Joan Romero
Fa molt temps que aquells que diuen que ens governen han anat massa lluny en massa coses. Sens dubte el tancament de la RTVV ha causat una ferida molt profunda en un ampli cos social. Simbolitza el final brusc i traumàtic d’un consens bàsic, la ruptura d’un fil invisible que unia una Comunitat política amb llengua pròpia. Però també han trencat consensos bàsics en educació o en sanitat. Per exemple.
El tancament de RTVV, les conseqüències del qual en terreny judicial encara són una incògnita, simbolitza i sintetitza tot un estil de govern: consisteix a rebre una cosa equilibrada, ben orientada i sostenible i convertir-la, com a conseqüència de decisions erràtiques o equivocades, en un servei o una institució fallida. El que ha passat amb RTVV és el mateix que han fet amb la Generalitat Valenciana en el seu conjunt en menys de vint anys.
Una altra RTVV és possible. Una RTVV professional, moderna i bé dimensionada. Però haurà de ser impulsada per actors polítics i socials diferents d’aquells que han provocat un dels majors desastres a aquest País. Un desastre en el qual el tancament de RTVV no és més que una mostra de tant desgovern, de tant robatori, de tant balafiament, de tanta immoralitat, de tanta corrupció, de tanta incompetència, de tanta estupidesa.
Em sembla pertinent recordar ací la tesi del que fóra professor emèrit en Berkeley, el gran historiador Carlo M. Cipolla en el seu conegut pamflet escrit en els anys setanta titulat Allegro ma non troppo, així com el text de Giancarlo Livraghi sobre El poder de l’estupidesa, sengles lectures que els recomane, si no ho han fet encara.
Deia el professor Cipolla que hi ha una Tercera Llei Fonamental (o llei d’or) que “pressuposa, encara que no ho enuncie explícitament, que tots els éssers humans estan inclosos en una d’aquestes quatre categories fonamentals: els incauts, els intel·ligents, els malvats i els estúpids (…)”.
“El malvat perfecte és aquell que amb les seues accions causa a un altre pèrdues equivalents als seus guanys. El tipus de malvat més habitual és el lladre (…)”.
“Una persona estúpida és una persona que causa un dany a una altra persona o grup de persones sense obtenir, al mateix temps, un profit per a si, o fins i tot obtenint un perjudici. (…). Com ocorre amb totes les criatures humanes, també els estúpids influeixen sobre altres persones amb intensitat molt diferent. Alguns estúpids causen normalment només perjudicis limitats, però hi ha uns altres que arriben a ocasionar danys terribles, no ja a un o dos individus, sinó a comunitats o societats senceres (…)”.
“El segon factor que determina el potencial d’una persona estúpida procedeix de la posició de poder o d’autoritat que ocupa en la societat. Entre els buròcrates, generals, polítics i caps d’Estat es troba el més exquisit percentatge d’individus fonamentalment estúpids, la capacitat dels quals de fer mal al proïsme ha estat (o és) perillosament potenciada per la posició de poder
que han ocupat (o que ocupen).” (Fi de la citació).
Seguint la tesi de Cipolla, en un text premonitori del que ha passat en aquest País, alguns malvats i una legió d’estúpids (posen-li vostès rostre en cada cas) han corroborat la seua tercera llei fonamental o llei d’or: han causat un perjudici tal vegada irreversible al seu País sense obtenir cap guany polític per a si mateixos.
Avui, després de quasi 20 anys de governs conservadors, aquest País està intervingut, ha perdut la capacitat de dirigir les palanques de la recuperació econòmica, especialment el seu sistema financer propi. És un País incapaç de fer sentir la seua veu, fins i tot per a demanar allò que en justícia li correspon, com un millor finançament. No s’han ocupat del teixit industrial, i sectors estratègics com el turisme o el sistema agroalimentari competeixen tot sovint malgrat el govern, i el sistema públic universitari es manté amb respiració assistida.
És un País en fallida, desequilibrat econòmicament, fracturat socialment, humiliat culturalment, sense autonomia política, on les seues elits polítiques en el govern, amb els seus continus episodis de corrupció i imputacions, fins i tot dificulten l’activitat d’empresaris i professionals honestos que han de seguir exportant malgrat un entorn institucional tan advers. Cert que alguns dels seus representants, amb els seus silencis i complicitats han contribuït també a conduir-nos a la fallida econòmica, a l’augment de les fractures socials i a una crisi política i institucional de conseqüències imprevisibles. Condició necessària, naturalment, ha estat també l’ampli suport ciutadà que ha revalidat majories al partit conservador.
Aquesta gent que diu que ens governa, que es diuen liberals, en realitat són una versió, pobra i falsejada, del liberalisme. Són ultraconservadors tan radicals com ignorants o estúpids. El rostre d’una dreta autoritària, clientelar, amoral i cínica, que no creu en res, que s’embolica hipòcritament en la bandera regional alhora que és incapaç de defensar allò que és nostre i que realment importa. Que està venent el País per lots, no solament RTVV. Que no defensa valors sinó interessos privats, sovint inconfessables i opacs.
Una dreta que no té empatia, que s’obsessiona per polaritzar a la societat, que està incapacitada per a l’acord i el pacte. Que amenaça, que estigmatitza, que forma expedient, que sanciona, que redueix els espais d’expressió, que reprimeix. Que és capaç fins i tot de vulnerar alguns principis, com el de la defensa activa de la llengua pròpia, tancant l’únic mitjà públic d’expressió a tot un poble al mateix temps que anuncia experiments folklòrics de foment de “Cultura del poble”.
Fan una curiosa interpretació del liberalisme. Argumentant de forma interessada i moltes vegades falsa, que la gestió privada és més eficient, consisteix a lliurar al sector privat, molts d’ells amics o grups de pressió, les parts rendibles de l’Estat de benestar, convertint drets en mercaderies i ciutadans en clients i usuaris. Naturalment mentre que són rendibles. Quan deixen de ser negoci, acudeixen en socors dels amics compensant, rescatant, estatalitzant o renegociant clàusules de contractes en nom del govern amb els impostos de tots els ciutadans. Socialitzant les pèrdues, en definitiva.
Per a aquests liberals “castissos i provincians” segueixen vigents aquelles velles receptes de Reagan pronunciades al seu discurs de presa de possessió en 1981 (“Abans se sostenia que l’Estat era la solució; avui sabem que l’Estat és el problema”) i de M. Thatcher en aquella entrevista de 1987 «No existeix una cosa anomenada societat, existeixen homes i dones individuals i existeixen famílies, i els governs no poden fer res sinó a través de les persones, i són les persones els qui han de cuidar els uns dels altres».
Una dreta radical obsessionada amb retallar drets i jibaritzar la democràcia fins a reduir-la a una grotesca caricatura. El cas de RTVV pot ser encara més dramàtic: arruïnar un mitjà, clausurar-ho i procedir a la seua improvisada liquidació lliurant la freqüència, el patrimoni i les despulles encara rendibles a qualsevol. Com han lliurat la part del sistema públic de salut que és negoci, o com han arruïnat Bankia, la CAM o el Banc de València per a després vendre-ho a un preu simbòlic. Es tracta d’un full de ruta suïcida: privatitzar mentre tinguen temps, menysprear l’autonomia política i retallar drets i llibertats Pot haver-hi major indignitat? Pot haver-hi major estupidesa?
Hi hagué un temps en el qual els de la meua generació eixien de les presons franquistes per a ocupar responsabilitats polítiques. Avui, molts responsables polítics fan el camí invers: es veuen obligats a abandonar la política per a ingressar a la presó i uns altres utilitzen les institucions democràtiques per a fer-se “constitucionalment immunes”, en paraules del professor Ermano Vitale, atrinxerant-se en els parlaments per a eludir l’acció de la justícia, emparant-se en l’anacrònic i intolerable privilegi d’aforament. Amb alguna imatge que ho diu tot: els mateixos diputats que sol·liciten l’indult per a un dels seus condemnat per un tribunal de justícia, voten dies després a favor del tancament de RTVV en perjudici de tots.
No solament no són capaços de respectar-se a si mateixos, sinó que erosionen greument el prestigi d’institucions democràtiques i falten al respecte a tota una comunitat política que pensa diferent però que comparteix elements essencials. Com la seua llengua pròpia i la dels seus avantpassats.
Han tingut el seu temps, quasi vint anys, i han fracassat. En aquest nou temps que es comença a albirar és imprescindible el compromís d’una àmplia majoria social que no integre tan sols els sectors progressistes sinó que vaja més enllà. Espere que molts ciutadans de bé que se senten progressistes i molts altres amb valors conservadors, però igualment ciutadans de bé, contribuïsquen d’aquí a uns mesos a recompondre, a reconstruir els nous fonaments de la dignitat, de l’autonomia, de l’honestedat i de la transparència. Perquè només sobre aqueixos fonaments es pot construir una societat decent i orgullosa i una economia sanejada i sostenible.
Serà així com es podrà retornar l’esperança a una societat maltractada, precaritzada i atemorida a la qual han arrabassat en bona mesura l’orgull i l’esperança. Especialment a aquells joves que no van votar la Constitució, que solament han conegut la democràcia i que en la democràcia tenien dipositades totes les seues il·lusions i anhels. I en canvi, se’ls mostra com a única eixida la porta de la desocupació, de la precarietat, de l’anomia social o de l’emigració.
En un nou temps polític una altra RTVV serà possible. Com serà possible una altra forma de gestionar l’economia i l’ocupació. De cuidar-se de l’educació o de la salut o de tanta gent que es troba a la intempèrie. De recuperar la dignitat de la llengua i la cultura, d’aconseguir que aquest País recupere la seua reputació. Que no s’identifique aquest País amb la corrupció. Que no ens obligue a haver de respondre a la pregunta maleïda i inevitable ¿Què passa a València?
Després de desenrunar tanta ruïna i tanta brutícia, tanta incompetència, tanta estupidesa i tanta corrupció, serà el moment d’ocupar-se de l’economia, de les polítiques socials, de la llengua, de com recuperar la dignitat d’aquest País prostrat i “menystingut”. Demostrant amb fets que els governs s’ocupen dels problemes de la gent, de garantir la igualtat d’oportunitats en una societat que és desigual, de fer de l’honestedat i de la transparència en la gestió una qüestió de principis, de fer de l’espai públic un lloc de convivència en el qual es respecten i es defensen drets fonamentals.
Serà el moment de donar sentit a un pilar bàsic de l’Estat de Benestar perquè és un dret fonamental i garantia de qualitat de democràcia: el dret a la informació a través de mitjans públics integrats per periodistes que si des del poder o els seus voltants els obliguen a triar entre nòmina o dignitat, trien dignitat.
La dignitat és l’únic actiu innegociable, insubornable que té un periodista. Periodistes que no confonguen mai informació amb propaganda. Respectuosos amb aquella vella definició feta per Horaci Verbitsky: “periodisme és difondre allò que algú no vol que se sàpia, la resta és propaganda”. Periodistes conscients de la seua gran responsabilitat social envers els seus conciutadans. Periodistes amb la mirada neta. Com ho és la d’aqueixes noves generacions de periodistes que es formen en la nostra universitat i als quals ara se’ls tanquen, encara més, oportunitats professionals.
Periodistes que compten amb estatuts de redacció o altres mecanismes legals que faça possible treballar amb plena autonomia en uns mitjans públics i en valencià. On l’única obligació siga cercar la qualitat d’una informació veraç i contrastada. Elaborada en llibertat, amb total independència i amb la ferma determinació de denunciar qualsevol intent d’intromissió, de pressió, d’amenaça, de suborn, d’humiliació. De violació, física o metafòrica, de la seua intimitat i de les seues conviccions profundes. Siga qui siga qui governe i on estiga realment el poder. En cas contrari sempre serà millor denunciar i marxar. Així, com en qualsevol altra situació en la vida, es preserva l’únic intangible innegociable que tenim com a individus, com a ciutadans i com a professionals: la dignitat. Estic segur que amb un nou govern aquesta televisió i ràdio públiques seran possibles, viables i sostenibles.
Hi ha desenes, centenars de periodistes i professionals que saben molt bé com fer-ho. Com també hi ha una part molt àmplia de la societat valenciana, no solament del món de les esquerres, que també sent la pèrdua d’una peça essencial per a contribuir a la vertebració d’un País encara invertebrat i que manifesta un tebi sentiment de pertinença a un projecte col·lectiu. Per açò, a més dels sectors progressistes, pense també en els milers d’electors conservadors que se senten valencians i fins i tot que són valencianistes i senten ràbia i impotència perquè gent sense formació, sense sentiment de pertinença i sense vergonya els han arrabassat alguna cosa essencial.
Si volem recuperar el fonamental de tot açò, l’essencial d’un projecte suggestiu de convivència, hem de convèncer a una majoria social no solament que molts d’aquests que ara ocupen les institucions són indignes per a governar aquest País, sinó que és possible fer-ho d’una manera molt diferent i que val la pena intentar-ho. En cas contrari, si revalidaren la seua majoria en les urnes, tot el que ens ocórrega encara serà poc.
Són temps de compromís cívic. Per mera qüestió de dignitat individual i col·lectiva. Entre totes i tots, i de tots els colors, serem capaços de fer-ho. Solament de nosaltres depèn.
València, 12 de desembre de 2013
[Text de la intervenció en el debat “Una altra RTVV és possible” celebrat a l’Aula Magna de la Universitat de València el 12 desembre 2013]
(*) Joan Romero és professor universitari i membre de la plataforma Valencians pel Canvi
