Sebastià Alzamora
Benvolgut Javier:
Em dispensaràs que faci servir el recurs de la carta pública per adreçar-me a tu. És una forma una mica intempestiva de comunicar-nos, ja ho sé, però honestament no he sabut trobar-ne cap de millor. Tu i jo no tenim cap relació d’amistat íntima, però sí que som col·legues cordialment i reiteradament saludats. Tots dos tenim en comú les identitats mixtes: tu ets gironí i fill d’extremenys, i jo sóc mallorquí i nét d’almeriencs. D’això se’n pot fer un problema, o bé un avantatge. Crec que tu has optat sempre per la segona opció. La realitat és múltiple, com sabem tots. I tots sabem també que ningú parla o escriu un idioma en detriment d’un altre: no hi pot haver res de més idiota que això, encara que alguns politicastres ho defensin. Tothom parla l’idioma que ha après de casa seva, i no hi ha res més normal que això. Per aquest mateix motiu, és encara més difícil d’entendre que algú es posi en contra de la diversitat lingüística, cultural i ideològica, com fa l’actual govern espanyol de Mariano Rajoy.
Per això mateix, Javier, per les teves indubtables mostres de respecte a la llei i a la pluralitat cultural i idiomàtica, resulta difícil d’entendre el teu article publicat ahir al suplement dominical del diari El País sota el títol “Democracia y derecho a decidir” que, vist el contingut, s’hauria d’haver titulat El dret a decidir és antidemocràtic. Aquesta és la idea que sembla que suggereixes, i la reiteres diverses vegades al llarg de l’article.
Naturalment, tens tot el dret d’expressar que ets partidari de la unitat territorial d’Espanya, amb Catalunya a dins. Només faltaria. Jo penso que senzillament cal donar a la ciutadania catalana, a la qual tu també pertanys, l’oportunitat de manifestar-se a les urnes. Per altra banda, som uns quants els que defensem amb convicció que la cultura feta a Catalunya en castellà també és cultura catalana. Però també depèn de vosaltres que deixeu de patir la síndrome del qui se sent perseguit a casa seva.
En el teu article ho planteges d’una manera massa crua, impròpia de qui ha escrit un llibre com Anatomía de un instante: “ se puede ser demócrata y estar a favor de la independencia, pero no se puede ser demócrata y estar a favor del derecho a decidir, porque el derecho a decidir no es más que una argucia conceptual, un engaño urdido por una minoría para imponer su voluntad a la mayoría“.
Em sap greu, Javier, però no ho entenc. Per quins set sous el dret a decidir és una argúcia minoritària? ¿No seria més raonable fer el referèndum, a fi d’aclarir què és i que no és majoritari, avui, a la societat catalana? ¿No creus que els teus arguments s’acosten perillosament a l’obstruccionisme democràtic d’aquesta dreta espanyola de la qual se suposa que abomines? No ho sé, m’agradaria que en parléssim un dia amb tranquil·litat, si pot ser amb la participació del nostre comú i savi amic Enric Sòria. Mentrestant, que sàpigues que per a mi, i per a molta de gent, ets un dels grans escriptors catalans en actiu.
(Publicat a l’ARA, 16 setembre 2013)
