El record de Guillem Agulló, als vint anys del seu assassinat, ha vingut a coincidir amb una nova campanya d’amenaces –no d’escraches, sinó d’amenaces de mort– a destacats militants del valencianisme d’esquerra com Mònica Oltra, Enric Morera, Jordi Sebastià o Joan Sorribes. I segurament n’hi haurà molts més amenaçats en altres formacions i plataformes progressistes. No convindria banalitzar aquesta mena d’amenaces pel fet que –afortunadament— no acostumen a dur-se a la pràctica. En si mateixes ja són una agressió intolerable, com les que han viscut quotidianament els familiars i amics de Guillem Agulló des d’aquell moment fatídic. Però encara menys s’hauria d’oblidar que sí que hi ha víctimes anònimes –joves independentistes, militants dits antisistema, immigrants, persones marginals— que sofreixen agressions físiques i fins i tot que són assassinades per grups feixistes que operen amb una escandalosa impunitat. Impunitat perquè ni la premsa majoritària ni les autoritats policials i judicials actuen amb la contundència democràtica que caldria. Assassins d’extrema dreta jutjats i (poc) condemnats acaben impartint cursos de formació policial –estatal i també autonòmica–, d’altres, suposadament “apolítics” continuen militant activament en organitzacions feixistes, dirigents d’aquest món tenen obertes les tribunes en la premsa “normal”… I per a més escarni, en una inversió de la realitat, els responsables de les darreres amenaces acusen les seues víctimes valencianistes de ser “aldeanos” i “fascistas separatistas”. Es veu que aquests feixistes també són “no-nacionalistas”.
Pau Viciano
