Sal·lus Herrero i Gomar
El proppassat dijous 7 de març (2024), hi havia una conferència d’Adolf Beltran sobre Vicent Ventura Beltran a propòsit del centenari del naixement de Ventura (i de Vicent Andrés Estellés), com va recordar, a ambdós, en una breu introducció el professor Rafael Roca; va sintetitzar el currículum professional d’Adolf Beltran, com un dels periodistes més consolidats del panorama valencià, durant molts anys va treballar al periòdic Notícias al Día, la revista El Temps i al diari El País, des de fa uns anys coordina la secció del País Valencià de Diario.es i ha estat vinculat a Saó; ha publicat articles a revistes literàries L’Espill, Caràcters i L’Avenç; a més d’altres llibres de recerca, d’assaig o de novel·la, amb una extensa bibliografia, que va declinar explicitar per a no fer més llarga la presentació, va assenyalar que el 1993 va publicar el llibre Converses amb un ciutadà: Vicent Ventura, Tàndem Edicions, València; Roca va indicar que Adolf Beltran, junt a Francesc Pérez Moragón, és una de les veus més autoritzades per parlar de Vicent Ventura.
Adolf Beltran va agrair la presentació de Rafael Roca i la invitació de la professora Maria Josep Picó que havia portat el seu alumnat a la xerrada per a explicar qui era Vicent Ventura, nascut a Castelló de la Plana, el 26 d’abril de 1924, va créixer en un context social i polític posterior a la guerra civil espanyola, que Hannah Arendt va analitzar a Els orígens del totalitarisme, com un període de resistible ‘ascensió’ dels totalitarismes, el moviment feixista-nacionalsocialista i estalinista; Beltran, al llarg de la seua anàlisi sobre la vida i l’obra de Vicent Ventura, va fer un paral·lelisme vital que va viure Ventura enmig del totalitarisme i algunes pinzellades sobre Arendt com a estudiant de filosofia, alumna de Heidegger i Karl Jaspers, que correspon al perfil, el temps fosc i el context de Vicent Ventura; Hannah Arendt, nascuda a Alemanya, va haver de fugir del nazisme i d’emigrar a França, va viure a París uns anys treballant en la causa sionista en defensa dels jueus que fugien de l’Alemanya, d’alguns països de l’Est i de la URSS; a Paris, Arendt va ser detinguda i va viure un temps a un camp de detenció de la policia de Vichy a les ordres del règim nazi d’alemanya, després va poder fugir als Estats Units i refer la seua vida, sobretot en l’àmbit acadèmic, on va poder treballar, amb èxit, a les Universitats dels Estats Units. Hannah Arendt és una intel·lectual inclassificable, una figura difícil de fer encaixar en els clixés habituals, rep influències molt diverses, dels seus professors de filosofia alemanys i companys d’estudis, però també de l’obra de Rosa Luxemburg…
Adolf Beltran va comentar que Hannah Arendt, des dels Estats Units analitza a Els orígens del totalitarisme, després que els totalitarismes van conquerir Europa, en portar-la a l’abisme del penya-segat, en el que s’ha nomenat “el suïcidi d’Europa” (i dels jueus a Europa), entre l’amalgama d’imperialisme, de nacionalsocialisme i d’estalinisme soviètic… Un anàlisi interessant que convé tenir en compte, ara quan s’acostem als cent anys d’aquells ‘temps foscos’ que sembla que retornen en alguns aspectes, disfressats d’altra roba i amb amenaces nuclears incloses… Beltran, va matisar que Arendt no es considerava una filosofa, sinó una politòloga… analítica dels fets polítics perquè el que més l’interessava era la comprensió dels fets i de les societats humanes.
A La condició humana, Arendt s’interroga què volem dir quan parlem de vida contemplativa i sobretot de la vida activa… Ella divideix en aquesta obra les tasques humanes en tres maneres: 1) el labor, que són les activitats per garantir la subsistència, 2) el treball, per tal de produir béns productius que li calen a la societat i 3) l’acció, com l’espai de la llibertat; aquest darrer espai de l’acció es produeix en l’esfera pública, és on rau el lloc de la llibertat, Beltran va afegir que avui dia és el lloc on s’organitzen les ONGs, els moviments socials alternatius, s’escriu als diaris, és l’espai de la protesta, de la reivindicació política i social i de l’exigència de canvis socials, d’una millor redistribució de recursos, de defensa dels ecosistemes vitals i de justícia social…
A. Beltran va explicar que Hannah Arendt era reticent amb els partits polítics i les democràcies representatives, perquè considerava que hi havia mancances de participació i deliberació, influïda per Rosa Luxemburg defensava una idea de la política més participativa i consellista… En aquesta idea d’acció de Hannah Arendt l’enquadra perfectament Vicent Ventura; la seua família, com la de Joan Fuster, era carlista, tradicionalista, legitimista, un corrent polític enfrontat a la monarquia borbònica, durant la guerra del 1936-39 i després, el carlisme, ideològicament i políticament, estava vinculat al falangisme i al franquisme… Per tant, després de la postguerra, Ventura estava integrat amb els que havien guanyat la guerra civil contra la República, junt a un falangista molt famós, Dionisio Ridruejo, que primer era un dels falangistes més fanatitzats, d’aquells que anaren a lluitar contra la URSS amb la División Azul i després va començar a ser dissident del franquisme… Ventura va evolucionar amb aquest grup de falangistes que van derivar cap a posicions democràtiques i inclús socialdemòcrates; un gir complet des de les entranyes del “règim”.
De fet, l’escriptor Manuel Vicent Recatalà, nascut a Vilavella de Castelló, periodista del diari El País, afirma que a Vicent Ventura va ser la primera persona a la que va sentir parlar malament del dictador Franco en públic… Vicent Ventura, va treballar de periodista, després de treballar al Port de València, a la Naval de Levante; de periodista va treballar al diari Levante, Jornada, que eren diaris de l’Estat, és a dir, del Movimiento Nacional, que era el partit únic del règim dictatorial franquista. Va confessar Adolf, que estava recopilant entrevistes de Vicent Ventura, que va ser premi de la Diputació de València als anys seixanta del segle XX, allà li van fer un reconeixement pel premi de novel·la i l’elogiaren, en assenyalar, en castellà, que quants escrivien en València, estaven molt contents que li hagueren atorgat el premi a Vicent Ventura perquè era dels periodistes més conegut de València… Una cosa que no es pot negar és el sentit de l’humor de Ventura i que era molt conegut en la seua època al País Valencià, tot i que, sovint feia servir pseudònims quan escrivia, com Vicent Bataller i Joan Soler (el nom d’un agermanat) perquè escrivia molt i estava en cercles contra la dictadura; a principis dels anys seixanta, era elogiat, pels mateixos que dos o tres anys després, quan el 1962 quan va anar a la reunió de Munic, de l’oposició a la dictadura, en poder tornar el van deixar de banda i van trencar les relacions personals i polítiques anteriors… A la reunió de Munic, el IV Congrés del Moviment Europeu, convocat amb el lema de “Més democràcia per a Europa” (article de Francesc Pérez Moragón al Diario.es, Amb Vicent Ventura, sempre, 29 de desembre de 2023), va assistir l’oposició antifranquista, on van anar des de monàrquics borbònics a socialistes, liberals, demòcrata-cristians (els comunistes no van ser convidats oficialment), on els punts bàsic eren exigir la llibertat d’expressió, democràcia, respecte als drets humans, llibertat de reunió i d’associació, democràcia representativa … Des del règim dictatorial de Franco es va qualificar aquella reunió democràtica europea de «contubernio de Munich» i es van fer detencions, empresonaments, exili, desterraments, confinaments a Lanzarote… Vicent Ventura va viure un any exiliat a París (la seua dona, Marina Peris va treballar de secretària de la Unesco), després va tornar i el van desterrar a Dénia, on va passar una temporada llarga a casa del canonge Josep Espasa i va haver de començar de zero i tornar-se a buscar la vida perquè ja no podia escriure en la premsa de l’època controlada pel règim del general Franco… Va ser una etapa de frustració tant en la intervenció política com en la periodística, que eren els dos eixos de Ventura, perquè no podia publicar res, fins que va crear la revista Publipres, on escrivia sobre Europa, l’exportació de taronges, la necessitat d’entrar en el Mercat Comú, el que després seria la Comunitat Econòmica Europea i, més tard, la Unió Europea. Va ser un dels primers en tenir clar que calia la integració de l’estat espanyol en la UE per tal de defensar els interessos de l’economia valenciana i d’una democràcia social, des d’un socialisme valencianista, que garantís el benestar de la gent i la recuperació de la llengua i la cultura pròpia que la dictadura feixista tractava d’aniquilar per tots els mitjans… Com fan ara mateix, el 2024, al Govern de la Generalitat Valenciana, els seguidors de la ideologia franquista en tractar d’asfixiar la llengua i la cultura del País Valencià que ens agermana amb la resta del domini lingüística catalanoparlant.
En aquest sentit, Vicent Ventura, arran de retorn de París, es va convertir en una figura indispensable en l’espai públic del País Valencià enmig d’un franquisme que era un règim dictatorial, semblant als règims dictatorials totalitaris nazi-feixistes (que havien ajudat a guanyar la guerra a Espanya als feixistes), però Arendt establia alguna diferència en el sentit que “mentre no t’implicaves en la vida pública et solien deixar en pau»… No obstant això, davant els règims totalitaris, Arendt, advertia que els pares de família d’aquests règims eren els grans criminals del segle XX, en el sentit de no implicar-se, en mirar cap a una altra banda, en no protestar contra les lleis injustes, en obeir (Eichman a Jerusalem) a règims brutals, criminals i inhumans… Són aquells ‘súbdits’ que es consideren ‘decents’, en l’obediència, però són còmplices a causa de la seua complicitat o la seua indiferència. En sentit contrari, Vicent Ventura, va esdevenir un actiu, un referent polític i periodístic, des de la marginalitat al que se’l va voler sotmetre després del Congrés de Munic. Va esdevenir una vida heròica.
Una periodista com Montserrat Roig a la revista Serra d’Or, va escriure que si vols saber què passa al País Valencià, s’ha de parlar amb Vicent Ventura, i el va qualificar d’home vitalista i pragmàtic, cordial… Els seus àmbits d’incidència van ser en el periodisme, en la política i l’economia, en el sentit de posar les bases per a la defensa de l’economia valenciana mitjançant grups d’estudi sobre economia, europeisme, sense ambigüitats va defensar l’entrada al Mercat Comú Europeu… I això marca un abans i un després i mostra l’olfacte polític de Ventura en fer propostes de futur viable per a un País Valencià plenament democràtic, forjador del destí del poble valencià més convenient per als interessos econòmics, culturals, lingüístics, conjuntament amb l’àmbit que correspon al domini lingüístic catalanoparlant.
Adolf Beltran va remarcar la llarga amistat de Ventura amb Joan Fuster i el trencament de l’amistat amb Ridruejo perquè a més de socialista era valencianista; el seu valencianisme polític estava vinculat al Partit Socialista Valencià (PSV) i després al Grup d’Acció i Reflexió Socialista en el context de la dictadura franquista. Va participar en les Plataformes unitàries contra Franco cap a la fi del dictador i durant la transició… El 1966, va participar en la fundació de Comissions Obreres del País Valencià, la qual cosa indica que no era una persona sectària, estava disposat a col·laborar amb generositat en la creació d’un sindicat lligat a una ideologia comunista perquè es pogués fer millor l’oposició al franquisme… Durant la ‘transició’, sovint amb males arts, va ser apartat per la seua tossudesa i va perdre centralitat i significació quan es recuperava la democràcia i l’autogovern. Va participar, al principi, en la fundació de l’Agrupament d’Esquerres i de la Unitat del Poble Valencià (UPV) que després esdevindria el Bloc Nacionalista Valencià i, després, Compromís… A meitat dels anys vuitanta, en la UPV, Vicent Ventura, va encapçalar la llista a les Europees a la candidatura Per l’Europa dels Pobles, encapçalada per Brandrés, d’Euskal Herria, que defensava la federació de partits socialistes.
Vicent Ventura va escriure a València-Fruits d’agricultura i economia valenciana; així com articles a La Vanguardia, El País, però no es va poder reintegrar al seu ofici de periodista; va col·laborar en projectes d’organitzacions, projectes culturals , de reflexió social i política, com Sigma, va ser una figura destacada al si de la societat valenciana. Ventura en el sentit de Hannah Arendt de l’esfera pública, va actuar de manera incessant, perquè és quan s’actua en aquesta esfera de l’acció i de la llibertat es dificultat o s’impossibilita els règims totalitaris… La Universitat de València junt a la Unió de Periodistes del PV va instaurar el premi Vicent Ventura per atorgar-lo a persones que han destacat en l’esfera pública com a activistes… Jürgen Habermas a l’anàlisi de l’opinió en l’esfera pública i en l’acció comunicativa fa una defensa dels valors democràtics, com va fer Vicent Ventura, des de la generositat, el coratge; no tant com a referent en la defensa del partidisme, sinó com a referent en la societat i en la col·lectivitat, des de la societat civil i els valors cívics… La societat valenciana, durant la dictadura, havia caigut en una certa deixadesa, desaparició dels valors democràtics i valencianistes, a l’esfera pública, en aquest context advers i hostil, tan Vicent Ventura com Joan Fuster i altres d’aquest grup de tertúlia (Miquel Tarradell, Josep Garcia Richard, Batllori, Espasa, Ventura, Fuster, Josep Iborra…) van fer una aportació interessant i significativa per activar el valencianisme polític i els valors democràtics… Les tertúlies van ser una gran escola de debat i democratització. El 1962, Fraga Iribarne, ministre franquista, havia promés llibertat de premsa, però després censuraven i multaven i la llibertat no era possible, com va mostrar el tancament de la revista valenciana en català Gorg; no ho permetia una dictadura que s’havia imposat per la força de les armes i d’una victòria militar, amb l’ajut de nazis alemanys i feixistes italians i continuava a meitat dels anys setanta amb voluntat de perpetuar-se en el temps sobre els principis fonamentals del «Movimento y del Fuero de los españoles»… Una frase famosa de Ventura era: “De llibertat, no hi ha mai prou!”, en referència a una llibertat que és garantia de drets socials, culturals, lingüístics i d’emancipació nacional davant de qualsevol opressió estatal, supremacista i imperialista. Adolf Beltran va fer la proposta de convit als futurs periodistes per tal de fer una recerca dels comentaris que feia Vicent Ventura a peu de foto, mentre va treballar de periodista…
En el debat, Francesc Pérez Moragón va matisar la referència d’Adolf Beltran a la diferència entre el nazisme i el franquisme, en el sentit que el règim dictatorial de Franco no va ser més brutal perquè els nazis de Hitler i els feixistes de Mussolini havien perdut la guerra el 1945, perquè si no els franquistes hagueren sigut molt més totalitaris, de fet, s’autoproclamaven «totalitaris», i durant i després de la guerra hi hagueren matances, assassinats, bombardejos, camps de treball, presons inhumanes, fetes a imatge i semblança del nazisme i amb la col·laboració del nazisme de la Legió Còndor i del feixisme italià de Mussolini… Beltran va reconèixer l’aportació de Pérez Moragón.
A Ventura i als que participaren a la reunió de Munic, els franquistes el acusaren de dificultar l’entrada de l’Espanya franquista al Mercat Comú, quan, paradoxalment, l’obsessió de Vicent Ventura era Europa, Europa, Europa és la llibertat i el progrés econòmic; Ventura hi anava a explicar i predicar els tarongers la importància d’Europa i del Mercat Comú… En uns afers que també va excel·lir Ventura va ser en la defensa de l’autogovern del País Valencià, en la defensa de la llengua i de la cultura pròpia valenciana, de fet exclamava, pel que fa a la llibertat coma poble valencià, que de llibertat no hi ha mai prou i en el mateix sentit que Doro Balaguer, afirmava que calia defensar la valencianitat i la catalanitat que ens pertocava, sense complexos de cap tipus. Ventura arriba a València de Castelló, on el 1932 es redacten les Normes de Castelló que impliquen la vinculació del valencià a tot el domini lingüístic catalanoparlant, d’acord amb les Normes de Pompeu Fabra; Ventura, de família pobra viu a prop de la Secció de Cultura Castellonenca, per tant, ell era valencianoparlant, de manera espontània i familiar, no entenia perquè el valencià havia de recloure’s en àmbits domèstics, privats o íntims, com tracten de fer la dreta extrema i l’extrema dreta del País Valencià; tenia clar que calia fer servir el nostre idioma a tot arreu, no només per a parlar determinades coses, com les falles, les barraques o el folklore regionalista, la involució cap al passat, a les tradicions de museu on ens voldrien tancar, clausurar i extingir…
En Vicent Ventura hi ha la defensa i la reivindicació de la normalitat lingüística i cultural, la promoció del valencià sense excuses ni dilacions arreu del País Valencià; la necessitat de deixar de banda, la renuncia i la dissimulació, com si no tinguérem el mateix drets que d’altres a expressar-nos sempre en valencià-català… En aquest context, l’obra de Fuster, des del Descrèdit de la realitat, a Nosaltres, els valencians fins al darrer escrit, li atorga les eines a Vicent Ventura per a la defensa insubornable del valencià i de la resta del domini lingüístic catalanoparlant. Ara, hi ha gent de les dretes radicalitzades que fan servir “la libertad”, per imposar el castellà a les zones catalanoparlants i tracten d’anorrear el valencià de les zones castellanoparlants… Entenen la “llibertat” com la llei de l’embut, per a “ells” l’ample, per nosaltres, els valencianoparlants l’estret i el menut.
Rosa Solbes, va assenyalar el treball de Ventura a Valencia-Fruits; la seua tasca d’enorme gran comunicador i la recerca de finançament, buscava diners a sota les pedres, aconseguia diners per a publicacions modestes, xicotetes, però importants, posem per cas, publicacions com La Marina, on va participar Pedro Saragossa, la revista quinzenal Dos y Dos… Ventura tenia una gran habilitat per tal d’involucrar a la gent en projectes interessants, de manera que no li podies dir que no, sovint ell no ho podia dirigir, però t’implicava i treballaves gratis i agraïda… Al Diario de Valencia, que es va publicar a principis dels anys vuitanta, Ventura no va tenir la influència i la participació que calia en un periodista d’afers econòmics social i culturals…
La seua neboda, Anna Aguilar, va destacar el Vicent Ventura, com a home d’acció, vitalista, pragmàtic, el gran ‘comboiador’, en activitats socials, valencianistes, periodisme, economia, europeisme, era un motoret, no parava; estava proscrit pel franquisme, però no parava, continuava comboiant i engrescant a la gent perquè s’impliqués en defensa de més llibertats socials i nacionals del País Valencià…
Adela Costa va recordar que Vicent Ventura va participar econòmicament (com Joan Fuster, Enric Tàrrega, Adolf Pizcueta, Doro Balaguer, Valerià Miralles…), en la creació de l’Escola Tramuntana, al Vedat de Torrent, una cooperativa escolar, que després es desplaçaria a Masies, i s’anomenaria l’escola La Masia i més tard, a Foios amb el mateix nom… Va ser la primera escola al cent per cent en català a tot el País Valencià, durant la dictadura, el 1968, seguint el mètode d’ensenyament del grup de mestres Freinet (Ferran Zurriaga, Carme Miquel, Roser Santaeulàlia, Pilar Calatayud, Adela Costa, Enric Alcorisa, Mari Carmen Mira…); Ventura va aconseguir diners per a l’escola en valencià i per a publicacions de premsa… Va ser un home d’acció, compromés amb el destí i la modernització d’un País Valencià més lliure, més democràtic, amb més consciència nacional i més d’esquerres, amb un autogovern per decidir, democràticament, el futur que volem la valenciana gent. Hi ha un llibre d’Alfred Ramos (2015): Mestres de la imprempta. El Moviment Freinet valencià (1931-1939),, Castelló de la Plana, Universitat Jaume I, on s’explica la influència de Freinet en l’època del revifament valencianista de la II República i durant la dictadura franquista en l’inici de les escoles en valencià lligades al cooperativisme.
A la conferència d’Adolf Beltran, a més dels que hem assenyalat anteriorment, hi havia l’alumnat del darrer curs de periodisme la professora Maria Josep Picó, Josep la Roca, Vicent Soler, Emilia Bolinches Ferran Archilés, Emili Casanova…El professor, Rafael Roca, va publicar un article, el 13 de març al diari L-EMV, titulat Ventura i Beltran, comentant la conferència d’Adolf Beltran, on, al remat, va assenyalar a a Francesc Pérez Moragón, coordinador de la Comissió d’Homenatge a Vicent Ventura, i va dir Roca que Rosa Solbes havia advertit (contra els escèptics que pensaven que seríem pocs a la xerrada) que «el binomi Ventura-Beltran resulta altament estimulant». Si haguérem de fer un retrat esquemàtic de Vicent Ventura, diríem que va ser un «animal polític», en el sentit d’Aristòtil, de preocupació i implicació en els afers de la polis, del seu temps i país, va denunciar els dèficit d’un país sense política, si deixem de banda de la submissió a les polítiques que imposen des de Madrid i els seus delegats i sucursals, còmplices de les deficiències del País Valencià… Un home d’acció social, política, cultural, periodística, on denunciava la genuflexió, el cunerisme i el sucursalisme, tan típicament «valencià»; Ventura tenia un tarannà, un caràcter i una personalitat d’un voltage comunicatiu enorme, que va defensar les màximes quotes d’autogovern valencià i la coordinació del País Valencià amb la resta dels Països Catalans, sense haver d’agenollar-se constantment ni ofrenar noves glòries a una Espanya, sistèmicament, antivalenciana i anticatalana.
Post escriptum:
Hi ha un article molt complet i interesant de Gustau Muñoz, a elDiario.es, del 22 de gener de 2024, “Vicent Ventura: un homenot del País Valencià”, https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/notes-de-lectura/vicent-ventura-homenot-pais-valencia_132_10840545.htmlon després d’assenyalar la trajectòria humana i política de Ventura, l’amistat amb Joan Fuster, la seua Correspondència, la seua implicació política, els articles periodístics i la seua obra en Política per a un País (Tres i Quatre, 1977), i El País Valencià (Publicacions Abadia de Montserrat, 1978) i el valor del llibre d’entrevistes a Vicent Ventura d’Adolf Beltran sobre la seua condició ciutadana, la defensa d’un País Valencià modern, decidit, emancipat, ambiciós i socialment just, remarca l’interés que tindria una biografia de Vicent Ventura amb cara i ulls… En un paràgraf, després d’esmentar la complicitat política de Ventura en el PSPV, on una part va ser deglutit pel PSOE, assenyala l’amistat amb Eliseu Climent, amb Doro Balaguer i remarca que no va sobreviure políticament la transició, per bé que va ajudar a la fundació de l’Agrupament d’Esquerra del País Valencià i de la Unitat del Poble Valencià i fou candidat a la coalició Europa dels Pobles… “Un personatge semblant, volcànic com ell, Xosé Manuel Beiras, a Galícia, sí que va sobreviure a tot allò i encara avui -o fins fa quatre dies- ha donat guerra”. No era gens grris, sinó ben acolorit… Una gran persona, conclou Gustau Muñoz.
En una tertúlia al CCC Octubre de València, no recorde qui va comentar el disgust de Vicent Ventura a l’inici de la ‘transició’, quan «els seus» el van enviar a una reunió a Madrid inexistent, perquè a València, alguns del PSPV no volien que Ventura anés a una reunió on pensaven repartir-se els futurs càrrec… Massa dirigents, per a tant pocs càrrecs a repartir… Els colps dels «teus» són els que més mal fan; segurament, els desenganys, les dimissions, les traicions, els oportunismes i les decepcions de la transició li van passar factura. Per acabar-ho d’adobar, quan a la dècada dels vuitanta, des de la UPV se’l presenta el segon de la llista de l’Europa dels Pobles, darrere de Bandrés, quan li tocava el torn, el dirigent basc es va negar a cedir-li el lloc a Vicent Ventura perquè s’argüia que la Unitat del Poble Valencià no havia contribuït econòmicament a la campanya de les eleccions europees, per la qual cosa, Ventura es va quedar sense el seu escó al parlament europeu.
.Un dels darrers records que tinc de Vicent Ventura, que va morir, el 1993, només un any més tard que Joan Fuster, quan va arribar Xavier Casp al soterrar de Fuster, a Sueca, alguna gent va començar a cridar «fora, fora», «ací sobra gent», Ventura amb fermesa, autoritat moral i una veu poderosa i forta va cridar: «Ací no sobra ningú!»… També el recorde, als anys vuitanta, al restaurant Casa Balaguer de l’antiga Carretera de Barcelona, on la Unitat del Poble Valencià (UPV) va fer un sopar per celebrar el pacte a les eleccions autonòmiques amb Esquerra Unida del PV, d’Albert Taberner, estàvem asseguts un enfront de l’altre, va conversar tota la nit, no deixava de contar acudits, anècdotes, era divertit, amb sentit de l’humor i tones de lucidesa, però, quan estàvem acabant de sopar va fer un comentari sarcastic sobre la gana que passava la gent a Àfrica, que em va regirar l’estómac…
També el recorde, em sembla que la darrera vegada que el vaig veure a Vicent Ventura, caminant, amb les mans a l’esquena, una mica capcot, fatigat, bonhomiós, anant cap a la seua casa del carrer Alboraia a l’hora de dinar, als anys noranta (potser uns mesos abans de la seua mort) i saludar-nos breument en creuar ambdós el pont de la Trinitat, en sentit contrari; em va fer molta alegria que em reconegués pel meu nom; m’hagués agradat trobar-me’l més voltes i conversar més pausadament, com va fer Adolf Beltran i preguntar-li més coses sobre la seua sacsejada vida política, el seu exili i les il·lusions i desil·lusions que va sofrir, quan la transició a la democràcia mostrava alguns dels seus descosits; Jordi Gracia a La vida rescatada de Dionisio Ridruejo,Anagrama, Barcelona, 2008, esmenta el paper destacat de Vicent Ventura en l’aventura democràtica de Ridruejo, ambdós, des de posicions totalitàries lligades al feixisme, van anar cap a una ideologia social-demòcrata liberal; en el cas de Ventura, el pas del nacionalisme espanyolista d’estat a la reivindicació nacional del País Valencià i inclús dels Països Catalans; una rectificació en tota regla i un esmena radical; de 180 graus.
1En una conversa recent, l’historiador Xavier Ferré i Trill, en la línia de Rosa Rolbes, remarcava el paper destacat de Vicent Ventura a la revista Claustro, on ell va invitar a Joan Fuster perquè hi escrivís, també la seua important tasca com a periodista especialitzat en afers econòmics, la seua acció cívica, el seu compromís social i intel·lectual, el seu coneixement de les estructures de mediació social, de les formes de pensar dels llauradors, dels comerciants, dels exportadors de taronja, dels ressorts comercials, industrials, agraris, socials, mediàtics i polítics de la seua època, el seu afany pel canvi de mentalitat, per la incidència pràctica i la modernització del País Valencià, les seues conviccions europeistes… Ferré el va entrevistar i remarca la seua capacitat d’aglutinació política pel País Valencià amb més relacions a amb Catalunya.
