Manuel S. Jardí
No m’esperen a l’anomenada processó cívica del 9 d’octubre. D’unes altres convocatòries em puc esborrar per dissidència o manca d’entusiasme. O afegir-me, ocasionalment, en funció de les complicitats o els objectius compartits. Però de la passejada entre l’ajuntament de València i l’estàtua eqüestre de Jaume I, molt visitada pels estornells i altres aus de pas, a mi que no m’esperen. Mai. Sempre he tingut clar que allà no se m’ha perdut res. Ni tan sols en el cas hipotètic i absolutament improbable que fos regidor d’aqueix ajuntament, acceptaria participar en un acte tan hipòcrita. A més a més, procure triar les companyies amb qui compartir una festa. Establerta aquesta premissa, confesse que mai no he entès per què aquells representants polítics que s’adscriuen a l’esquerra –també en diversos graus i intensitats- hi participen d’aquesta aventura, breu però intensa i, sobretot, arriscada. Ho fan, a més, intentant aparentar un entusiasme que sovint esdevé una demostració personal i col·lectiva de patetisme, com queda ben palès a les imatges de les retransmissions televisives. I si l’entusiasme és de debò, aleshores calen urgentment proves d’antidopatge o, millor encara, unes quantes sessions de teràpia psicològica.
Des del colp d’estat més conegut com la “batalla de València”, aquest recorregut, breu i accelerat, ha sigut refugi de feixistes, indigents intel·lectuals i autoritats diverses. Per als representants democràtics, quan el PP no ha ostentat el poder –o tot el poder-, també ha sigut un calvari. Ni la democràcia formal ni la Constitució vigent han garantit la integritat ni el respecte pels participants de l’esquerra, sovint a mercè dels excessos d’una turba al servei del règim. Pensar que desfilar davant una senyera decimonònica –assumida pels vençuts en la derrota de la transició i exemple de falsificació històrica i de claudicació- comportarà vots, reclama molta audàcia demoscòpica. I si tampoc no ets un dels seus, ja em diràs on està el negoci. Fa la impressió que es tracta d’un tribut al masoquisme, un acte d’humiliació voluntària perquè la dreta valenciana, que és la dreta non plus ultra plena de corruptes, avalue la bona conducta de l’esquerra tolerada. Fóra necessari algun estudi acreditat que determine l’estructura social dels participants, tant els qui desfilen, com els qui vigilen des de les voreres
Hi ha, per fi, la parada a la Basílica. I què tindrà que veure la Mare de Déu amb el Dia Nacional del País Valencià, devaluat com tants altres significats a dia de la Comunidad Valenciana? Ni tant sols quan algun equip de futbol ofrena contra natura el trofeu a la Geperudeta, ha rebut compensació en forma de títols en la classificació de la temporada següent. Resoldrà la Mare de Déu dels Desemparats els greuges financers del País Valencià, augmentats per la incompetència dels que controlen -i gaudeixen- la processó? Qüestió de fe. Tanta, si més no, com esperar alguna recompensa electoral per la desfilada o alguna mostra de simpatia per part de la gent malcarada que vigila o acompanya el seguici. Cada 9 d’octubre, la processó anacrònica i la pregunta sense resposta: Això és precís?
Publicat a La Veu del País Valencià (9 d’octubre de 2013)
