Josep M. Boixareu
La independència no és un objectiu de quatre eixelebrats que somien truites i que de sobte s’han adonat que ara és el moment d’aprofitar la crisi econòmica i el desprestigi de les institucions espanyoles per aconseguir-lo. És un objectiu dels catalans des de fa segles i el qui no s’ho cregui que repassi o estudi una mica d’Història. El Tri-centenari del 1714 és una oportunitat per recordar el maltractament, per dir-ho fluixet, rebut de l’Estat espanyol, amb borbons inclosos, però la cosa no s’acaba aquí, ni potser és el motiu més important per aquesta revolta popular, cívica, democràtica i majoritària que ha sorgit dels ciutadans de Catalunya i que les urnes han confirmat. És una suma factors acumulats que fan vessar el got de la paciència i obren els ulls i el cap sencer d’un poble que vol viure millor en tots els sentits. No és tan sols aquella qüestió identitària que tant menyspreen els botiflers (els que anaven amb Felip V) d’aquí i els imperialistes d’allà. És això i molt més.
El “molt més”, el voler viure millor en tots els sentits, vol dir la construcció de bell nou d’un Estat que vetlli realment pel benestar dels seus ciutadans, siguin de la procedència que siguin, pensin el que pensin i parlin la llengua que parlin. Tot això podent decidir sempre el seu futur, estar més a prop dels que ens governin i sentir-se lliures en un país amb estat propi però que vol construir un futur comú de benestar amb els seus veïns més propers i llunyans. L’Estat espanyol no ha de ser el nostre enemic sinó el nostre aliat dins d’Europa i el món. Espanya ha de poder tirar endavant sense Catalunya però amb Catalunya al costat. Tots dos ens necessitarem, però cadascú aportarà el que pugui al bé comú des de la respectiva sobirania. Tan de bo els espanyols poguessin viure millor sense “el problema catalán” al damunt. Aquest “problema” estem decidits a resoldre’ls-hi.
El catalans, però, també tenim dret a resoldre els nostres problemes. Tenim el nostre seny i aquest ens permet saber que la independència no ens ho resoldrà tot ni de cop i volta, però sabem millor com resoldre les nostres necessitats nosaltres mateixos que no pas esperant que des de Madrid facin veure que ens fan almoines amb els nostres propis recursos. Amb aquests recursos nostres que van i no tornen i que estan quantificats per experts de la màxima credibilitat, podríem pagar tot allò que ara notem a faltar: una educació amb més recursos per poder preparar i reciclar més i millors ensenyants amb les necessitats físiques i tècniques necessàries, una sanitat amb més recursos humans i materials que pogués atendre més eficientment, encara, els malats, una atenció més digne a les persones dependents i els seus familiars. En un altre ordre de coses, poder disposar d’unes infraestructures de comunicació pròpies d’un país amb una gran capacitat de desenvolupament i amb una gran voluntat d’equilibri territorial. Tot plegat, sense pretensió d’exhaustivitat, amb una administració pública eficient en tots els àmbits i al servei dels ciutadans. I, quelcom també molt important que permetrà el bastiment d’un estat de bell nou: una justícia realment independent i eficient. Un nou estat on els tres poders, legislatiu, executiu i judicial siguin independents. L’objectiu sobiranista és constituir un estat social en el que la igualtat d’oportunitats sigui una realitat per a tothom i on la pobresa pugui ser pràcticament eradicada.
Això no és la carta als reis, és el que ara no tenim i necessitem. Tothom se’n hauria d’adonar i creure que un millor benestar i una millor justícia social és possible si ho podem fer nosaltres mateixos i amb tots els recursos que generem, sense haver de dependre de governants que no ens entenen o no ens volen entendre. Sense barallar-nos; insisteixo, al contrari, establint una col·laboració de tu a tu i no d’una dependència gairebé colonial que ens té lligats de mans i peus i que ens escatima els nostres propis recursos com es fa amb les colònies. No volem seguir pidolant, volem el que és nostre i la llibertat d’administrar-nos per millorar el benestar dels ciutadans de Catalunya.
Quan haguem decidit el nostre futur, perquè el decidirem, els estats europeus i de més enllà s’hauran de pronunciar i ho faran en funció de raons de tot tipus i si no en tenen prou amb les aquí exposades, els haurem d’explicar o recordar que, endemés, som una nació amb una Història mil·lenària i una llengua i cultura pròpies, que som un país integrador i que volem viure lliurement, en pau i en col·laboració amb tothom que ho vulgui, començant pels nostre veïns.
Publicat a El 9Nou
