Memòria del valencianisme republicà

valenciansime_republica

Pau Viciano

El valencianisme de preguerra, és a dir, el precedent més immediat de les idees i de les iniciatives polítiques que començaren a arrelar als anys seixanta, ja fa un temps que suscita l’atenció dels historiadors i dels sectors compromesos amb el país. I és des del costat de la seua projecció social, de la memòria, que la Fundació Josep Irla s’hi ha afegit amb l’exposició El valencianisme republicà 1837-1977 que, coordinada per Josep Vall, pot veure’s aquests dies a València.

Es tracta d’un itinerari, eminentment divulgatiu però ben documentat, per la història del valencianisme d’esquerra, des del seu origen, ja entrat el segle XX, fins “l’esclat fusterià” de les darreries del franquisme, que suposaria el tancament d’un cicle i l’obertura d’una nova etapa, la del nacionalisme contemporani, minoritari electoralment però capaç de marcar l’agenda cultural i, en bona mesura, la política durant la transició. Però això ja és una altra història, encara inacabada.

L’exposició es remunta al primer terç del segle XIX, a la recerca de les tradicions que confluirien en la configuració d’un valencianisme cultural i polític que compartiria els referents emancipadors republicans. Podria qüestionar-se fins a quin punt és legítim aquest exercici retrospectiu, la recerca de la genealogia d’unes idees i d’unes organitzacions seleccionant uns fils de continuïtat, de vegades més aviat tènues, i deixant en segon pla d’altres derivacions de major incidència en la societat de cada època.

La història del valencianisme republicà, cal remarcar-ho, no és tota la història del valencianisme, ni ha de fer oblidar que només era una rama minoritària del conjunt del republicanisme que va arrelar al País Valencià. A la pregunta de si aquesta mena de “narrativa” seria un abús de la història, podem deixar que responga un historiador de la significació de Pierre Vilar: “és legítim cercar en el passat els factors constitutius de la personalitat política col·lectiva actual”. Això ho deia referint-se a la consciència nacional dels catalans contemporanis, però podria aplicar-se als sectors de la societat valenciana que, encara que fos de manera minoritària, començaven a seguir un camí semblant. Amb la reserva, evidentment, que aquesta incursió en el passat no caigués ni en visions teleològiques ni en l’anacronisme.

El recorregut històric pel valencianisme republicà que ens proposa l’exposició, malgrat les inevitables simplificacions didàctiques, evita aquests perills. Comença remarcant el paper de la premsa popular en valencià i les aportacions cultes de la Renaixença com a elements inicials d’una tradició que confluiria, molt després, en la constitució d’un valencianisme republicà. Però d’això no es desprèn que, ni necessàriament ni exclusivament, aquests precedents haguessen de desembocar en el valencianisme de preguerra ni, encara menys, en la figura de Joan Fuster. Tampoc no s’atribueix a personatges com Josep Maria Bonilla o Teodor Llorente la qualitat de “valencianistes”, ni tan sols de “regionalistes”, que no ho eren. Però sense la seua aportació no hauria estat possible ni el regionalisme ni el nacionalisme valencià. En aquest sentit, en seguir el fil argumental central, no s’exploren les altres evolucions del liberalisme del segle XIX ni de la Renaixença, que com tan bé sabem donà lloc a idearis i polítiques molt diferents del valencianisme republicà.

L’exposició té una vocació eminentment constructiva, valorant en positiu les aportacions diverses que van anar configurant una consciència valenciana unida a les idees progressistes que representaven els valors republicans i les formes de mobilització popular. En aquest sentit, contribueix a bastir una memòria col·lectiva en què l’aspiració a la modernització social i al progrés no duia aparellat el peatge de renunciar a les pròpies arrels històriques i culturals. L’exposició ajuda a rescatar d’un relatiu oblit les primeres formacions polítiques que unien aquests dos eixos –el nacional i el social— i que, ja als anys trenta, aconseguiren capgirar l’hegemonia del valencianisme conservador, fins assolir, sobretot ja iniciada la guerra, responsabilitats de govern. L’experiència política d’aquest nou valencianisme d’esquerra quedaria estroncada per la victòria franquista, però, tot i les seues ambigüitats i insuficiències, alimentaria una resistència que només pogué ser cultural i que, per camins tortuosos i no exempts de tensions, donaria lloc al “nou valencianisme” dels anys seixanta.

El mateix Fuster pogué fer judicis potser massa sumaríssims del valencianisme de preguerra, a causa de les seues insuficiències de tota mena, però no deixava de sentir-se hereu de la jove generació dels anys trenta, i fins i tot de Llorente, al qual no s’està de criticar fins al sarcasme, però en qui reconeix el mèrit d’haver inoculat uns decisius “gèrmens de lucidesa” a l’hora de plantejar-se els usos cultes de la llengua i de refer els lligams amb el Principat i les Illes. Fuster, s’ha dit, va ser un “hereu revoltat” d’una tradició que tenia, entre les seues línies principals, el valencianisme d’orientació republicana.

De fet, en certa manera, en culminar l’itinerari històric en l’època de “l’esclat fusteria”, l’exposició reivindica el valencianisme de preguerra –i especialment el d’esquerra— com una part fonamental del que ara ja pot considerar-se la “tradició fusteriana”. Massa sovint l’interès per aquell valencianisme ha estat motivat per la voluntat de contraposar-lo a Fuster, per legitimar certes revisions de l’anomenat “fusterianisme” amb la memòria, fins i tot magnificada, de l’ideari i dels assoliments polítics anteriors a la guerra civil i, sobretot, anteriors a l’assagista de Sueca. Però, en realitat, els plantejaments radicals i polèmics que s’atribueixen a Fuster –el catalanisme, l’esquerranisme, fins i tot la indiferència religiosa— poden trobar-se en el valencianisme cultural i polític republicà. El que canvia és el rigor i la contundència de la proposta i, sobretot, el context social i polític de l’època. Però això ja queda més enllà de l’exposició, i no sols per l’àmbit cronològic. La victòria franquista clausurava abruptament el valencianisme republicà pròpiament dit: el que vindria després, construït amb les valuoses restes del naufragi, seria alguna cosa semblant però diferent alhora.

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER