Tenim penes, sí; però també motius per a brindar a tudo

Enfront de la pantalla, amb la pretensió d’escriure aquesta columna, vaig recordar haver llegit feia un parell de dies a un reconegut col·lega, professor d’economia ell, qui des de la tribuna del diari El País es preguntava, com hem pogut caure tan baix?

Es referia Andrés García Reche a la nostra terra. I un servidor, -ai!, la deformació professional-, no va poder evitar recordar automàticament aquella cèlebre pregunta del Zavalita vargallosià: en quin moment es va fotre el Perú?

Una vegada més, una setmana més, em vaig veure en el roda i volta de la crisi, de la corrupció, de la deriva cada vegada més superba i més autoritària del govern del Partit Popular, en les penes i en els dolors de la falta de treball… i llavors vaig dir no. No. No em dóna la republicana gana –em vaig permetre- d’escriure en aquesta ocasió sobre ràbies i impotències. I vaig decidir quedar-me amb la tesi d’arrencada de l’amic economista, la que antecedeix a la pregunta: “som una regió situada a la vora del Mediterrani, amb un clima envejable, i una tradició agrícola, turística, industrial i artística, única a Europa”.

Així és. No ho oblidem, fins i tot en aquests moments difícils.

És cert. Cal dir-ho i els qui em lligen des de lluny han de creure-ho perquè és veritat. Quan un ha tingut la sort de viatjar per Europa i per Amèrica, la del nord i la del sud, està en condicions de donar gràcies als déus per haver tingut la sort de poder obrir els ulls ací, com cantava Lluís Llach. Quan, a més, ha tingut el privilegi de rebre com a amfitrió a amics i col·legues de tants països del món que, literalment, s’han enamorat de la nostra terra i de moltes de les nostres pautes quotidianes, és més conscient encara del que tenim i potser no valorem adequadament.

És per això que aquesta columna s’ha titulat com resa més amunt. I per a poder brindar vull aprofitar fragments d’un text d’una benvolguda amiga brasilera, nordestina, professora de teoria de la literatura, Ana Adelaide Peixoto Tavares. Ana va visitar intensament València en l’estiu de 2012 per raons acadèmiques i personals, i a la seua tornada a João Pessoa va escriure, lògicament en portuguès, un post en el seu blog. És d’ell que –respectant la llengua original- prenc un parell de pinzellades sobre les vivències que Ana va anotar.

Va escriure: [En] Valência, cidade com história milenar (…) a convivência entre cidade antiga e cidade moderna tem seu charme em proporções estonteantes, o que faz de Valência, uma cidade dos contrastes (…) 

[Visitamos] O Parque Nacional de Albufera, uma paisagem emblemática de grande valor econômico e ambiental; posto esse de córregos, riachos, arrozais, entrepostos, lagos, pântanos, e alagados. E num barco grande, lá íamos nós, conduzidos por um Ishmael valenciano, que tinha no seu cão de guarda, um cachorro muy simpático e inteligente, a missão de latir, rosnar, rodear o barco, e se alvoroçar quando à beira parávamos. O por do sol se impunha no horizonte em tons magenta, e, uma fresca mais fria nos arrepiava (…)

Ufa! Quando enfim “estacionamos”, vi um lugarejo campestre e longínquo, com pescadores sentados em volta da praça a jogar baralho, vozes cortando o silêncio da noite, que já alta…nos guiava. El Saler, um restaurante lindo e típico [en El Palmar], nos esperava em noite de gala. (…)

Fomos no primeiro andar do restaurante-casa, para ver seu dono a maestrar três panelas gigantes de Paellas: Uma valenciana legítima (com os sabores do frango e do coelho); outra de frutos do mar, e outra de arroz negro. Tudo em ritual: hora de mexer, de por o açafrão, de pingar, de tirar, de soltar, e de servir. Confesso que mergulhei inadvertidamente nas três. Quando se trata de experimentar coisas e comidas, sou selvagem! E entre um gole de vinho, e uma garfada dos arroz que tinha acabado de ver nas águas, e os cheiros de peixes e pescados variados, brindamos a tudo.

És només un exemple, però és representatiu. Així ens veuen, valorant immensament molt del que nosaltres tenim. Sabem que hem caigut, que estem malferits però que eixirem d’aquesta. Amics i col·legues que ens visitaran seguiran trobant en la nostra terra un lloc al que sempre voldran tornar. Tenim penes, sí; però també motius per a brindar a tudo. Permetem-nos avui aquest respir.

Publicat en el bloc Escriure en l’aire