Ferran Requejo
Per tal de solucionar un problema, sembla que una condició important és procurar definir-lo bé. I definir bé un problema, especialment en l’àmbit polític, requereix fer, com a mínim, tres coses. En primer lloc, saber triar quina és la qüestió bàsica o decisiva a considerar. Òbviament, a més d’aquesta qüestió n’hi hauran d’altres –de caràcter econòmic, social, cultural que s’entrellacen amb la primera, però resulta improcedent barrejar-les totes d’entrada.
En segon lloc, definir un problema implica saber caracteritzar-lo amb la màxima precisió possible. Això requereix tant un acurat tractament conceptual com incloure totes les dades empíriques que li són rellevants. I en tercer lloc, cal saber on dirigir-se per buscar les possibles solucions, tant en l’àmbit de la teoria com en el de la política comparada (Isaiah Berlin ja deia que les preguntes que es formulen en filosofia o en ciències socials només són intel•ligibles si sabem on anar a buscar les respostes).
La principal qüestió de fons en les democràcies plurinacionals és, potser, la del seu demos. En casos com Bèlgica, Canadà, el Regne Unit o Espanya, aquest repte es pot resumir en l’expressió: “una democràcia, diversos demos nacionals”. Les regles dels estats de dret d’aquests contexts, si volen ser justos (i sobreviure) han de donar resposta a aquest repte en els drets individuals i col•lectius, en la divisió de poders, en les institucions i procediments de decisió (reconeixement, cotes d’autogovern en l’àmbit intern i internacional, regulacions asimètriques, drets de vet, etc). Alexis de Tocqueville assenyalà, a la primera meitat del segle XIX, que la “tirania de la majoria” constituïa un dels principals perills de les democràcies. Aquest perill té una clara concreció en el pluralisme nacional d’aquells estats.
La majoria dels ciutadans de Catalunya i les seves institucions han interioritzat que la independència és possible. Ara l’han de fer probable”
¿Quines són les respostes que ofereix la política comparada per tractar de superar aquest repte? Es resumeixen en tres models: confederalisme o federalisme plurinacional, institucions de consens (consociatives) entre majories i minories permanents (Bèlgica, Suïssa), i regles per la secessió. Es tracta de solucions que poden establir-se per separat o bé combinar-se entre sí. En tots els casos el que s’apunta són fórmules que facilitin un “escut de protecció” a las minories davant les decisions, procediments i pressions de les majories nacionals. Es tracta, doncs, més d’un repte de protecció liberal de les minories que d’un repte democràtic de participació d’aquestes en les institucions de l’estat. La política comparada també mostra que la solució més adequada depèn de cada cas concret (història, situació internacional, tipus de cultura política, secessió majoritària, etc).
En el cas espanyol, els dos primers tipus de solucions s’han revelat impossibles d’establir. La cultura política dels dos principals partits nacionalistes espanyols (PP, PSOE) no permet arribar a aquest tipus de solucions. De fet, tant les concepcions unitaristes i de conservadorisme tradicional del PP, com les jacobines i uniformistes del PSOE reflexen un fons cultural comú, intel•lectualment i moralment desfasat, i gens pluralista en termes nacionals.
Aquest és un tema estructural. Afecta al marc conceptual i pràctic des d’on aquells partits pensen la democràcia. La situació política actual reflexa un contrast entre dues visions sobre el que ha de ser un estat de dret en una societat plurinacional del segle XXI. Es tracta d’un contrast, de moment irreductible, entre una visió uniformitzadora –fins i tot quan planteja preteses “reformes federals”, i una visió de canvi independentista donada la impossibilitat pràctica de procedir a un verdader reconeixement i acomodació política de Catalunya, en tant que realitat nacional diferenciada, en el marc polític espanyol.
A Catalunya, l’optimisme polític ha acostumat a administrar-se amb comptagotes; el pessimisme a paletades. Tanmateix, bona part dels ciutadans del país han començat a fer una revolució intel•lectual i pràctica semblant a la que fa uns anys va fer el Barça: establir un model i un projecte propi, i vèncer l’històric pessimisme i les seves derivades (fragmentacions ideològiques, minifundismes organitzatius, etc).
La política catalana sembla apuntar que les generacions actuals han decidit fer antiquada la reflexió escèptica de Gaziel fa més de quatre dècades (Història de ‘La Vanguardia’): “Cal no perdre mai de vista que el sentiment catalanesc és una realitat vivíssima, probablement indestructible però difusa, passiva, sense nervi, que només sorgeix i actua en rars moments excepcionals i sempre –això és terrible!-, no pas per propi impuls i vigoria, sinó burxada i ferida per exteriors ofenses. És la injustícia aliena el que la mou, més que la consciència de la justícia pròpia”.
Ho comprovarem en el proper trienni (2014-2016). Venen temps interessants, d’història oberta, de marcs internacionals. Potser seran temps poc lírics, salpebrats amb una èpica continguda, quasi estoica, i que caldrà gestionar amb molta racionalitat, a vegades amb contundència i, sempre, amb molta intel•ligència emocional. Retinguem a R. Aron: “Malgrat haguem perdut el gust per les profecies, no podem oblidar el deure de les esperances”. La majoria dels ciutadans de Catalunya i les seves institucions han interioritzat que la independència és possible. Ara l’han de fer probable. I després, irreversible.
