Gustau Muñoz
Fa impressió -i molta emoció- veure un gran quadre de Doro Balaguer penjat a les sales de l’IVAM, que exposa aquestes setmanes la seua fantàstica col·lecció permanent, plena de troballes, una mena de guia i síntesi de l’art d’avantguarda del segle XX.
Doro Balaguer (1938-2017), igual no sabeu ben bé qui fou. Com explicar-ho? Una gran persona, autèntica. Arriscat i valent, capaç d’entomar els colps. Tots els colps… Discret i intel·ligent, responsable, realista i alhora visionari, l’antítesi de la fauna frívola/idiota que tant abundava i abunda encara… Un valencianista (catalanista, com si no?) de pedra picada i alhora un dirigent comunista -del PCPV- quan tocava, capaç de pensar i d’evolucionar.. Persona amb un gran encant, el Václav Havel valencià que hauria pogut ser… Un esperit antidogmàtic, exponent de la complexitat de les coses, de la vida i de la història. Si Doro Balaguer era comunista… vol dir que el ‘comunisme’ tenia altres dimensions que no tan sols les que ens han explicat…
Com a pintor -quan era pintor- conreava una mena d’informalisme cromàtic. Per militància li hauria tocat fer “realisme socialista”, amb obrers i fàbriques, llauradors exsangües i manifestacions… Però no. Ja haureu endevinat per què. Un esperit lliure. Revolucionari, sí. Perquè cal, i quan cal. Autor d’un llibre que cal llegir: L’esquerra agònica, ed. Afers. Hi trobareu el seu pensament i un rastre de la seua expeiència de vida…








