Josep Fontana
Fa uns mesos em van proposar participar en un col·loqui sobre la història de Catalunya en el període del 1714 al 2014. He estat treballant últimament en aquestes qüestions i vaig acceptar, perquè em semblava que podia dir alguna cosa que s’apartés dels tòpics més usuals. No figurava en la proposta el títol d’ Espanya contra Catalunya, que l’organització li ha donat després; però no em va preocupar massa, perquè vaig pensar que el més lògic era que es jutgés els conferenciants pel que poguessin dir. No ha estat així, sinó que ens han enviat les feres a sobre sense deixar-nos ni obrir la boca. Aquesta és la pràctica habitual de l’inquisidor: coneix la maldat que hi ha en teu cor, i sap el que realment penses, i això li permet condemnar-te sense molestar-se a escoltar-te.
Entre els atacs personals que em fan més mal, perquè és injust, figura el que m’ha dedicat Antonio Elorza a El País, on em condemna per coses que no he dit mai. Per exemple, que «el PP és un partit nazi». No he escrit mai això. Vaig comparar els objectius de la política centralitzadora del PP amb la Gleichschaltung, en un article que començava dient «és clar que hi ha grans diferències entre l’Espanya del 2013 i l’Alemanya del 1933». Però no va importar aquesta precisió, ni que, en l’article següent, digués que em penedia per haver formulat la qüestió en aquests termes, «perquè ha donat lloc a reduir el que vaig voler dir a un atac al Partit Popular», quan el que m’importava era cridar l’atenció sobre una deriva política que afectava igual populars i socialistes.
No puc acceptar tampoc la simplista caricatura que Elorza fa de la historiografia catalana actual, que, des de Vilar fins ara, ha avançat considerablement en el coneixement del nostre passat, tant del separat com del comú. No es poden menysprear els congressos, les tesis doctorals i les investigacions que han donat lloc a un ampli cabal de publicacions acadèmiques, per reduir-ho tot a una malintencionada llista de tòpics. No és lícit desqualificar el que es desconeix.
Però la part essencial de la seva condemna es basa en la consideració que parlar de «conflicte» significa adoptar una postura abertzale. Penso, en efecte, que de conflicte interior n’hi va haver a Espanya al segle XVIII, al XIX i al XX, i n’hi segueix havent al XXI. I que el millor és mirar d’entendre’l i explicar-lo; que el debat és millor que el silenci.
En la conferència que he de fer em tocarà parlar del 1714, i ho aprofitaré per recordar que els qui lluitaven «per la conservació de les llibertats, privilegis i prerrogatives dels catalans», sostenien que estaven combatent també «per la llibertat d’Espanya i de tots els espanyols». No hi havia cap mena de contradicció entre aquests propòsits, perquè aquella guerra s’estava portant a terme principalment per dues concepcions diferents del marc polític de l’estat.
Que ve a ser el mateix que va dir Azaña el 1932: «L’últim Estat peninsular procedent de l’antiga monarquia catòlica que va sucumbir al pes de la corona despòtica i absolutista va ser Catalunya; i el defensor de les llibertats catalanes podia dir, amb raó, que ell era l’últim defensor de les llibertats espanyoles».
Podria afegir que el 1714 van perdre la guerra els qui defensaven un model d’Estat constitucional, i va triomfar una monarquia absoluta que va endarrerir el procés d’una possible unificació «nacional». No va ser fins al 1812 quan, com diu Antonio Miguel Bernal a España, proyecto inacabado, «les corts van crear un Estat inexistent amb anterioritat, l’Estat espanyol». I encara quedava feina per fer, com deia Antonio Alcalá Galiano el 1835, quan sostenia que la tasca que havien de realitzar llavors els liberals era la de «fer d’Espanya una nació, que no ho és ni ho ha estat mai».
Estudiar els conflictes i desacords de la societat catalana en el si de la monarquia borbònica del segle XVIII, com després, al segle XIX, en el d’un Estat liberal hostil a la industrialització, o el 1939 o el 2013, em sembla que són objectius legítims, sempre que la discussió es faci sobre la base de l’evidència documental i del raonament. Com ho va ser plantejar dubtes sobre la sinceritat del pacte autonòmic -una altra de les aberracions per les quals em condemna Elorza– basant-me en el que sabem que estaven negociant els dirigents del PSOE amb els representants del SECED el 23 d’octubre de 1976, en plena vigència de la Platajunta, i que desmentia els manifestos que el mateix PSOE estava oferint al públic: una Constitució federal «i la formació d’òrgans d’autogovern en les nacionalitats de l’Estat».
L’únic que els demanem als inquisidors és que deixin que ens expliquem i que combatin després els nostres errors amb raons, no amb condemnes anticipades.
Publicat a El Periódico.cat, 6 de juliol de 2013
