Sal·lus Herrero i Gomar
José Mª Monzó va publicar l’any 2022 el volum de Pier Paolo Pasolini (Il Vangelo secondo Mateo, 1964) a l’editorial Nau llibres de València, amb el títol El Evangelio según San Mateo.Aquest llibre està dedicat “In Memoriam” al seu amic Josep Lluís Porcar i a Conxa Roncal, per l’amistat i gratitud per la seua col·laboració.
Just a l’inici hi ha la fitxa tècnica i artística del film, on s’especifica, entre d’altres, la direcció i el guió fet per Pasolini basat en el text de l’Evangeli de Mateu, els ajudants de direcció Mauricio Lucidi i Paolo Schneider, fotografia, Tonino Delli Colli (A.I.C.), Angelo Novi, vestuari, Donilo Donati, muntatge, Nino Baragli, música, Lluis Enrique Bacalov i Carlo Rustichelli, i entre els intèrprets, Enrique Irazoqui (Jesús), Margherita Caruso i Susana Pasolini (Maria), Giorgio Agamben (Felip), Natalia Ginzburg (Maria de Betània)… En aquest repartiment, hem de destacar el paper de la mare de Pasolini, Susana Calussi, en el paper de Maria, com a mare dolorosa en el camí del calvari de Jesús, amb les indicacions -per banda de Pasolini- perquè ella sentís l’enorme pena que li va causar la mort del seu propi fill partisà, Guido, durant la guerra… Destaca, també entre els intèrprets, l’escriptora d’esquerres Natalia Ginzburg, que va perdre el seu marit, Leone Ginzburg, torturat i assassinat pels feixistes i el paper de Felip, que hi feia l’intel·lectual Giorgio Agamben, que ha escrit sobre les repercussions ètiques dels camps de concentració i de l’Holocaust durant el nazisme i després…
(Ja que ara rebrota o reverbera -passat no assumit, negacionisme, oblit I distorsio programades- en Alternativa per Alemanya (AfD) i partits similars arreu del món, amb les guerres d’Ucraïna i Gaza amb trets de genocidi, neteja ètnica, destrucció de l’Altre, il·liberalisme, antiintel·lectualisme, autoritarisme, amenaces nuclears, vulneració sistèmica dels drets humans i de la integritat vital de milers de víctimes assassinades pels interessos geopolítics, sense oblidar guerres brutals com la del Sudán, l’opressió dels kurds, dels iugiurs I tibetans a la Xina, el terrorisme islamista al Sahel, I un etcètera dolorosament llarg).
La durada d’aquesta pel·lícula de Pasolini és de 137 minuts, el rodatge es va fer el 1963-64, l’estrena va ser el 4 de setembre de 1964, a la mostra de Venècia i el diferents premis que va aconseguir, entre els quals el de l’Office Catholique Internacional du Cinema, tot i que va ocasionar conflicte entre sectors més reaccionaris del catolicisme… El film estava dedicat a Joan XXIII, cosa que l’actor E. Irazoqui, que interpretava a Jesús, va considerar una traïció de Pasolini. Sembla que Pasolini havia comentat el seu projecte fílmic evangèlic, tant amb el papa Joan XXIII (Angelo Giuseppe Roncali) com amb Pau VI (Giovanni Battista Montini), tots fos amb trets antifeixistes que obrien horitzons d’esperança, d’alliberament i de millora de les condicions de vida de la classe treballadora i dels més marginats i pobres de la Terra, en la defensa dels drets humans, en la dècada del seixanta i setanta, amb el diàleg cristianisme-marxisme, el reconeixement del respecte a l’ateisme i de la llibertat de consciència i la voluntat de construir un ‘cristianisme’, menys cretí, a l’alçada dels reptes del segle XX, molt més humà que el lligat a fórmules cesaro-papistes de ‘cristiandat’ i dictadures de nacional-catolicisme; semblava que es configurava un ‘cristianisme’ més dialogant, més obert i més respectuós amb els no-creients i còmplice amb les ideologies democràtiques i d’esquerres que abans havien condemnat, des d’un reaccionarisme fonamentalista, integrista i antidemocràtic.
El company i periodista, Alfons Llorenç, em va comentar que quan Pau VI es va assabentar de la notícia de l’assassinat de Pier Paolo Pasolini, per la TV, es va alçar, es acostar a la pantalla de TV, amb els ulls humitejats i li va fer un bes a la cara, perquè aquest bisbe de Roma, amb un posat ple de dubte (i de moderat agnosticisme), era admirador de l’obra i de la persona de Pasolini, en considerar-lo un company de viatge en el destí de la vida més plena d’interrogants i imprevistos que de respostes i certeses… No obstant això, amb Humanae Vitae (Pau VI), en la regulació de la natalitat, no va ser capaç de reconèixer els mètodes anticonceptius, el dret de les dones a decidir, responsablement, sobre la seua pròpia reproducció, ni va acceptar la igualtat plena al si de l’església entre dones i homes, potser pels segles de misogínia tradicional al catolicisme, que discrimina i relega a les dones al paper de subalternes i serventes del clergat, en contra del missatge igualitari de l’Evangeli que Pasolini remarca al film Il Vagelo secondo Mateo (1964) i també els corrents del cristianisme lligades al feminisme, al socialisme i a la teologia de l’alliberament han subratllat, en contra del tradicionalisme catòlic, reaccionari, discriminatori, misogin, patriarcal i del tot contrari a la declaració internacional dels drets humans.
La brutalitat va ser el 2 de novembre del 1975, quan Pasolini va ser assassinat a la platja d’Ostia; aleshores, jo estudiava COU i tenia de professor d’Història Moderna i Contemporània, al Centre d’Estudis Universitaris Sant Pau, a Ximo Azagra, llavors va fer un comentari escaient sobre Pasolini; el va situar com un dels intel·lectuals italians d’esquerres atípic més destacats, perseguit per ser homosexual i les dificultats per saber, amb certesa, la causa de la seua mort; potser havia estat instigada pels feixistes i per la màfia, vinculada a una part de la democràcia cristiana (DC) de Giulio Andreotti, contrària a les posicions d’Aldo Moro, favorable al pacte de la DC amb el PCI, el qual uns anys després també seria assassinat per les «Brigades Roges», amb el «laissez faire» dels dirigents del seu propi partit, tot i les súpliques de la família, els amics i Pau VI, com inútils van ser les súpliques al dictador Franco perquè no assassinés a Salvador Puig Antich i el ciutadà alemany, Georg Welzel, més conegut com a Heinz Chez, el 1974… També ens va dir, Azagra, que Pasolini, en contra de la majoria d’esquerres, tenia una concepció molt ‘rara’ sobre l’avortament, en considerar que ‘l’originalitat’ i la ‘singularitat’ de la vida, el duia a qüestionar el dret i la llibertat per decidir sobre la pròpia reproducció, tot i que no era partidari de cap sanció penal en aquests afers… Poeta i místic, com era no tenia massa en compte la materialitat de l’existència humana i els problemes que genera la superpoblació, que llavors, a principis dels anys setanta, ja començaven a albirar-se. Recorde, per exemple, una conferència d’Elionor Sanz a l’Institut de Xàtiva sobre aquest afer, el curs 1973-74, sobre el creixement de La Xina, com una bomba demogràfica i d’augment de poder exponencial al món. Pasolini, en alguns dels seus escrits, durant les revoltes dels anys seixanta i setanta a Itàlia (les brigades roges, el poder proletari de Toni Negri…), per l’origen social del sud pobre camperol, es posava més al costat de la policia i els guàrdies que agredien als manifestants i fugien del treball dur i precari que de la posició benestant d’alguns estudiants… En aquest cas, mirava la ‘lluita de classes’, de manera molt ‘particular’, en veure com si els policies i militars foren una mena de “desheretats” de la Terra i els estudiants uns “burgesos”, amants del “desordre social” i el caos…
Les darreres pel·lícules de Pasolini, Teorema, Porquera, Salò o els 120 jorns de Sodoma, expressaven una crítica i una ridiculització d’aquest moviment polític feixista italià, els seguidors de Mussolini, ara en el Govern de l’Estat a Itàlia… Pasolini era radical, d’anar a les arrels, molt heterodox i ‘incòmode’ per als feixistes i les dretes, fins i tot per a l’esquerra i gairebé tots els sectors de la societat italiana, a la que acusava d’aburgesar-se, aclimatar-se i acomodar-se als poders de torn d’un capitalisme salvatge, cobdiciós i devorador. Criticava l’empobriment cultural i espiritual inherent la societat de consum i una industrialització d’un capitalisme salvatge que uniformitza la cultura i menysprea les llengües i cultures minoritzades, oprimides i marginades pels ‘tot-poderosos’. Un rebuig al plany de les excavadores de destrueixen la vida a la Terra.
Un film, L’Evangeli segons Mateu, des de principi, carregat de polèmiques perquè alguns consideraven un escàndol que un ateu expressés el personatge i el missatge de Jesús (la seua suposada i projectada ‘divinitat’), arran del ‘mite’ de la mort sagnant de l’innocent, assassinat -brutalment- per la barbàrie.
Com remarca i reitera Monzó al llarg del seu exhaustiu estudi del film, Pasolini ni afegeix ni distorsiona, fa el guió que extreu de l’Evangeli segons Mateu, amb una enorme fidelitat al text, que acompanya de música, vestuari, paisatge, expressivitat dels cossos i de les cares, l’antagonisme de les classes socials, dels opressors i oprimits, de les autoritats imperialistes romanes i el poble, amb una força, contundència, radicalitat i violència que és present a l’Evangeli. Pasolini al seu film combina, la veu de l’Evangeli del creient Mateu, la seua veu com a no creient i al llibre també hi ha la mirada i la veu de José Mª Monzó que amb un depurat coneixement cinematogràfic, analitza, a fons i de manera detallada, les tècniques de rodatge, escena a escena, tot el metratge i la manera de fer de Pasolini, envoltat d’assessors tècnics cinematogràfics, el zoom, el picat, el contrapicat, el fos a fosc, el pla curt i el pla llarg, el travelling, les localitzacions, la llum de la fotografia en blanc i negre, la posada en escena, destaca la importància del paper de la música que apareix en més del cinquanta per cent de les seqüències del film de Johan Sabastian Bach, Mozart, Sergei Prokonev, Anton Webern, «Musiche originali de Luis E. Bacalov», la Missa en si menor BWV 232, la Missa Luba del Congo, la balada d’Odetta, amb anàlisi estilístic, relaciona el tipus de música i les escenes on es fa servir i els efectes que genera, on la música popular i ètnica ocupa un lloc important en el film, des del principi fins el final. Com afirma, José Mª Monzó, la mirada poètica i antisistema de Pasolini, fa que expresse, a la manera de Mircea Eliade, la sacralitat laica i popular de Jesús de Natzaret, la seua autoritat “divina”, on allò sacre potser significa el que volia dir l’aura per a Walter Benjamin els objectes d’art, abans de la reproducció industrial en sèrie… De fet, Pasolini, aconsegueix fer de l’Evangeli segons Mateu una obra d’art, un film ple de bellesa, que interpel·la als humans del segle XX i següents; expressa la ‘radicalitat’ de Jesús amb una barreja de seducció i violència. Recorde la forta impressió i la fascinació que em va produir, quan a vaig veure per primera vegada aquest film, als vuit o nou anys… Era com si t’agafaren pel coll i t’immerciren forçosament en els missatges claus: “Deixau tot”, “T’has de comprometre”, “Cal transformar el món”… “No pots mirar cap a una altra banda ni ser indiferent”… Pasolini, amb la seua concepció ideològica, deutora de Gramsci ,de la cultura popular i d’un socialisme arrelat en la tradició cristiana, i amb la seua mirada poètica, és capaç de reconciliar visions antagòniques, posem per cas, inclús entre la ideologia d’esquerres de Gramsci i les anàlisis d’Eliade sobre la importància dels “símbols”, els “mites” i allò “sagrat” i “profà“, tot i que, en certa manera ‘desacralitzant’ el sagrat en presentar-ho, humanament, amb el rerefons de la tradició clàssica de la literatura, els mites i la filosofia greco-llatina; també les concepcions animistes i totèmiques d’Àfrica que Pasolini va incorporar a la seua gramàtica de lliure pensador europeu del segle XX, en cercar la llum a les palpentes (com Al Vent, de Raimon).
Realment, José Mª Monzó fa una dissecció, pormenoritzada, de l’Evangeli de Mateu, de la vida i de l’obra cinematogràfica de Pasolini; recull reflexions del propi Pasolini en alguns dels seus escrits i entrevistes o llibres seus o d’altres sobre el món que li ha tocat viure al voltant de la religió, el sexe, la política, el desig, la violència i les seues pròpies confessions sobre els seus propis mites i ídols: « Han dit que tinc tres ídols: Crist, Marx i Freud. Només són fórmules. En realitat el meu únic ídol és la Realitat. Si he triat ser cineasta alhora que escriptor es deu al fet que en lloc d’expressar aquesta Realitat a través d’aqueixos símbols com són les paraules, he preferit el cinema com el mitjà d’expressió: expressar la Realitat a través de la Realitat» (Naldini, 1992: 213, Pier Polo Pasolini. Una vida, traducció per Mercedes del Corral, Barcelona, Circe), on es remarca el compromís de transformació social de Pasolini; també analitza Monzó comentaris d’alguns intel·lectuals sobre Pasolini, posem per cas, entre d’altres, de Gilles Deleuze (1986), La imagen movimiento, Estudios sobre cine I. Barcelona, Paidós: «El cinema [de Pasolini] com imatge de la realitat selecciona i coordina moviments significatius; el muntatge que té la pròpietat de «tornar el present passat», de transformar el nostre present inestable i incert en un «passat clar, estable i descriptible», fet i fet, de realitzar el temps». S’analitzen l’espai i el temps, els blocs, els apartats o seqüències, la musica i els balls, la disposició dels rostres, els cossos i els missatges, ensenyaments o discursos de Jesús, la interpretació lliure, honesta i heterodoxa de Pasolini contra un doctrina eclesiàstica fonamentalista, tancada, intolerant i dogmàtica que ofega, desvirtua i prostitueix l’Evangeli en favor dels poderosos, dels imperialistes i dels més rics del mon; la influència en Pasolini dels models pictòrics des del Greco a la pintura moderna de Rouault, la influència del film Ordet de Dreyer i de la pel·lícula Alexander Nevsky, la col·laboració amb Federico Fellini en Le notti di Cabiria, 1957, entre d’altres; s’esmenta els «dèficits» tècnic inicials de Pasolini, que amb ajuda de col·laboradors i el seu propi enginy i habilitat supera ràpidament i converteix els seus films en obres d’art immortals.
José Mª Monzó , després d’una Introducció, sintetitza el cine de Pasolini abans de l’Evangeli i després, conta la gènesi de la realització de l’Evangeli segons Mateu, fa uns sinopsi d’aquest film, des dels títols de crèdit fins a la fi, en dividir-lo per blocs (Maria embarassada de Jesús que li demana a Josep que l’ajude en una situació de desemparament, Josep dubta, s’ho repensa, sembla que l’abandona, però, al remat, accepta a Maria embarassada, que va tenir molts fills, com era habitual i Pasolini mostra a Maria amb altres infants; uns Mags d’Orient arriben a Jerusalem, li pregunten a Herodes pel naixement de Jesús i se’n van cap a Betlem. Fugida a Egipte perquè el rei Herodes vol matar a tots els infants en témer que es forge una revolució contra l’Imperi Romà i els col·laboracionistes; Joan el Baptiste fa crides, purificacions i batejos, entre els quals a Jesús, que estava núvol i el cel es torna ras i clar, després se’n va al desert i es temptat per la riquesa, el poder, la dominació i la maldat; Joan el Baptiste és empresonat, Jesús anuncia que cal apropar el Regne de Déu, tria pescadors, un metge, un recaptador d’impostos i prostitutes perquè l’acompanyen en un camí de compassió pels malalts i pels més pobres; s’inicia un primer bloc d’ensenyaments, amb les benaurances, les crítiques als fariseus i doctors de la llei, que l’acusen de no respectar el Sabat, en transgredir les normes convencionals i interpretar la llei de manera massa humana, rep amenaces de mort per banda del poder militar i religiós del seu temps; Jesús redistribueix la riquesa mitjançant la posada en comú dels pans i els peixos; en un segon bloc d’ensenyances, instrueix els seus sobre el despreniment, la pobresa, la riquesa i la família més enllà de la sang, el clan i la tribú; alhora el cap del Batista és lliurat a Salomé, com a present; en el tercer bloc, Jesús se n’assabenta de la mort del Baptista i els anuncia la pròpia mort perquè el seu camí porta a una radicalitat de vida, al costat dels més marginats, desvalguts i perseguits; el quart bloc d’ensenyances, indica el lloc que ocupa en la vida la compassió i capacitat de perdonar; viatgen cap a Jerusalem i torna a anunciar el seu tràgic final, entra per la porta de Jerusalem de manera triomfal i ataca en el Temple aquells sacerdots que prostitueixen amb ritus, profanen la vida i la tornen una cova de lladres, maleeix la figuera com a símbol d’esterilitat i demana fruits i fulles o mots; al cinqué bloc, Jesús s’enfronta a les autoritats religioses i les qüestiona del tot, com a matèria d’hipocresia, falsedat i mentida dels que fan servir la religió com a eina d’opressió sobre el poble i provoca una revolta popular contra els poderosos; aquests determinen que cal matar-lo; el darrer sopar i la traïció de Judes que el denuncia davant de Caifàs i decideix lliurar-lo en l’hort de les oliveres; Jesús és acusat de blasfem i Caifàs decideix lliurar-lo a l’autoritat imperialista romana, Pilat, perquè el condemnen a mort; el camí al calvari i la crucificació, abandonat per tots, inclús pel seu deu; després de la seua mort, arriba la calma, Maria acudeix a la tomba i no hi és, alguns, sobretot les dones diuen que no ha mort, que estarà sempre amb elles i que cal estimar-se…
Per tot plegat, no es pot entendre de cap manera, que, al segle XXI, l’església catòlica, en solitari, davant d’altres corrents de cristianisme, mantinga una interpretació misògina, masclista, patriarcal, contrària als drets humans i a l’Evangeli de Jesús que diu proclamar. Igualment, no es pot sostenir que s’autoritze que infants menors d’edat, d’uns nou o deu anys, entren a un Seminari, on els convenceran que poden reprimir i castrar, alegrement, la seua sexualitat i afectivitat, com si fos tornar-se vegetarià o vegà, la repressió i l’anihilament de la sexualitat té conseqüències molt greus i retorna, com un bumerang, en forma de pederàstia, de doble moral, de clandestinització del sexe i dels afectes, de desequilibris emocionals greus, de desarrelament, de malalties psicosomàtiques, alteracions i augment exponencial amb patologies de personalitat i de salut amb conseqüències ben indesitjables, que afecten a altres persones vulnerables i fràgils, que són preses de depredadors sexuals, induïts per creences que van en contra dels drets humans i de la integritat d’una vida saludable i digna… Com advertia David Hume en Diàlegs sobre la religió natural, el celibat és equiparable als sacrificis humans o d’altres animals que feien als deus els éssers prehistòrics, va en contra dels instints més ‘naturals’ de la condició humana i propicia perjudicis molt greus perquè els abusos sexuals es tornen un llast i una lacra que genera malvestats. Potser estiga errat, però em sembla que tant la misogínia com la castració sexual de menors, va en contra d’una interpretació adequada d’un cristianisme en consonància amb el respecte als drets humans… Hi haurà qui dirà que això és tot allò cristià, però em sembla que corrent lligades a cristians pel socialisme, la teologia de l’alliberament i perspectives democràtiques que lluiten en defensa dels drets humans i la justícia social arreu del món, no necessàriament reprodueixen aquesta concepció misògina, homòfoba, anti-sexual i contrària del tot als drets humans i a la visió de les benaurances que expressa Pasolini a l’Evangeli segons Mateu.
Per últim, hi ha una descripció de les reaccions a L’Evangeli segons Mateu, favorables i contràries, hi ha uns apunts interessants sobre la figura de Jesús al cinema, entre d’altres, des de La vie et la passion de Jésus-Christ (1898) dels germans Lumière, passant per The King of King (1926) de Cecil B. DeMille, a Life of Brian (1979) dels Monty Pyton, The Last Temptations of Crist (1988) de Martin Scorsese, basada en una novel·la de Nikos Karantzakis, a Jesús de Montréal (1989), Ordet (La paraula, 1954) de Carl Theodor Dreyer, Nazarin (1958) de Buñuel… Hi ha també un anàlisi de l’equip tècnic i artístic de l’Evangeli de Pasolini i una bibliografia interessant d’una quarentena de llibres sobre la vida i l’obra de Pier Paolo Pasolini, la producció del film Il Vangelo secondo Mateo, el 1964, va ser un punt i apart, una ruptura amb els films catequètics de Hollywood o del nacional-catolicisme, on la figura de Jesús i l’Evangeli, solia ser l’excusa per adoctrinar en funció de les convencions socials de l’època. Pasolini en aquest i altres films, esdevé més que un transgressor de les normes socials establertes i de les doctrines de l’acomodació permanent, fa una mirada crítica i compromesa de la realitat del seu temps. Inclús, adverteix, com un ‘profeta’, a meitat dels anys setanta, quan el feixisme semblava ‘derrotat’ del tot, que revifava en la mecànica industrial, en la voracitat i cobdícia del capitalisme sense límits, en la destrucció de la bellesa de la natura i en la desaparició dels cucs de llum aixafats sota les excavadores… ens avisava que els temps foscos tornaven; ho feia perquè no s’extingiren les revoltes ni les cuques de llum, ni la bellesa de les guspires que ens orienten perquè no ho devore tot la foscor i el profit del guany.
.
Post escriptum:
No puc avabar aquest article sobre Pasolini sense recomanar alguns llibres en català que s’han publicat recentment amb molt bones traduccions i contingut d’interés i d’actualitat perquè és una crítica al feixisme, als convencionalismes i als totalitarismes, posem per cas:
Actes impurs/ Amado mio, Pier Paolo Pasolini (1982), traducció de Joan Navarro, pròleg de Jaume C. Pons Alorda, edició a cura de Concetta D’Angeli, prefaci Attilio Bartolucci, Lleonard Muntaner, Mallorca, 2022
Una vida violenta, Pier Paolo Pasolini (1959), traducció de Pau Vidal, Pròleg de Layla Martínez, L’Agulla Daurada, 2022, al pròleg “Pasolini, traïdor”, hi ha una al·lusió que ens convé:
[…] “Són les ferides i hematomes, la sang que es va vessar per terra i la que es va xopar la roba, els òrgans que et van rebentar dins de la panxa i els ossos que se’t van partir als braços, els que contenen totes les claus del que vas ser.
Però potser soc injusta. És legítim interpretar tota una vida en funció del moment de la mort? Pot contenir les claus de la vida, la mort? Potser només en el cas dels màrtirs i dels sants, dels messies i dels profetes, em diu en José, el meu company devot teu. Però és que no vas ser tot això, Pasolini? No vas filmar un Evangeli bellíssim, no vas fer levitar sobre un terrat una santa, no vas parlar de la necessitat del sacrifici, no vas ser tu mateix sacrificat? que no va ser una profecia el teu advertiment, la mateixa tarda que et van assassinar, que tots estàvem en perill? Vas ser tot això, Pasolini. Miguel Dalmau, el teu últim biògraf, ho sap bé: ha titulat el seu llibre Pasolini. El último profeta.
També vas ser un comunista, un desviat. Un maricó que se n’anava al llit amb adolescents miserables a canvi d’un sopar i un grapat de lires. S’ho ha buscat, van pensar molts. Alguns fins i tot es van atrevir a dir-ho en veu alta, com el desgraciat d’Andreotti. Acabaria sent primer ministre del país en tres ocasions, quan va dir això ja ho havia estat una vegada. En el seu fervor de missa diària, passava molt de temps agenollat davant de la creu. Però ni tan sols allà, davant d’un cos tan destrossat com el teu, va trobar compassió per a tu. Tenia massa pecats per confessar. Molts més que tu, Pasolini”. […].
Teorema, Pier Paolo Pasolini (1968), traducció de Jaume Creus, Lleonard Muntaner, Editor, Mallorca, 2023
Orgia/ Porquera. Manifest per a un nou teatre, Pier Paolo Pasolini, traduccions de Narcís Comadira, Claudia Serra i Joan Casas, Pròleg Xavier Albertí, Comanegra, Institut del Teatre /Edicions, 2022.
L’11 de maig del 2024, hi ha a Vilaweb una entrevista de Montserrat Serra a Jaume C. Pons Alorda, que acaba de publicar, Les cendres de Pasolini, Lleonard Muntaner, Mallorca, 2024, sota la influència pasoliniana de Biel Mesquida, Joan Casas, Narcís Comadira, Josep Mª Sala-Valldaura, Lluís Calvo, Feliu Formosa, i Blai Bonet i l’herència de Pasolini als Països Catalans, una mena d’autobiografia psicoemocional amb la voluntat de remarcar les seues passions i obsessions poderoses i fecundes i perpetuar la memòria de Pasolini, la seua incitació per tal d’anar més enllà de les regles cap a la creació meravellosa; un llibre que ha de donar l’esperança de dir: no tot està perdut… I anuncia tres llibres més de Pasolini a punt de publicar-se a Lleonard Muntaner, Romans, que eixirà abans de l’estiu; Empirisme herètic a l’octubre o novembre, i I turcs tal friül sortirà l’any que ve, després de Sant Jordi.
