Sal·lus Herrero
Els filòlegs hauran de redefinir què s’entén per “rancor”: si no és el “ressentiment tenaç”, potser serà una altra cosa. Tot i que al seu llibre de memòries polítiques 1977-2007, Viaje de ida (PUV, 2013), Ricard Pérez Casado diu que ha estat escrit “sense rancor, sense oblit”, em sembla -igual que a Francesc Viadel-, que haver-hi, n’hi ha. És inevitable i és humà que n’hi haja quan s’han rebut tants atacs, sovint injustos i immerescuts, sobretot quan fou alcalde de València i encara després de la seua dimissió, la qual cosa, en alguns casos, frega la miserabilitat humana.
Hi ha record i també una mica de “rancor”, al meu parer, sobretot contra els “nacionalistes” del PSPV-PSOE (que hauríem de preguntar, en realitat, “nacionalistes” de quina nació? O, millor, de quin estat?). Tanmateix, no hi ha cap engruna de rancor (o molt poc) cap als nacionalistes espanyols, estatalistes, del seu propi partit.
Sí que critica l’arrogància d’Aznar quan Pérez Casado fou Administrador a Mostar, alliçonant, paternalment, contra els “separatismes”, la seua particular obsessió -de l’ex-president del Govern-, que fomentà amb la seua política espanyolista, de discriminació i d’exclusió dels altres. I considere que, potser, va fer bé d’interrompre la traducció a altres llengües del discurs aznarista a Mostar, tot i que també hauria estat bé que l’escoltaren per a saber què representava el nacionalisme a la sèrbia, d’un Estat espanyol, desgavellat, que encara no ha reconegut Kosovo quan els mateixos serbis ja l’han reconegut. D’això Pérez Casado se n’adona, tot i que critica les insuficiències plurilingües del seu amic Alfonso Guerra, tan admirador de Pessoa i tan poc respectuós envers les altres llengües de l’Estat espanyol que no siguen l’espanyola. Al seu llibre de memòries, Una página difícil de arrancar, Alfonso Guerra es vanta d’escriure alguna frase en italià i de posar títols de llibres en versió original, en francés o en anglés, però no-res en català, gallec o euskera. ¿Haurem de tenir una autonomia com la de Portugal, perquè se’ns respecte lingüísticament, cultural i nacional, en un estat al·lèrgic del tot a la diversitat i a la plurinacionalitat?
Em sembla exagerada i fora de lloc la crítica de Pérez Casado al seu amic Pasqual Maragall -en un àmbit informal i privat, en un hotel a Mostar- per contar la “brometa” que li contà sa mare, de Monòver, que entre Elda i Petrer solucionaven, en el passat, els conflictes a pedrades per les diferències lingüístiques i d’adscripció cultural i nacional. Perquè això no passava només entre pobles amb llengües diferents, sinó amb la mateixa llengua, posem per cas entre Benigànim i Quatretonda: quan jo era un infant, encara ens hi barallàvem fent harca, llençant-nos pedres al cap, per foteses salvatges i tribals. I sembla -això de la lleu “crítica” a Maragall- una mica dit per compensar les critiques al nacionalisme espanyolista i intolerant d’Aznar, de l’immoral de Martín Quirós que predicava que “tot val en política”, i del desvergonyit, bocamoll, de González Pons que considera que tot és intercanviable; tot i tots som mercaderia. I tanmateix aquestes consideracions polítiques, indecents i roïnes, pròpies de la dreta, avui dia semblen qüestions dominants i hegemòniques. Més encara després del discurs del president “Marciano Rajoy” en debatre, parlamentàriament, sobre l’afer Bárcenas de finançament il·legal del seu propi partit, traient pit des de la supèrbia “(im)moral” de la majoria absoluta i menyspreant als altres, com a enemics, entés a la manera de Carl Schmitt i els generals africanistes, com anotava Gustau Muñoz el 4 d’agost ací mateix i ho rematava amb l’al·lusió de la concepció espanyola del “macizo de la raza” que deia Ridruejo, on el que conta és la vexació i la humiliació de l’altre, tot el contrari del que exigiria una societat decent segons el filòsof Avishai Margalit.
Des d’una prepotència insultant que, totalitàriament, copa tots els poders i ressorts de l’Estat, que denuncià Manuel Peris, a El País, com un veritable “colp a l’estat”, on qualsevol noció de mínima democràcia, procediments, fair play, seguir les regles, decència, equitat, honestedat, respecte a la racionalitat política i argumentativa de l’oposició, igualtat de condicions en la concurrència electoral, respecte a les minories, etc., resta aixafada, vulnerada i això de la democràcia esdevé una caricatura, una burla o un esperpent.
Sé que és una anècdota banal, però no compartisc tampoc la crítica a la foto de la corona d’espines que li posà el seu amic Maragall al senyor Carod Rovira a Jerusalem. No n’hi havia per a tant! Perquè això, les crítiques demolidores -quan ve a dir, més o menys, “perquè ja sabia jo que això podia passar i vaig fugir com de la pesta”-, caldria interpretar-les com un símptoma malaltís de l’enorme catalanofòbia que habita a la dreta nacionalcatòlica espanyola, una reacció desorbitada contra el tripartit, contra els socialistes i comunistes catalans (d’IpC-V i PSC) i els “separatistes” d’ERC perquè no són del rotgle de l’Església ni complauen a la dreta espanyola. Si aquesta brometa rídicula l’haguera feta algú de la dreta clerical o de la Casa Reial, li haurien rigut la gràcia amb botafumeiro i tot el dia de sant Jaume de Compostel·la. Ací el senyor Pérez sembla “més papista que el papa”, com si volguera quedar bé amb els “catòlics”, com dient: sóc agnóstic o ateu, però molt respectuós i gens irreverent amb les coses sagrades de qualsevol religió, fet i fet, com si fóra dels vostres.
No compartisc tampoc el seu biaix contra els nacionalistes valencians (del seu propi partit, però que aprofita per a fer una desqualificació general), sempre negativitzats i estigmatitzats com a “vetustos”, “comarcalistes”, “intransigents”, “diputacionals”, “localistes”; no entre a valorar la gestió política de Vicent Soler, ni a la Diputació, ni a l’Ajuntament de València ni a la Generalitat, però em sembla que en les desqualificacions personals al “nacionalisme” de Soler o d’altres, hi ha una espècie de “causa general” contra el nacionalisme sense estat. En canvi, no sol ser tan crític, ni de bon tros, amb els nacionalismes amb estat. La defensa de la ciutat i del país pot ser compatible -hauria de ser-ho-, com ho demostra a la seua carta enviada al president de la Generalitat Valenciana, com a alcalde de València l’agost del 1988, uns mesos abans de la seua dimissió i publicada a l’annex d’aquestes memòries polítiques. Perquè sobre la “intransigència”, amb què estigmatitza el “nacionalisme” caldria preguntar-se, també, en realitat, qui ho és més de nacionalista, ¿els nacionalistes valencians, balears o catalans quan demanen més reconeixement de drets a l’autogovern, més justícia fiscal i que l’Estat accepte la plutinacionalitat i el dret a decidir com un principi democràtic o els nacionalistes espanyols que s’apropien de l’Estat per a restringir-lo i afavorir, en exclusiva, a la nació castellana?
I malgrat tot això, reconec que Ricard Pérez Casado ha sigut el millor alcalde que ha tingut el cap i casal del País Valencià, al segle XX i encara al segle XXI, amb el suport intel·lectual de Josep Sorribes i de professionals d’ofici ben qualificats i provats (Bofill, Vetges Tu!, etc.), gent capacitada per al treball conjunt i interdisciplinar que dissenyà una ciutat moderna, sobretot en allò d’”El Saler per al poble” i “El llit del Túria és nostre i el volem verd”, per a socialitzar la rambla del Túria obrint-la a la ciutadania valenciana, tot i que no compartisc el tractament de l’Horta de València com a “residualitat” a liquidar. Jo pense s’ha de conservar. O la seua obsessió amb el Tercer Cinturó de l’Horta i la cimentació del Barranc del Carraixet, per potenciar el vehicle privat quan ja tocava la fi la “civilització” malbaratadora de combustible fòssil.
Tingueren en compte la ciutat a la manera de Lewis Mumford i Jane Jacobs, però no tant, en la pràctica, la ciutat convivencial d’Ivan Illich, sostenible i ecològica de Herbert Girardet, de J.M. Naredo o de Ramon Fernández Duran, que explicava a La explosión del desorden la destrucció ecològica que generen les megàpolis.
En canvi, a pesar de les crítiques, estic d’acord amb el nucli dur de les seues conviccions republicanes, democràtiques, pro drets humans i quan afirma que cap defensa de la identitat justifica cap agressió ni assassinat. I tanmateix, no estic d’acord amb la seua concepció “identitària”, perquè em sembla un reduccionisme i una simplificació. Sentenciar que tota identitat és “a bloody business”, ni que estiga lligada a la festa, em sembla un despropòsit o una projecció de la tradicional identitat espanyola que s’ha format en l’extermini i l’aniquilació dels altres; vàlida, aquesta nocio d’identitat, sobretot, a la conquesta d’Amèrica (Todorov), a la festa nacional espanyola de les corregudes de bous i en l’exclusió de les altres llengües, cultures i nacions. Marca Espanya. La identitat espanyola (i la de la majoria dels estats actuals) sí que sembla construida i formada a partir de negocis tèrbols i sanguinaris. Els escrits sobre identitat de Berlin, Bauman, Anthony D. Smith, Charles Taylor, Kymlicka, Arendt, Amartya Sen, Benedict Anderson o fins i tot Amin Maalouf (les “Identitats assassines”, pervertides pel fanatisme i la vulneració de drets humans i de ciutadania dels altres), no redueixen la construcció de la identitat a criminalitat, que tan sols s’esdevé com a perversió. Una malaltia identitària que sofreixen, principalment, el nacionalisme espanyol i francés, on la identitat és jacobinisme, assimilacionisme i destrucció de les diferències lingüístiques, culturals i nacionals, com ha denunciat a bstament Todorov a Nous et les autres i d’altres intel·lectuals defensors de la pluriculturalitat i el respecte a la diversitat cultural i nacional.
Perquè construir la identitat, unitàriament, sobre l’exclusió i l’anorreament dels altres es torna un afer sagnant, que hauria de repugnar a qualsevol consciència i ciutadania democràtica, liberal, socialdemòcrata, comunista, anarquista, verda o lligada a moviments socials alternatius.
No sé si tot el que ha escrit és tota la veritat, com li va demanar la seua cunyada Teresa Blasco o el que li respón que tanmateix “all is true” (“tot el que relate és veritat”); és en tot cas la “seua’”veritat. No obstant, em permetrà discrepar del significar de “llengua materna”, quan escriu, que la “seua” llengua materna és la castellana, perquè sa mare parlava en castellà; així és si així ho sent, però, la noció de llengua materna no és tan restringida i esbiaxada. En realitat, es deixa de banda, lingüísticament, el seu pare, el seu poble, Nàquera, el seu germà Pep, la seua ciutat lleial amb la nostra pròpia llengua, València, de la qual va tenir el gran honor de ser-ne alcalde, del 1978 al 1988. I la ciutadania progressista i democràtica, vam tenir la satisfacció de tenir un alcalde que defensava els interessos de València. Al llarg del llibre Pérez Casado pressumeix d’haver sigut lleial i fidel al seu propi partit, a pesar de no haver compartit algunes de les seues decisions. No em sembla meritori això, perquè els partits, en general, s’han tornat aparells burocràtics i màquines sectàries amb cofrades i feligresies molt discutibles i qüestionables. Sovint més que ésser lleials i fidels a la pròpia organització política, cal ésser-ho, millor, a la pròpia consciència, a la ciutat i al país, i a la llengua de la ciutat i del propi país. Al meu parer, aquestes “fidelitats” són les que valen perquè estan per damunt dels oficis amb els quals ens guanyem la vida.
No compartisc, per ultim, un cert procés de “militarització” a partir de la seua experiència a Mostar, que s’hi pot observar en ell. El militarisme sí que és un negoci ben tèrbol i sangonós, així com el tràfic d’armes, de droga, de whisky, de prostitució i negocis urbanístics que envolten les guerres i les reconstruccions de les ciutats destruïdes per les actuacions bèl·liques. Lamente que agrediren al seu germà Pep el dia de la seua presa de possesió i a ell matix, el 9 d’octubre de 1979, quan s’inicià, oficialment, la caçera de bruixes, anticatalanista i antivalenciana que encara perdura. Sovint, en algun pasatge del llibre sembla -i si m’equivoque i sóc injust demane excuses perquè no ho dic per ofendre’l-, com si l’exbatlle de València hagués sigut victima d’una certa síndome d’Estocolm, a mans del nacionalisme espanyol d’extrema dreta i sucursalista que representen els qui l’agrediren el 1979. Si aquest llibre de memòries l’hagués escrit en el català de València, en la llengua dels seus amics Joan Fuster, el professor Manuel Sanchis Guarner, Vicent Ventura, Josep-Lluís Blasco i Francesc de P. Burguera, que esmenta elogiosament al llarg del llibre alguna vegada –tot i que fóra per lleialtat a la llengua de la seua ciutat a la que declara estimar tant- i sense desqualificar, del tot, el nacionalisme valencià, els que l’agrediren i alguns dels seus “companys” de partit espanyolistes, que saltaren, a la premsa insultant-lo, el mateix dia de la presentació del llibre als Vivers, acompanyat per Joan Romero i Antoni Ariño, encara s’haurien enutjat i encabronat més.
Em pregunte si en aquest memorial per a reivindicar-se i defensar-se de les acusacions, infàmies o greuges que ha patit, ha dirigit sempre adequadament les fletxes; contra els alcaldes-cacics, com Margareto de Montcada, d’acord, o els de Mislata o Alboraia, també contra l’expresident de la Generalitat i la seua concepció anodina, amorfa, gris, mediocre d’apologia dels “invertebrats”, per a caminar cap arrere, però la crítica als nacionalistes valencians,que defensaven la comarcalització, que al congrés de Benicàssim s’enfrontaren a Lerma contra les rebaixes de l’Estatut d’Autonomia, d’Abril Martorell-Guerra, tot això per què? Acusar-los de defensar les diputacions, si els nacionalistes valencians del PSPV, del PSAN, PNPV o de la UPV, etc., foren els únics que defensaven i defensen la dissolució d’aquestes entitats provincials que ajuden a desvertebrar el nostre país?
Ricard Pérez Casado, ha dit la seua veritat; li tocava dir-la, davant acusacions i insídies fora de lloc, com li va fer l’”incaut” de Josep Vicent Marqués que l’invitava a fugir de la ciutat i amagar-se uns anys com si fóra un delinqüent. Historiadors i politòlegs vindran després a dir el que és veritat o no, tot i que ell diga que ha fet una crònica del seu temps polític i d’alguns fragments de la seua vida anterior i posterior. I que ens haja promés que res del que ens ha contat no serà mentida. Vindran les repliques, l’anàlisi de les seues opinions i les seues interpretacions, les que s’adiuen amb els fets, i les que, potser, no s’adiuen tant. Les que s’ajusten al que passà i allò que no s’ajusta tant. Alguns “diuen que la veritat, si no és integral, és la pitjor de les mentides. Jo no m’ho acabo de creure”, afirmava Ferran Planes a la novel·la El desgavell. Jo tampoc no m’ho acabe de creure del tot -algunes coses les he remarcat críticament- tot i que he vist que hi havia ambició, capacitat i habilitat política que s’ha frustrat i malbaratat; però, d’això, ¿no seran també responsables els capitosts del PSOE (González, Guerra, Zapatero, Rubalcaba) que l’han marginat i han desaprofitat en l’ofici de polític d’altura de mires? ¿Potser, l’han desaprofitat, perquè pensaven, com Ortega y Gasset, que si Pérez Casado no era una “cabeza acastellanada” del tot no podia ser ministre ni regir els destins de l’Estat espanyol o de cap organisme internacional més enllà d’allò de Mostar, que era un afer complex i adequat per al fracàs més estrepitós?
Com passà i passa amb Joan Romero, Joaquín Azagra, Vicent Soler, Emèrit Bono, Ximo Puig, etc., que si són “valencians”, millor dit, perquè són valencians, solen dubtar de l’unitarisme total i de l’espanyolitat a la castellana, incorporen bagatges federalitzants, estan d’acord amb el respecte i el reconeixement a les altres llengües, cultures i nacionalitats distintes a la castellana. Des de la perspectiva de la Cort de Madrid i del Regne d’Espanya són, ontològicament, sospitosos, de “deslleialtat” i desconfiança estatal, inclús si els “marginats” no se n’adonen, perquè consideren que no tenen una visió prou espanyolista. És molt senzill, no els reconeixen del tot com a espanyols només de matriu castellana, de submissió i adhesió inquebrantable. I això, és imperdonable; passa factura. Sempre o gairebé sempre. Esdevenen “polítics” subalterns, perifèrics, marginals, prescindibles, des de la mirada del centre d’Espanya. Com el mateix Pérez Casado, al seu pesar. O a pesar de la seua vàlua i intel·ligència política.
