra estant, es preocupa pel que fem i pel que passa a Algemesí, quan molts dels algemesinencs ni se n’assabenten ni se’n volen assabentar…
I què tenen en comú aquells 500 habitants (el seu màxim històric fou de 1.100 en l’any 1900, però l’emigració ha estat incessant des dels seixantes) de l’interior muntanyenc del país, de la serra de Javalambre on el Túria excava la roca, on la llengua que s’escolta al carrer és el castellà, on l’economia tradicional s’ha basat en la ramaderia i les tasques que s’hi deriven, i també la producció de vi, amb un municipi de vora 30.000 habitants de la Ribera del Xúquer, on una terra benigna en la plana al·luvial de Xúquer ha permès una agricultura comercial portentosa, una terra que ha rebut forts corrents migratoris des dels inicis del segle XX, i que pot presumir d’unes vies de comunicació extraordinàries, res a veure amb les dificultats d’accés a la serra (millorades darrerament, això sí)? Doncs, ni més ni menys que l’amor a les seues festes i tradicions. Que Algemesí haja conservat en tot el seu esplendor aquesta joia que és la festa de la Mare de Déu de la Salut, des de fa poc Patrimoni Immaterial de la Humanitat, ja és bastant miraculós, però que un poblet tan petit haja mantingut, consolidat i eixamplat la seua “joyica”, ara amb una altra colla també íntegrament formada per dones, és absolutament inversemblant. Aquesta manifestació cultural ens agermana al voltant del “ball de valencians”, que d’haver restat gairebé en l’oblit afortunadament ha reviscolat per tot arreu en forma de colles que han recuperat un bé patrimonial de primer ordre.
Si voleu que us diga la veritat, sorprèn amb quina facilitat ens hem pogut entendre amb aquella gent, en valencià i en castellà. Si a això li sumem que vàrem descobrir que els vincles amb la gent de Titaigües ja s’havien establert fa temps, doncs hi ha diversos matrimonis entre oriünds d’un i altre poble; que alguns coneixien aspectes de la cultura d’Algemesí que estic segur són desconeguts per a molts veïns; i que a més hi havia una alumna meua de màster entre la colla de visitants que em va reconèixer, jo no, per descomptat, un se n’adona del mal que han fet alguns posant entrebancs on no els hi havia, i entorpint la vertebració real d’un país que més enllà d’un potent eix de comunicació com és la nostra llengua, comparteix també estrets vincles culturals, en aquest cas manifestats en una dansa, un “ball de valencians”.
