Gustau Muñoz
L’aversió de molts valencians castellanitzats envers el valencià, el seu odi i menyspreu cap a la llengua història i pròpia del seu propi país, que causa tanta sorpresa i perplexitat, no deixa de ser una síndrome. La síndrome d’una neurosi aguda que els du a voler destruir l’espill que reflecteix la seua traïció.
Una fase massa solemne i exagerada? Malauradament, no. N’hem pogut fer tantes vegades l’observació… A la cançó del “Tio Canya” d’Al Tall hi ha un vers relatiu a la revifalla valencianista de les generacions joves, molt optimista i engrescador, que diu: “Mai parlen en castellà”. Doncs aquests valencians, en canvi, “Mai parlen en valencià”. Les raons? Múltiples i variades, totes descrites per la sociolingüística que varen introduir Lluís V. Aracil i Rafael L. Ninyoles entre nosaltres, a partir de les aportacions dels sociolingüistes nord-americans d’origen jueu, que varen treballar a fons amb la noció de “l’auto-odi”, concepte encunyat -o reelaborat- per un dels pares de la psicologia social, Kurt Lewin.
Els coneixem bé, aquests valencians castellanitzats que no volen parlar valencià, que no estimen la llengua dels seus avis o parents llunyans, o dels seus conciutadans, que volen -encara!- marcar la “distinció” social amb l’ús del castellà. La gent fina de València no volia que les filles adquirissin l’accent valencià -aquelles “os” i “as” obertes- que delataven una condició plebea, de poble, encara que les famílies respectives foren benestants i acabalades. Això era la norma als anys cinquanta, seixanta i setanta del segle XX, i venia de lluny. Després hi hagué un canvi d’escenari. El valencià -el català- recobrà dignitat cultural i social. Vingué, als anys vuitanta, una època de reacció en clau asprament anticatalanista, perquè llavors es feia difícil anar contra al valencià des d’un castellanisme obert i declarat. Era molt més còmode i útil acusar d’aliè tot l’esforç de recuperació i valencianisme. Passat aquell moment, semblava que s’havia assolit una certa normalitat, sempre provisional i precària, però normalitat al cap i a la fi. Tanmateix, el rebrot d’una dreta dura i agressiva després del parèntesi del govern del Botànic (2015-2023), en un moment especialment complicat per a la llengua, ha tornat a llançar-ho tot per l’aire. I aquest “cert tipus de valencians” no tan sols respiren alleujats, sinó que manen i imposen els seus criteris, de vegades amb ajuts impensats, com els d’alguns antics valencianistes-catalanistes que aporten nous pseudo-arguments per desviar l’atenció i mitigar la neurosi culpable dels qui han traït la llengua, la cultura i la identitat del seu país.
(Del llibre de Gustau Muñoz, Un lloc al món en un món destarotat, editorial Afers, 2026.)
