Toni Mollà
El 1956, el poeta anglès Ted Hughes i l’escriptora nord-americana Sylvia Plath van celebrar la seva lluna de mel a Benidorm, després de visitar París i Madrid. El llavors alcalde, Pedro Zaragoza, havia començat a dissenyar la transformació radical d’aquell poble de pescadors l’any 1953. El 18 d’abril de 1956 es va aprovar el Pla General d’Ordenació Urbana de Benidorm, el primer d’Espanya destinat a tot un terme municipal. Al marge de tot això, Ted Hughes i Sylvia Plath buscaven en aquella població de la Marina valenciana la tranquil·litat que exigeixen l’amor i la creació literària. «Tan aviat com vaig veure aquell poblet després d’una hora de viatjar en autobús a través de muntanyes desertes de sorra vermella, horts d’oliveres i matolls, tot tan típic, i vaig veure aquell mar blau centellejant, la neta corba de les seves platges, les seves immaculades cases i carrers, vaig sentir instintivament, com Ted, que aquell era el nostre lloc», escriu Plath a la seva mare.
I, certament, Benidorm –com Calp, Xàbia, Dénia o la Vila Joiosa– era la viva estampa d’un Mediterrani tradicional que per a certes ànimes il·lustrades oferia assossec i silenci, però per a altres obria infinites possibilitats de negoci. La visió futurista de Pedro Zaragoza va sentenciar el bancal d’oliveres i garrofers i va donar pas al Benidorm modern, un eixam d’avingudes i gratacels que va llançar aquell bucòlic enclavament a una metamorfosi socioeconòmica i urbanística absoluta. En cinquanta i pocs anys, els 2.787 habitants de 1956 van créixer fins als 100.000 residents, que reben més de cinc milions de turistes anuals. Amb aquell pla, Benidorm posava tots els ous a les cistelles de la sobreexplotació turística i la construcció intensiva, un binomi demoníac, però que es va demostrar molt productiu, al voltant del qual van aflorar poderosos i influents grups d’interès que han determinat llistes electorals i majories al consistori.
La transició va portar els socialistes a l’alcaldia de Benidorm, que van governar d’acord amb els interessos d’un grapat de famílies enriquides que, des d’aleshores, es reparteixen la ciutat, com el Manhattan original, per barris i àrees de negoci. A aquest menester s’han dedicat fins ara els Barceló, els Pérez-Devesa, els Pajín-Iraola i altres llinatges del lloc, que han alternat les seves influències davant els partits amb les seves lògiques promiscuïtats, segons les conveniències i oportunitats. En aquest context, va néixer a la vida política com a regidor el gendre dels Barceló, Eduardo Zaplana, que el 1991 va aconseguir el bastó de comandament municipal gràcies al suport d’una trànsfuga del PSOE, segons sembla, molt ben remunerada fins avui mateix. Com que amor amb amor es paga, ja com a president de la Generalitat Valenciana, Zaplanava accedir al fet que la ciutat modifiqués el seu pla general, cosa que va permetre excedir l’edificabilitat de certes construccions fins al 40%. El disseny de Terra Mítica va ser la seva aposta per completar l’oferta turística del municipi, amb els consegüents negocis paral·lels, avui al jutjat, i la hipoteca a llarg termini de Bancaixa i la CAM, les dues caixes d’estalvis més o menys valencianes.
Des de 1991, els populars han governat la ciutat amb majories absolutes. Ara, els dotze regidors elegits a les llistes socialistes, comandats pels pares de Leire Pajín i amb l’ajuda del trànsfuga José Bañuls, portaran a l’alcaldia Agustín Navarro. Durant aquests anys, el model Benidorm s’ha multiplicat fins a la metàstasi entre els seus veïns Calp, Dénia o la Vila Joiosa, ajuntaments que, per cert, també han patit en aquesta legislatura mocions de censura però de signe contrari a la que ara es discuteix a Benidorm. Entre totes elles destaca la de Dénia, on la coalició entre el PSPV i el Bloc Nacionalista havia bloquejat la construcció de 20.000 cases i iniciat la revisió del pla general. Gràcies a la corresponent trànsfuga socialista, la popular Ana Kringe és alcaldessa des de juliol del 2008. Per la seva banda, el petit poble on Ted Hughes i Sylvia Plath van ser feliços té diversos projectes que estan pendents de dur a terme: l’elaboració d’un altre pla general, diferents plans d’actuació integral, la finalització del passeig marítim de Ponent –tan important per al gremi dels hotelers– i algunes permutes i requalificacions de sòl com les que beneficien la mateixa Terra Mítica o la presidència del Benidorm CF. A més a més, el consistori de Benidorm acumula més de 1.500 infraccions urbanístiques que estan pendents de resoldre, sense comptar l’ocupació d’espai públic per part de més del 70% dels seus locals comercials.
La petita casa en què van instal·lar el niu d’amor Hughes i Plath ja no existeix. Però aquell pla de l’any 1956 que concebia el municipi com si fos una «ciutat jardí» va marcar unes línies estratègiques que encara són molt vigents. La volumetria i l’ordenació territorial són avui, com en aquell moment, el camp de consens o d’enfrontament de les famílies de Benidorm, un territori d’interessos creuats on la política adquireix un aires localistes extrems perquè es tracta d’una ciutat que, com la Sicília de Leonardo Sciascia, no és el seu país sinó «el seu món». Fins avui, amb el PP exercint el poder municipal, des de demà, amb uns regidors que han renunciat a la militància socialista per no enrolojar Leire Pajín. Calia escollir i, és clar, com vam aprendre de John Huston a El honor de los Prizzi, «si te’n vas de la família, mai no seràs res».
Publicat a El Periódico (21 de setembre de 2009)
